Selecciona Edició
Connecta’t

El pis pilot s’asseu al banc dels acusats

La Comunitat Valenciana s'ha convertit en l'emblema de la caiguda d'un model, amb desenes dels seus governants imputats

Vista general de Terra Mítica a Benidorm (Alacant), el 2009. Ampliar foto
Vista general de Terra Mítica a Benidorm (Alacant), el 2009. EFE

El pis pilot de l'economia hipotecada al totxo, a la gestió irresponsable i al robatori continuat dels recursos públics està sent desmuntat a corre-cuita, ara que el sistema ha fallat i s'ha acabat la desfilada d'alts personatges que van trobar aquí recer, suports i fortuna i avui intenten esborrar les empremtes de les seves visites.

El vent pertorbador d'aquest Llevant dels Naseiros i Zaplanas, Carlos Fabra, Jaume Matas, Francisco Camps i molts altres que empenyia a la megalomania, la desmesura i el malbaratament en grans projectes icònics ha cessat de sobte i és com si la societat hagués recuperat de cop el seny i l'olfacte que permet reconèixer la pudor de la podridura; com si tothom es preguntés què ens ha passat, com hem arribat fins aquí. Flota en l'ambient una sensació de comunitat fallida perquè València és avui una autonomia que sobreviu gràcies al finançament assistit del gota a gota de la Hisenda nacional i al Fons de Liquidat Autonòmica (FLA) que li permet fer front als pagaments inajornables.

En un temps rècord, la Comunitat Valenciana s'ha quedat sense sistema financer: ha perdut la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (CAM) i Bancaja i el mateix Banc de València ha passat a les mans de CaixaBank. L'Executiu valencià ha liquidat la seva manipulada radiotelevisió pública després d'haver-la rebentat amb 1.200 milions de dèficit i 1.800 empleats; ha venut Terra Mítica i l'aeroport de Castelló; privatitzarà l'explotació dels seus grans emblemes: la Ciutat de les Arts, la Ciutat de la Llum… Els nens valencians neixen amb un deute individual de 100.000 euros i gairebé un terç d'aquesta població de 5,2 milions està en risc de marginació social. Malgrat el clima, el mite del Mediterrani feliç i el caràcter treballador i emprenedor del valencià, diuen les enquestes que aquesta és la comunitat amb més gent desanimada i irritada.

Passeu i observeu a primera fila el gran espectacle de la corrupció valencianoespanyola: 150 antics alts càrrecs imputats!

No és evident, no obstant això, que la convinguda catarsi que segueix l'enfonsament del model especulatiu i corrupte desfaci les trames de saqueig teixides al llarg d'aquests anys, ni que asseguri la sostenibilitat d'aquesta autonomia que acumula un deute de 40.000 milions d'euros. I això que el calendari electoral apareix guarnit amb una tirallonga de judicis: Gürtel, Emarsa, Terra Mítica… i una interminable llista de compareixences cridades a posar fi a dues dècades d'impunitat. Passeu i observeu a primera fila el gran espectacle de la corrupció valencianoespanyola: 150 antics alts càrrecs imputats, entre els quals hi ha dos presidents de la Generalitat, quatre vicepresidents, nou consellers autonòmics, dos presidents del Parlament valencià, catorze diputats regionals, alcaldes de les tres capitals, presidents de les diputacions de Castelló i Alacant, la cúpula del Partit Popular valencià i un robatori continuat de l'erari públic estimat en 12.500 milions d'euros!

“En cap regió democràtica i avançada del món poden exhibir un catàleg tan ampli d'imputats o acusats per delictes de corrupció. No és que hi hagués una poma podrida sinó que tot el magatzem d'aliments estava en estat de descomposició. Més que com a partit polític, el PP valencià ha actuat com una organització criminal”, afirma el periodista i escriptor Sergi Castillo, autor del llibre Tierra de saqueo.

La desfilada dels mitjans de comunicació internacionals se suma a les mirades vigilants de Frankfurt i Brussel·les. L'autonomia valenciana s'ha posat al mapa, en efecte, encara que no de la manera que van imaginar aquests pròcers declarats de la pàtria quan proclamaven que la seva comunitat era l'“enveja d'Europa” i presumien dels grans projectes, ara arrambats, acovardits o reconduïts per reduir les pèrdues estructurals. L'escandalosa reputació dels dirigents polítics locals s'uneix a la Tomatina, les Falles –la crema de les figures artístiques desconcerta profundament molts estrangers i al València Club de Futbol com a principals referències d'aquesta comunitat en l'esfera internacional.

Dues dècades de tolerància social amb la corrupció deixen un panorama devastat en una regió que va aspirar a ser una marca internacional

A risc de ser tractat de poc original, Santiago Grisolía, bioquímic, Premi Príncep d'Astúries d'Investigació, no troba cap altra explicació al que ha passat que la “poca categoria” dels polítics. “Els partits diuen que són servidors del poble, però no és veritat. M'indigna aquesta sensació de podridura. Com poden negar l'existència d'una caixa b si tothom sap que és veritat? Si negues la realitat no pots canalitzar el problema!”, amonesta el gran científic valencià. “Paguem molt malament els polítics. N'hi ha de tres classes: els herois, els pocavergonyes i els mediocres”, apunta José Vicente González, president de la patronal valenciana Cierval i vicepresident de la CEOE, sense aclarir quants n'hi ha de cada lot en aquest territori, el segon graner de vots del Partit Popular. “Seria inexacte qualificar-los de màfia i tampoc són una casta. Són grups tancats, endògens i d'identitat elitista que, en principi, intenten combinar els seus interessos particulars amb els generals i, al final, deixen de representar els ciutadans per anteposar els seus objectius privats”, explica Jordi Palafox, catedràtic d'Història Econòmica i antic membre del consell d'administració de Bancaja.

La gran pregunta, la que es van fer durant bastants anys molts espanyols fiats a la lectura dels diaris, és per què els valencians van continuar atorgant la majoria absoluta a polítics manifestament corruptes o altament sospitosos de ser-ho. València no és, per descomptat, l'única comunitat espanyola caracteritzada per aquest comportament, però hi va haver moments en els quals va semblar que els imputats d'aquesta comunitat eren, per reincidents, superbs o procaces, manifestament més corruptes que en altres llocs. Avui, com ahir, aquest interrogant segueix pivotant sobre la Comunitat Valenciana sense obtenir una resposta clara. Què passa a les entranyes, les entreteles, d'aquesta societat?

L'experiència valenciana, i espanyola, sembla que ha mostrat, almenys fins ara, que l'ètica no ha estat el factor determinant dels canvis de cicle polític. Pot ser que l'explicació calgui buscar-la en l'escassa articulació social, en la falta d'educació i de valors comunitaris, unit, en el cas que ens ocupa, al provat individualisme llevantí, al seu concepte de la tolerància, que sovint es confon amb la inacció i inhibició, amb aquest “meninfot” d'ús col·loquial, traduïble per “passo del que no m'afecta”, a l'estructura sociolaboral de petits propietaris del camp o de la fabricació del calçat, la pell, la joguina, el tèxtil. La veritat és que la corrupció no ha trobat un rebuig social taxatiu fins que han faltat els diners, fins que la bombolla narrativa de la “gran València” s'ha desinflat per si mateixa. Perquè el comentari recurrent en l'exercici de la contemporització, el que sovint resolia la discussió, era: “I tu, què faries?”.

L’interrogant segueix pivotant: què passa a les entranyes de la societat? La venalitat no va trobar un rebuig fins que van faltar els diners

“Els primers que ens preguntem què ens ha passat som nosaltres. Després de tants anys, la gent havia començat a interioritzar que la corrupció era una cosa normal. Aquí, es perdonava tot fins que van començar a tancar les empreses. Ara, la gent sent vergonya pròpia”, afirma Luis Aguiló, lletrat major de les Corts Valencianes i nét del líder de la Dreta Regional Valenciana, Luis Lucia, que el 18 de juliol del 1936 va enviar al Govern legítim un telegrama expressant la seva lleialtat a la República espanyola. Va ser represaliat pel franquisme, desposseït dels seus béns i condemnat, primer a mort, i després, a cadena perpètua. “Senyor: perdona'ls, encara que sàpiguen el que fan”, va deixar escrit aquell home, la figura del qual s'alça com a contrapunt de l'actualitat, perquè més enllà de les sigles i de les adscripcions ideològiques, a València, com a la resta d'Espanya, hi ha una enyorança fundada de l'honestedat i honorabilitat que va revestir en altres temps la política. “El meu avi no ens va deixar cap bé material, però sí un elevat sentit de l'ètica”, destaca Luis Aguiló Lucia.

“Hem comès errors, ens hem centrat a vendre la nostra gestió econòmica i hem emprès tard la regeneració democràtica. Hem trigat a comprendre que la nostra economia no pot dependre tant del sector immobiliari. També hem gestionat malament les caixes d'estalvi, la Radiotelevisió Valenciana i altres empreses públiques”, reconeix avui el vicepresident de la Generalitat, José Ciscar. És una confessió piadosa perquè, després d'admetre que els errors i els excessos d'aquestes dècades enrere no han estat privatius del Govern de València, el que ha passat en aquesta comunitat té magnituds superiors, a l'altura de la pinta exhibida per molts dels protagonistes del gran saqueig. I és que a València, polítics que aparentaven grans conviccions ètiques o feien gala d'un catolicisme practicant pur van arribar a quedar-se amb els diners de la cooperació destinat a les mares africanes infectades de sida, a la construcció d'un hospital a Haití, a habilitar conduccions d'aigua a Nicaragua. Tampoc van rebutjar les donacions recollides per les monges i les col·lectes populars destinades a pal·liar la situació dels seus paisans més necessitats.

Les obres de l'estadi de Mestalla (València), paralitzades des del 2009. ampliar foto
Les obres de l'estadi de Mestalla (València), paralitzades des del 2009.

La mesquinesa i la depravació afloren en les converses intervingudes judicialment amb la desimboltura pròpia dels grups mafiosos: “El que és nostre abans que el que és dels negrates, eh?”; “Què fem amb aquesta Mireia Mollà [diputada de Compromís que feia preguntes incòmodes al Parlament autonòmic], la violem o què?”. I és que a València, Rafael Blasco, condemnat en el cas Cooperació a 8 anys de presó per malversació, prevaricació i falsedat, no era qualsevol en l'organigrama del PP. Home de confiança d'Eduardo Zaplana i Francisco Camps, va ser la peça permanent de l'Executiu regional, conseller de set carteres de Govern i portaveu del PP d'aquesta comunitat. El fet que Rafael Blasco fos amb anterioritat també conseller al Govern socialista de Joan Lerma, fins que va ser expulsat per corrupte, dóna al cas una pinzellada domèstica extravagant, però la qüestió clau és saber per què Eduardo Zaplana el va fitxar per al PP i el Govern regional amb aquests antecedents, què va veure en ell, què va pensar que els podia aportar.

Donades les circumstàncies, caldria plantejar-se si el PP valencià no faria bé a dissoldre's i refundar-se sobre bases i noms nous per trencar l'associació “dreta valenciana-corrupció”, però això no està en l'ànim dels seus actuals dirigents. Encara que no esperen aconseguir reeditar les seves aclaparadores majories absolutes, confien a guanyar les eleccions autonòmiques amb les seves sigles, per tòxiques que els semblin a bona part de la ciutadania i per evident que resulti que el saqueig continuat responia al finançament il·legal del partit i no només a la particular cobdícia delictiva de molts dels seus càrrecs. “Nosaltres som els més interessats a apartar aquesta gent. El president Alberto Fabra té clar que els ciutadans exigeixen exemplaritat i l'advocat de la Generalitat es personarà com a acusació particular. Des del president fins a l'últim conseller, tots hem fet autocrítica”, emfatitza José Ciscar. Malgrat que les investigacions judicials en marxa conviden a pensar que darrere de no pocs projectes adjudicats hi havia una trama organitzada, el vicepresident de la Generalitat afirma que “no hi ha cap correlació directa entre l'obra pública feta i la corrupció”.

Polítics que presumien d’ètica van robar els diners. El saqueig va respondre al finançament del PP i al lucre individual

Més enllà de la discussió sobre l'abast del robatori continuat, convé aturar-se en la transformació radical del territori experimentada durant aquests anys de frenesí constructor. A les grans edificacions justificades com a reclam turístic es va sumar una política de corrupció urbanística i ocupació massiva del litoral que va permetre un enriquiment il·lícit i sense costos. Després de vendre els seus terrenys en el primer cinturó d'hortes i tarongers establert entorn de les ciutats, no pocs agricultors van adquirir noves terres en un segon cinturó amb l'esperança que l'ona requalificadora i constructora seguiria avançant pel territori. És una altra versió dels castells en l'aire que van circular tan profusament. “Als que posàvem objeccions a la política d'inversió immobiliària de les caixes d'estalvis, ens asseguraven que directius que treballen a Londres vindrien a dormir a Castelló i que molts noruecs comprarien casa aquí”, recorda Jordi Palafox.

“En menys de 10 anys, l'ocupació de sòl a la franja costanera ha passat del 10% al 50%. Avui, el 82% de la població està concentrada en el 7% del territori”, explicava José Miguel Iribas, sociòleg especialista en diagnòstic urbanístic mort fa unes setmanes. “Aquí, s'ajunten la gana i les ganes de menjar. Tenim el sòl més demandat d'Espanya, a causa d'aquest clima extraordinari, i ajuntaments pobres que han recorregut a la requalificació del sòl per guanyar uns diners ràpids; de vegades, sense que hi hagi intervingut la corrupció, amb només invocar la vanitat i els aires de grandesa: “Alcalde, et posaré al mapa, et construiré milers d'habitatges i dirigiràs una ciutat”. El territori ha estat venut a molt baix preu i ara alguns ajuntaments comencen a adonar-se que no poden sufragar el cost dels serveis per unitat d'habitatges en determinades urbanitzacions horitzontals. Hi ha estudis que mostren que, en aquests casos, la balança d'ingressos i despeses comença a ser deficitària als 16 anys perquè mantenir aquestes infraestructures i serveis municipals és molt costós, però pocs alcaldes comprenen que com més es construeixin aquest tipus d'edificacions més s'hipotecarà l'Ajuntament”, testificava aquest gran expert urbanista.

Mal negoci a mitjà termini per a la sostenibilitat, el medi ambient i les arques municipals. “La resposta no poden donar-la els ajuntaments perquè són incapaços de frenar el tauró del mercat i, a més, el problema ni tan sols és ja urbanístic. Aviat tornaran les grans demandes i les pressions. La batalla no s'ha acabat”, advertia José Miguel Iribas. Si la batalla no s'ha acabat i els valencians no volen aplicar-se la màxima (Plató) que el càstig per inhibir-se en política és ser governat per homes inferiors, hauran de lliurar el seu “meninfotisme” al foc purificador de les Falles.

MÉS INFORMACIÓ