Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Del cinturó a la Meridiana

El veritable ‘territori comanxe’ de l'independentisme no és Nou Barris, sinó més aviat la Via Augusta

Un dels mites polítics més tenaços de la democràcia catalana posterior al franquisme va ser el mite del “cinturó roig”. Precisem-ho: quan, després d'haver guanyat folgadament les eleccions constituents del 1977 i tant les generals com les municipals del 1979, les esquerres socialistes i comunistes van sofrir una inesperada derrota el 1980 –a l'hora d'elegir el primer Parlament de la Catalunya autònoma, ràpidament van atribuir l'ensopegada al gran abstencionisme registrat en aquests últims comicis, sobretot entre els electors de perfil obrer i origen immigrant de l'àrea metropolitana de Barcelona. “El dia que el cinturó es mobilitzi van concloure la Generalitat serà nostra”.

Però el cinturó va continuar relativament desmobilitzat, mentre que Pujol començava a sumar majories absolutes. Incapaces de considerar ni tan sols la hipòtesi d'una abstenció per assentiment perquè a aquests abstencionistes ja els semblava bé que governés CiU, certs polítics i intel·lectuals van continuar esperant la irrupció en les eleccions catalanes d'un compacte electorat obrer que restabliria al seu favor l'ordre natural de les coses. I, mentrestant, van sostenir que, amb taxes de participació al voltant del 60% del cens, les majories convergents no eren del tot legítimes.

Amb el pas del temps i la tossuderia de la realitat, aquella inhibició selectiva de determinats electors metropolitans va ser objecte de lectures més sofisticades, d'interpretacions “de classe” amanides per un lleuger toc ètnic. “És clar van raonar alguns que els votants socialistes de les generals, els treballadors procedents d'Andalusia o Extremadura, no voten el PSC en les autonòmiques! Com voleu que votin els Reventós, Obiols i Maragall, un grapat de senyorets de la Bonanova, o el gironí Quim Nadal, aquell nacionalista camuflat? Com voleu que s'identifiquin amb líders com aquests?” Era, en suma, el retret que un dia va fer Federico Jiménez Losantos al PSC: voler fer “la política de Pujol amb els vots de la Pantoja”.

A propòsit de l'origen social i geogràfic dels candidats socialistes a la Generalitat com a suposada causa de l'abstencionisme d'un cinturó cada vegada menys roig, em permetré relatar una anècdota. A finals de setembre del 2006, en la sobretaula d'un esmorzar entre el llavors conseller d'Economia, Antoni Castells, i quatre convidats, alguns d'aquests convidats es van mostrar escèptics sobre la capacitat del nou presidenciable del PSC per aquell novembre, José Montilla, de mobilitzar finalment el mític cinturó. “I llavors va respondre Castells amb sorna–, a qui hem de presentar? A Alejandro Lerroux?” Els resultats dels comicis catalans del 2006 i el 2010 van mostrar que haver nascut a Iznájar o a la plaça Molina no era una dada electoralment rellevant i, d'alguna manera, van sepultar per sempre el fantasma d'un cinturó obrer capaç de trastocar el mapa polític.

En el nou escenari obert per la proposta independentista despunta el mite de la Meridiana, emparentat amb el del cinturó roig

No obstant això, ara, en el nou escenari obert per la proposta independentista, despunta un altre mite emparentat amb l'anterior: el mite de la Meridiana. Tot just l'Assemblea Nacional Catalana va anunciar el propòsit d'omplir de manifestants aquesta avinguda el proper Onze de Setembre jo no he sentit ningú de l'ANC parlar d'una “marxa”, la Meridiana s'ha convertit per a cert imaginari unionista en la barrera, el fossat infranquejable, el “territori sistemàticament hostil” a la independència on els partidaris d'aquesta opció estavellaran les seves forces ja declinants.

Molt em temo que alguns dels qui parlen de la Meridiana en aquests termes només la coneixen d'utilitzar-la per entrar i sortir de Barcelona, anant o venint de les seves segones residències. Un servidor, que ha viscut en barris limítrofs a l'avinguda (el Clot, la Sagrera, Sant Andreu) durant 45 anys, afirma amb coneixement de causa que la seva realitat sociocultural i política no admet caricatures. Que, entre Nou Barris i Sant Andreu, les diferències són enormes. Que, si es tracta de comptar estelades, són en aquesta zona més nombroses que en moltes àrees urbanes que hi ha per sobre de la Diagonal. Que el passat 9 de novembre, per exemple, l'afluència de votants al CEIP El Sagrer a tres-cents metres de la Meridiana va ser espectacular. Ho sé perquè vaig ser un d'aquests votants.

Si el proper 11-S l'ANC vol sortir a evangelitzar infidels, a portar la bona nova als descreguts o fins i tot a exhibir la seva força davant els refractaris, l'escenari no hauria de ser la Meridiana, sinó més aviat la Via Augusta, amb extensions potser pel passeig de la Bonanova, Ganduxer i altres carrers adjacents. Això sí que és, per a l'independentisme, territori comanxe; si fa no fa com les seus del Foment del Treball Nacional, el Círculo Ecuestre o tots aquests Reales Clubs socioesportius de la part alta de Barcelona. Però, és clar, els qui consideren que l'esquerra genuïna i coherent o sigui, ells no pot defensar altra cosa que la unitat d'Espanya, els resulta més estètic apel·lar al suposat unionisme dels veïns de la Trinitat o de la Guineueta que a l'unionisme provat, purificat, dels socis de l'Ecuestre. Disculpem-los el parany: fa temps que la realitat els desborda.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.