Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La cuina de la corrupció

És important que la justícia pugui comptar amb la col·laboració d'aquells que coneixen els mecanismes de l'evasió fiscal

Les notícies sobre casos de corrupció no s'aturen, recents o antics, ja sigui amb protagonistes rellevants o fins ara desconeguts. Del cas Rato al d'Innova de Reus, del cas Palau al dels ERO, la Gürtel o els Pujol, i així fins a la indignació o el cansament. Alguns creuen que la justícia és lenta i, amb els poderosos, tova. I no els falta raó. De vegades sembla que el judici no arribarà mai perquè la fase de la instrucció s'eternitza, com en la inacabable acumulació d'acusats del procés obert per la jutgessa Alaya, o l'incomprensible estancament del cas de Millet. De vegades, a més, la justícia és tova, com en la recent i repetida sentència del Palau, que ha tornat a condemnar amb molt poca pena molt pocs dels acusats.

Però, tova o lenta, la justícia, almenys, ha actuat. Aquests cèlebres i inacabables processos es van iniciar alguna vegada. Desgraciadament, això no sempre passa. Per això, el primer problema per lluitar contra la corrupció, previ a tots els altres problemes, és que la justícia arribi a engegar-se, arribi a tenir dades per començar a actuar. I aquestes dades estan dins de l'aparell, oficina o institució en què s'engendra la corrupció.

Deia Bertolt Brecht: “César va vèncer els gals, no portava ni tan sols un cuiner?”. Sempre, i per a tot, és necessària una infraestructura professional eficient i lleial, una bona cuina. Els líders, sols, ni tan sols podrien sobreviure, i per descomptat no podrien triomfar. També els que tramen els seus grans delictes de corrupció necessiten algú que cuini les seves operacions. Necessiten experts a cuinar finances irregulars, com si fossin xefs d'enginyeria financera, i necessiten igualment executors lleials de les ordres, com si fossin ajudants modests de la cuina de la corrupció. Cap d'aquests no menjarà a la taula dels senyors, encara que a algun li deixin, potser, escurar les cassoles. Però tots ells saben el que es cou a la seva cuina.

Si el primer problema per lluitar contra la corrupció és que la justícia s'engegui, la primera clau per a la solució del problema estarà en els que coneixen els secrets dels projectes, estratègies i operacions. Ningú millor que ells no coneix les dades que la justícia necessita per engegar-se. Els cuiners saben què es guisa millor que ningú.

Hervé Falciani sabia de primera mà què es coïa a l'HSBC, banc suís en què treballava com a enginyer de sistemes

Hervé Falciani era un d'ells. Sabia, de primera mà, què es coïa a l'HSBC, banc suís en què treballava com a enginyer de sistemes. Va informar les autoritats suïsses i, davant la falta de reacció d'aquestes, va fer públiques les dades de 130.000 evasors fiscals de diferents països. Això és el que va dir l'Audiència Nacional quan va denegar la seva extradició, que havien sol·licitat els tribunals suïssos per revelació del secret bancari.

Les pràctiques irregulars i delictives de l'HSBC eren notòries: defraudació tributària, blanqueig i fins i tot finançament del terrorisme, emparades per l'opacitat del secret bancari suís. Aquestes pràctiques, segons l'Audiència Nacional, no estan protegides a Espanya per la llei de protecció de dades. Encara més, la llei permet la cessió a les autoritats d'aquesta classe de dades de pràctiques irregulars o delictives, sense coneixement ni consentiment de l'interessat, perquè és obligatori, per a tothom, denunciar els fets delictius que es presenciïn o coneguin.

En altres països no hi ha aquesta obligació legal, però es propicia, com a activitat ètica i cívica, l'acció d'informar les persones o institucions legitimades per iniciar les actuacions, de les pràctiques immorals o il·legals dels superiors o companys d'una organització o oficina. Així descriu Transparency International al whistleblower (el que bufa el xiulet), concepte emprat per designar qui acciona l'alarma o avisa d'un perill imminent. Falciani és un clàssic whistleblower de dimensions internacionals, que no mereix la persecució judicial, sinó l'aplaudiment mundial.

Hem conegut que Pujol s'ha querellat a Andorra contra un exempleat, pel que sembla encara no identificat, de la Banca Privada d'Andorra (BPA) i AndBank per haver filtrat les dades de les seves irregularitats fiscals, que va obrir la porta a les sospites sobre l'origen de la seva fortuna. Un altre whistleblower. Esperem que els arguments de l'Audiència Nacional, vàlids per Falciani, valguin per a aquest desconegut andorrà. Perquè l'important és que les dades aflorin, que no puguin trobar seguretat, empara ni recer en el si de les seves institucions ni oficines. Que els treballadors, empleats o subalterns no es vegin obligats a pràctiques de complicitats ni encobriments, ni forçats a gestos d'heroisme que exposen seriosament el seu lloc de treball per denunciar “a la vista de tots”.

Per perseguir seriosament la corrupció és imprescindible que flueixi la informació des de l'interior de la trama, que se'n verifiqui la certesa, però s'asseguri que no hi haurà represàlies contra els informadors, els whistleblowers, que, al seu pesar, es veuen enfangats en les cuines brutes de la corrupció.

José Maria Mena va ser fiscal cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya