Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

El Paral·lel sota la pluja

Una foto vella que conté tot un món oblidat

Un tren a l'altura del Teatre Victòria, al Paral·lel barceloní, el 1929.
Un tren a l'altura del Teatre Victòria, al Paral·lel barceloní, el 1929.

Hi ha imatges que tenen la capacitat d'evocar instantàniament una època, un lloc o una història, imatges que es queden gravades a la retina i ens acompanyen en diferents moments de la vida. A mi em passa amb aquesta fotografia, recordo haver-la vist fa molts anys en un col·leccionable que va treure El Periódico. I més recentment me l'he trobat (i tres més que l'acompanyen i que formen una sèrie) en diverses pàgines d'Internet, i en una revista gratuïta que es distribueix pel barri del Poble Sec. En cap cas hi ha l'autor de la foto, ni cap dada sobre el paisatge que mostra. Tot i que el pas d'un tren de mercaderies pel mig del Paral·lel no és gaire habitual.

Veiem la via fèrria que es va construir provisionalment amb motiu de l'Exposició Internacional inaugurada el maig del 1929, que s'estenia des del moll de Barcelona i l'estació del Morrot fins al recinte de l'exposició als peus de Montjuïc. Amb aquest ferrocarril es va transportar tot el material pesat que s'havia d'exhibir al Palau de Comunicacions i Transports, que era un dels dos recintes que donaven la benvinguda als espectadors a la plaça Espanya, i on estaven instal·lades les taquilles. Aquest pavelló acollia models i prototips industrials arribats d'Alemanya, França, Itàlia, Àustria i Suïssa, a part d'una àmplia representació de la indústria local. Es podien veure maquetes de vaixells de vapor i transatlàntics, avions, hidroavions, trens, funiculars aeris, automòbils, autobusos, motors navals i terrestres, tractors, motocicletes, bicicletes, carrets per transportar malalts, fins i tot la primera locomotora que el 1848 va cobrir la línia entre Barcelona i Mataró. D'alguna manera, el Palau de Comunicacions i Transports era l'espai masculí de la mostra, acompanyat del veí Palau del Vestit, on les senyores van poder contemplar les últimes creacions de la moda femenina.

Aquesta fotografia té alguna cosa de natura morta, reuneix en una mateixa imatge els diversos mitjans de transport que durant aquells anys començaven a desenvolupar-se. A més del ferrocarril veiem un dels primers autobusos que van circular per la ciutat, són de dos pisos i els van importar de la Gran Bretanya, amb el típic color vermell. També es distingeixen els rails del tramvia, que llavors era un vehicle molt popular. I a l'esquerra apareix una berlina, un automòbil de diverses places que podria ser un taxi. El 1929 feia només uns anys que s'havia regulat aquest servei, unificant el color negre per a tots els cotxes i reduint la multiplicitat de tarifes a només dos tipus (60 o 80 cèntims el quilòmetre), identificats amb una franja de color groc o blau respectivament. Fins i tot veiem un vianant que arrossega una bicicleta, un vehicle que també era molt comú.

Es veu un soldat dels últims anys de la monarquia d’Alfons XIII

Si ens hi fixem bé, al fons de la imatge es veu el Teatre Nuevo, a la cantonada amb Nou de la Rambla, on havia actuat feia poc Maurice Chevalier, i a l'escenari del qual triomfava per aquelles dates Emilio Vendrell amb Los Gavilanes, i Marcos Redondo amb La Parranda. Al costat, al Teatre Victòria es podia veure un dels èxits musicals d'aquells anys, l'espectacle La Copla Andaluza d'Antonio Quintero i Pascual Guillen, on actuaven figures com Angelillo, Guerrita, Custodia Romero (àlies la Venus de Bronce), Antonio Biruta o el Chato de Valencia. Una d'aquelles funcions es va dedicar a l'escriptor Santiago Rusiñol, al qual havien distingit com a flamenc honorari amb l'àlies del Niño de Barcelona en el primer Concurs Nacional de Cant Flamenc celebrat feia pocs dies a Granada, sota els auspicis de Manuel de Falla. Al seu costat es distingeix el tendal del cafè Victoria, i entre les columnes es poden intuir les lletres del bar La Tranquilidad, que amb el seu flamant nou propietari –Martí Cisteró– s'havia convertit en centre de reunió per a bohemis, anarquistes i espies de tota mena, on es feien rifes a favor dels presos amb una pistola Star de premi. A l'extrem dret es veuen unes columnes quadrades, de quan aquesta casa que fa cantonada amb el carrer Fontrodona encara estava porticada. En aquest edifici vermellós va néixer el gran compositor Frederic Mompou i, segons el cronista Lluís Capdevila, sota les seves arcades hi havia un bar el propietari del qual –un tal Cisco– acollia actors en hores baixes. L'edifici va córrer la mateixa sort que d'altres que hi havia a l'avinguda, amb les arcades tapiades i aprofitades per al comerç. Mentrestant, les finques veïnes van avançar façanes, aprofitant el final de la llei que pretenia fer del Paral·lel una via ininterrompuda de pòrtics a semblança de la parisenca Rue de Rivoli.

A l'esquerra de la fotografia es veu un soldat amb l'uniforme dels últims anys de la monarquia d'Alfons XIII, segons el reglament del 1926. Vesteix guerrer, pantalons polaina botonats des del genoll, boina gran caqui i capot manta impermeable. També s'adverteix un agent de la Guàrdia Urbana, amb pantalons i levita blau fosc, rivets encarnats i gorra de plat. No feia ni un any que s'havia aprovat el primer reglament de circulació, que obligava a circular per la dreta o prohibia circular pel carrer amb bestiar sense lligar. Pel que fa als transeünts, resulta obvi que som en una barriada popular. Obrers amb americana sense corbata, que porten les coses en un mocador de nusos i calcen gorra tova. Caminen indistintament per la vorera i per la calçada (el reglament encara no s'havia interioritzat per part del ciutadà), alguns amb paraigua. Les llambordes es veuen molles, possiblement la foto es va fer a principis d'abril, ja que la primera meitat d'aquell mes va ploure diversos dies. En el moment de fer aquesta instantània, feia tot just una setmana que havia nascut el meu pare.