Benvingut, Guardiola

Pep Guardiola va saber que havia de deixar d’entrenar el Barça una tarda en què baixava les escales del Camp Nou i va sentir la mateixa angoixa que un dia el va fer dubtar sobre la seva continuïtat com a jugador. Aleshores va decidir seguir, en contra de la seva idea inicial d’anar-se’n, però la seva vida futbolística se li va fer llarga i feixuga al FC Barcelona. Aquesta vegada no va voler que es repetís la història i va tocar el dos cap a Nova York abans de tornar a la feina a Munic.

L’entrenador coneix tots els topants de l’Estadi i de la Ciutat Esportiva. No és casualitat que, en rebre la medalla d’honor del Parlament, parlés del despatx que havia habilitat per preparar la tàctica dels partits, on va descobrir que, segurament, el millor lloc per a Messi al camp era el de fals 9. Hi ha qui frivolitza sobre la manera de ser i que té Guardiola de vincular alguna de les seves idees a determinats escenaris.

No ha de sorprendre tampoc que s’acomiadés des del mig del camp, després d’un passeig a les fosques amb la família, immortalitzat per les imatges del seu fill Màrius assegut a la banqueta, movent els braços, imitant l’entrenador Pep. La sensibilitat de Guardiola ha afavorit la maledicència i ha fet que se’l titllés de filòsof, símbol o mite, amb un to foteta, propi d’un món que encara fa pudor de calçotets, implacable amb els personatges no convencionals com Guardiola.

La sensibilitat de Guardiola ha afavorit la maledicència i ha fet que se’l titllés de filòsof, símbol o mite, amb un to foteta, propi d’un món que encara fa pudor de calçotets

A Madrid es va arribar a dir que “pixava colònia” i hi va haver periodistes que veien en el seu posat i gestualitat, en la seva manera d’expressar-se, una manifesta “superioritat moral”, en clara contraposició amb la “sinceritat” de Mourinho. I la seva condició d’independentista va fer que augmentés la llista de detractors de Guardiola. No era només un entrenador de futbol, sinó que va assumir molts papers, algun d’institucional, en un club dèbil i espantat per l’amenaça del Madrid, de Florentino i de Mou.

Tampoc el va afavorir la cara de pomes agres que va posar a la sala de premsa el dia que es va acomiadar del Barça, i el seu distanciament es va constatar quan es van fer públiques les seves discrepàncies amb Tito Vilanova. Hi ha hagut molts mals entesos i durant força temps s’ha parlat per parlar, a Munic i a Barcelona. Torna Guardiola dimecres al mateix escenari, ara com a entrenador de l’equip contrari, el Bayern de Munic, i per tant es discutirà altre cop sobre la seva figura i la seva relació amb el Barça.

La seva obra, en canvi, no admet cap tipus de discussió. No la poden qüestionar els resultadistes: va guanyar 14 títols sobre 19 al Barça, a més a més de fer campió el filial, i al Bayern n’ha aconseguit cinc de nou després de ser eliminat a la Copa. I, evidentment, la seva herència és especialment elogiada pels aficionats i crítics que estan més pendents del camp que del marcador: va fer que el Barça jugués durant quatre temporades un futbol exquisit i admirat, de molt bon gust, únic al món.

No només va evolucionar l’estil del Dream Team, sinó que va donar mètode a la idea de Cruyff. A partir de la cultura de l’esforç i de l’exigència, va ser un revolucionari del joc i de la logística des que va fer que l’equip viatgés el mateix dia de partit. Va ser un Barça de molt talent, ofensiu i guanyador, sempre enganxat a la pilota: posició, possessió, pressió i percussió. La valentia de Guardiola es va reflectir en l’estil i en l’aposta per la Ciutat Esportiva i la Masia, personificada en Pedro i Busquets.

Va presumir d’equip i va defensar el club i el país en els escenaris més complicats, com ara el Bernabéu. I encara més: va fer que es parlés català amb normalitat a las sales de premsa de tot Espanya. El Barça no seria on és avui sense el llegat de Guardiola. La sort blaugrana és que Luis Enrique sembla haver trobat el fil del futbol que es va perdre des de la sortida de Guardiola i de la mort de Tito. Ja no calen per tant els atacs de nostàlgia, sinó d’agraïment, com ha anunciat Bartomeu.

La maduresa de les institucions i de les persones es mesura en situacions com la que es presenta aquesta setmana, en la gestió dels moments exigents i calents, dies en què es remouen els sentiments i domina l’emotivitat, significativa en Guardiola. No s’hauria de tractar d’un duel fratricida ni d’una guerra civil, ni d’un enfrontament morbós, tampoc d’un partit fet exprés per anar en contra de Bartomeu o de Guardiola, sinó de defensa de la cultura futbolística del Barça que ara també abraça el Bayern de Munic.

Guardiola no és l’enemic sinó el rival, de manera que el retrobament ha de fomentar el respecte i no la ira. Al club li convé generar les millors condicions perquè la rebuda tingui els honors que no va tenir la sortida. Aquell dia, en aquella sala de premsa, a Guardiola no se’l va veure content. Tal vegada ara que ell ha pres distància, que l’equip s’ha refet i el club sap ser agraït, tornarà a sentir la necessitat de renovar la fe culer encara que sigui com a entrenador d’un equip que, precisament, no desperta gaires simpaties entre els barcelonistes educats en el cruyffisme.

A Guardiola se l’ha de tractar bé, molt bé, perquè és l’entrenador que va fer del Barça el millor equip del món, i quan s’arriba a aquesta condició l’exigència és no parar fins a tornar-ho a ser. Benvingut, Pep.