Hitler no va jugar tan malament la seva última carta

La batalla de les Ardenes, o del Sortint, lliurada en condicions penosíssimes en l'hivern de 1944-45, durant gairebé set setmanes, va ser un dels grans enfrontaments de la II Guerra Mundial i l'última gran ofensiva de l'exèrcit alemany en el front occidental. Les imatges dels tancs Tiger i Panther avançant precipitadament sobre la neu, dels soldats nord-americans cavant trinxeres en terra gelat i dels combats sense quarter en boscos, pobles i cruïlles formen part de les més icòniques de la contesa, igual que figuren entre els seus noms emblemàtics els de Malmedy, Bastogne, l'operació aèria Bodenplatte, el Kampfgruppe Peiper i els comandos de Skorzeny.

Hitler va llançar el millor que li quedava, 300.000 soldats (molts fantasmagòricament vestits de blanc), 1.800 tancs i destructors de tancs, 2.400 avions, en un intent desesperat per canviar el curs de la guerra. L'atac, iniciat el 16 de desembre, va agafar els aliats, que, mig any després del desembarcament a Normandia, donaven la guerra gairebé per acabada, completament desprevinguts. Després d'un inici prometedor, lluites d'una brutalitat tremenda i una defensa tenaç de les tropes dels EUA –és famosa la resposta del general McAuliffe de la 101a Aerotransportada en exigir la rendició de Bastogne: “Nuts!” (‘I un ou!’, en versió lliure)– , els alemanys es van veure obligats a parar el seu avançament sense aconseguir el nou Dunkerque.

“L'ofensiva no estava condemnada al fracàs”, argumenta l’historiador suec

En el 70è aniversari de la batalla, i en espera de la publicació imminent del nou i esperat llibre d’Antony Beevor sobre això ha aparegut a Espana Ardenas, la batalla (Pasado & Presente), un monumental i detallat assaig de l'historiador militar suec Christer Bergström que ofereix, a més d'una perspectiva insòlita, una reinterpretació sorprenent d'aquell xoc, del qual subratlla que cap veterà dels que ha entrevistat explica cap anècdota amable i només en diuen coses terribles. “És clar que va ser una de les experiències bèl·liques més espantoses d'aquells homes”, diu. Algunes imatges del llibre queden gravades en la memòria, com el regiment alemany avançant a la carrera cridant: “Ianquis, fills de puta!”, els soldats nord-americans que descobreixen el 13 de gener que els cadàvers congelats dels presoners executats per les SS a la carretera de Malmedy al desembre segueixen al lloc en què els van abatre, el Panther que es confon i es fica en una columna de carros Sherman o la lluita amb granades en una casa de Thirimont, en què cada bàndol ocupava un pis.

Bergström, autor de 22 llibres sobre la II Guerra Mundial, comença el seu detalladíssim relat de la batalla de més de set-centes pàgines des del punt de vista d'una de les unitats blindades llançades cap al Mosa amb la mira posada al port d’Anvers: tota una declaració de principi, ja que una de les coses del llibre que més sorprèn el lector, acostumat a les versions anglosaxones, és que molt sovint la narració dels fets s'ofereixi des de la perspectiva del bàndol alemany. Però hi ha moltes coses més: Bergström considera que els alemanys estaven més ben preparats del que s’acostumava a considerar, que la seva moral era alta; el seu material, excel·lent; els seus comandants, molt bons, i que Hitler no anava tan desencaminat com es creu en els seus plans. L'operació no estava en absolut condemnada al fracàs i en alguns dels seus punts era fins i tot “magistral”.

Anem a pams, la situació de l'exèrcit alemany no era llavors tan dolenta, al final del 1944? “Al novembre-desembre, en absolut”, explica l'autor, que va estar amb veterans a Bastogne el desembre passat amb motiu de l'aniversari de la batalla. “El fet que els alemanys haguessin aconseguit aturar els aliats accidentals a la frontera del seu país, la victòria d’Arnhem, la promesa de les noves armes meravelloses (reactors, coets, submarins elèctrics, etcètera) i –no menys important­– el pla Morgenthau dels britànics i nord-americans que establia més o menys la destrucció industrial d’Alemanya havien elevat la moral de lluita de manera que, en molts casos fins i tot, excedia el nivell que hi acostumava a haver en els primers compassos de la guerra”. Pel que fa al material militar, l'historiador suec ho té claríssim: “Els alemanys eren absolutament superiors en els camps més importants, en realitat, per primera vegada en la guerra. El tanc pesant Königstiger o Tiger II sobrepassava qualsevol cosa que els aliats tenien –el gener del 1945, dos d'aquests van aniquilar una companyia sencera de tancs Sherman, sense fer-se ni una rascada–, i cap tanc mitjà podia competir amb el Panther. Tenien el primer fusell d'assalt del món, el Sturmgewehr 44, i els avions de reacció Me-262 i Ar-234 eren totalment superiors a l'aire”.

Els alemanys disposaven de  tancs més bons i la moral era alta

Del llibre es desprèn que l'ofensiva alemanya de les Ardenes no va ser un intent tan desesperat sinó que tenia opcions reals d'èxit. “De fet, des de la perspectiva de Hitler, era el més intel·ligent que es podia fer, mentre esperava la següent ofensiva russa al Vístula. Va ser acuradament planejada i preparada i va fracassar sobretot per dos factors que podien no haver-se produït: primer, perquè les línies de subministraments alemanyes van ser tallades per l'aviació aliada quan el temps va millorar, el vuitè dia de l'ofensiva, i segon, perquè les SS, menys competents que l'exèrcit regular, la Wehrmacht, van rebre, en canvi, la responsabilitat d'aconseguir els objectius més importants. Però aquests dos factors, com dic, podrien haver variat. Si els alemanys haguessin reposicionat la seva aviació d'elit, desplegada al front de l'Est, a l’Oest, l'aviació aliada probablement no hauria estat capaç de tallar les línies de subministraments alemanyes. Llavors, els alemanys haurien tingut un 50% de possibilitats d'aconseguir Anvers i envoltar el grup d'exèrcits de Montgomery".

Bergström és encara més polèmic quan li pregunto si hauríem de replantejar-nos la (in) capacitat de Hitler com a comandant militar. “Crec que ho hauríem de fer. Tot i que Hitler no tenia una alta educació militar havia demostrat tenir una intuïció de les possibilitats en el camp de batalla. Els atacs a l’Oest el 1940 i el 1944 en són bons exemples. No obstant això, aquella intuïció li va fallar en diverses ocasions al final de la guerra, la més notable potser a Falaise l'agost del 1944. Però la idea d'atacar en les Ardenes amb l'objectiu d'atrapar després els exèrcits de Montgomery va ser brillant”.

Tornant a la qüestió de les SS, en el llibre es recalca que la Wehrmacht va lluitar millor a les Ardenes. “Sens dubte. Les SS van combatre de manera bastant potinera”. Una de les conclusions més sorprenents de Bergström és que la batalla va ser una victòria per als soviètics. “Absolutament. L'ofensiva de les Ardenes va afeblir els aliats occidentals. De manera material i particularment psicològicament va tenir un impacte perjudicial en els seus propis plans d'ofensiva i els va tornar extremadament cauts. Gràcies a això, la Unió Soviètica va aconseguir el crèdit de capturar Berlín”.

La història té, segons l'historiador, un corol·lari escruixidor: una victòria alemanya a les Ardenes, amb l’allargament conseqüent de la guerra fins a l’estiu del 1945, podria haver suposat que haguessin estat dues ciutats alemanyes les víctimes de les bombes atòmiques en lloc de Hiroshima i Nagasaki.