Selecciona Edició
Connecta’t

Treballadors ultraflexibles

Els contractes de zero hores, sense garanties de sou mínim, proliferen al Regne Unit

El primer ministre britànic, David Cameron, aquest divendres en un discurs per als treballadors d'un supermercat a Leeds.
El primer ministre britànic, David Cameron, aquest divendres en un discurs per als treballadors d'un supermercat a Leeds. AFP

És l'hora d'esmorzar i, assegut en un banc al costat dels molls de Liverpool, el Clive apura les últimes mossegades al seu sandvitx de pollastre casolà. En realitat no té pressa. Avui la seva pausa per menjar és extremament llarga. “Quatre hores! El cap m'ha dit que no em necessita aquesta estona, però que després tindré un altre parell d'hores de feina”, explica mentre es neteja les mans amb un tros de paper. Afirma que no li compensa tornar a casa i matarà el temps veient les curses de cavalls en un petit local d'apostes Paddy Power. Des de fa un any, molts dels dies són així d'imprevisibles per a aquest home de 46 anys, cabells esclarissats i ulls petits i eixerits. Treballa en una companyia de repartiment amb un contracte de zero hores, una modalitat en la qual l'ocupador no garanteix al treballador un mínim d'hores de càrrega al mes i, per tant, tampoc un salari mínim.

La fórmula no és nova, però s'ha estès gradualment al Regne Unit des que es va començar a notar la crisi financera, el 2008. Fa quatre anys, els que afirmaven que tenien com a font única d'ingressos un contracte de zero hores no arribaven ni de bon tros a l'1%; avui són el 2,3% dels treballadors en aquest país –unes 700.000 persones–, segons l'Oficina Nacional d'Estadístiques britànica (ONS, per les seves sigles en anglès). Dones, de menys de 25 anys i de més de 65 són, segons l'ONS, són els perfils majoritaris que treballen mitjançant aquest sistema. Empleats amb contractes precaris que treballen, de mitjana, 25 hores a la setmana i que cobren unes 7 lliures l'hora (el salari mínim és de 6,50; 8,7 euros).

Un sou que el Clive, que es grata les butxaques per apostar unes quantes monedes al cavall 7, anomenat Bertie Mo, estira com un xiclet. “Si guanyo, això que m'emporto”, bromeja amargament. I si el Clive es conjura als cavalls i amb prou feines arriba a final de mes, tant el primer ministre britànic, el conservador David Cameron, com el seu principal rival en les eleccions generals de dijous que ve, el laborista Ed Miliband, han reconegut que no podrien sobreviure amb un contracte d'aquest tipus. En una campanya marcada per la recuperació econòmica i noves mesures d'austeritat, els dos candidats s'han compromès a buscar una solució per a aquesta fórmula de precarietat salvatge. Una solució que no passa, no obstant això, per prohibir sinó més aviat per limitar aquest tipus de contractes, que ha contribuït a reduir –o, segons sindicats com el majoritari Unite the Union, “a maquillar”– les xifres de desocupació al Regne Unit (un 5,6% davant d'un 23% a Espanya).

“Aquesta mena de contractes atorguen tot el control a l'ocupador i deixen l'empleat en una situació tremendament inestable i més vulnerable als abusos”, resumeix Neil Lee, professor d'Economia a la London School of Economics. Els treballadors de zero hores han d'estar disponibles les 24 hores cada dia de la setmana i, en la majoria dels casos, tenen una clàusula que els impedeix tenir una altra feina. A més, molts no saben quin horari tindran ni, per tant, quant guanyaran. Són, diu Lee, “la punta de l'iceberg” dels problemes al mercat laboral britànic. “La recuperació econòmica és molt més fràgil del que el Govern diu. És cert que la desocupació baixa, però a costa de reduir la qualitat de l'ocupació i de sous molt baixos”, apunta l'expert.

La ciutat costanera de Liverpool (500.000 habitants) és una de les que més contractes de zero hores registra: més de la meitat dels que s'ofereixen, sobretot en el sector de la restauració, l'oci o les cures. No obstant això, la fórmula s'aplica a tot el país i en empreses de tota mena: multinacionals com McDonalds, l'empresa de paqueteria DHL, la cadena de perfumeria i parafarmàcia Boots o els grans magatzems Sports Directs donen feina a un bon nombre de treballadors amb aquests contractes flexibles, segons les anàlisis dels sindicats.

El gegant nord-americà de menjar ràpid reconeix que contracta amb el sistema de zero hores el 90% dels seus treballadors al Regne Unit –unes 83.000 persones–, tot i que els seus responsables afirmen que es deu al fet que els seus assalariats “busquen flexibilitat”. “Molts dels nostres empleats són pares o estudiants que busquen feines remunerades flexibles per compaginar-les amb la cura dels nens o les classes”, apunten en un comunicat sobre els contractes de zero hores al seu web.

Un d'aquests casos és el de Ciaran Foley, de 28 anys. Va treballar una temporada a McDonalds i ara és bàrman en un pub del centre de Liverpool, a només uns passos del Cavern Club, on The Beatles tocaven molt al principi. Foley assegura que el sistema no li va malament, el cap l'avisa cada 1 de mes del seu horari i li paguen “acceptablement”. “Guanyo unes nou lliures l'hora i m'agrada la feina”, diu. El pitjor, diu refregant-se els ulls envermellits, és que les jornades són eternes. “De vegades entro a les dues de la tarda i no surto fins a les sis del matí”, assegura.

La Sarah, en canvi, agrairia tenir aquesta preocupació. És operària a la fàbrica de galetes Jacob’s –que fa les tradicionals crackers, una de les principals indústries de Liverpool i tot un emblema del país–, i afirma taxativa que donaria el que fos per una feina a jornada completa. Asseguda en una pizzeria prop de l'estadi de futbol de l'Everton, aquesta dona de 52 anys, alta i forta, relata que viu pendent del mòbil. El seu ocupador, en aquest cas una agència de reclutament, avisa un dia abans per SMS sobre la jornada. A més, com la resta dels aproximadament 200 treballadors que l'agència posa a la disposició de la fàbrica, cobra unes dues lliures menys l'hora que els treballadors contractats directament per Jacob’s –que pertany a United Biscuits, adquirida fa un parell de mesos per un grup turc dedicat a l'alimentació–-.

A aquest estratagema, que deixa en un altre desavantatge més els treballadors de zero hores, se suma la ironia, remarca Barry Kushner, regidor d'ocupació de Liverpool, que el programa públic per a aturats subsidiats recorre a aquestes empreses per col·locar els que estan a l'atur. “L'Administració només fa que alimentar aquest sistema pervers”, diu. Kushner (laborista), que presideix la comissió que la ciutat ha engegat per lluitar contra l'ocupació precària i que ha elaborat una investigació a fons sobre aquest sistema ultraflexible, proposa excloure de tot contracte públic les companyies que, encara que recorrin al sistema de zero hores, no garanteixin un mínim d'hores setmanals als empleats.

Amb una cullereta de plàstic, la Sarah –que, com el Clive, prefereix no donar el seu cognom– remou el cafè. Se'l pren negre, sense sucre ni llet. “Comptant avui, ja fa tres dies que no donen senyals. Ni un missatge, ni una trucada; res”, murmura. Tota la seva fortalesa s'evapora quan parla de la por que l'empresa hagi prescindit d'ella. “Amb aquests contractes ni tan sols t'han d'acomiadar. N'hi ha prou amb no trucar-te per treballar”, diu. I si no hi ha feina no hi ha salari, però tampoc accés a la prestació per desocupació ni altres subsidis. “I tampoc puc deixar-ho i buscar una altra feina. Si ho faig sortiria del sistema de desocupació durant sis mesos. Així és com ens tracten. És com una esclavitud en ple segle XXI”.