Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Elogi del polític

L'intel·lectual i el polític es deuen a diferents lleialtats. Qui exerceix el poder ha de ser molt caut amb el somni radical

Després d'un segle tan escarmentat com el XX no hi ha cap dubte que el mal resideix en els laboratoris d'idees i programes de redempció, en les càbales luxurioses de cervells privilegiats abstrets de la realitat i absorbits per les seves pròpies energies projectives. L'intel·lectual informat i imaginatiu, sovint superdotat, ha estat amb freqüència el titellaire invisible de masses enfervorides que ignoraven la força dels fils i amb prou feines sospitaven que darrere de les seves passions i mobilitzacions hi havia uns quants caps tronats i sovint tonants.

La llavor del mal global, i del mal concret i perfectament descriptible, ha estat llargament associada a l'ofici de pensar quan aquest ofici entra en zona de vici i narcisisme, de prepotència i megalomania redemptora. Ens tranquil·litza pensar que van ser sempre uns altres els intel·lectuals tocats per la vara màgica de la causa justa i total i fins i tot molts tendim a disculpar les seves moltes culpes relatives a l'ús erroni o la instrumentalització perversa d'idees netes, pures i nobles.

Sota aquesta nova disfressa exculpatòria, la culpa es desplaça per un pla inclinat de misèries i reprovacions contra el polític com a autèntic responsable de l'adulteració dels bons propòsits intel·lectuals de l'home ètic i visionari, convincent i convençut. Ortega ho va meditar molt bé en un moment decisiu de la seva pròpia biografia, cap al 1924, quan va quedar fora de joc temporalment a causa del cop d'Estat de Primo de Rivera el setembre del 1923 i el nou directori militar que va governar fins al 1930. Ortega va començar a forjar la seva anàlisi de les diferents lleialtats a les quals es deuen l'intel·lectual i el polític. El pretext de la seva reflexió va ser Mirabeau, però l'agent actiu del fàrmac ja era al seu cap des de feia temps. Es tractava de no reclamar-li a l'intel·lectual els deures del polític ni jutjar-lo en funció de l'execució pràctica de les seves idees. Però, sobretot, exigia que no esperéssim del polític la lleialtat ideològica que presumim a l'intel·lectual: els seus oficis són complementaris potser, però sens dubte també antagònics.

El diagnòstic d'Ortega no era tan cínic com pragmàtic i deixava la pilota al terrat del maligne polític de manera massa fàcil. La seva amoralitat es legitima a partir de la definició dels deures del seu ofici: el poder, la conquesta del poder, la preservació del poder. La llavor del mal ara començava a estar clarament instal·lada al costat del polític i les seves estratègies trileres mentre que a l'intel·lectual aviat el va cobrir d'una fina gasa translúcida de bondat i noblesa incontaminada del brut afany de poder i dels poderosos.

Deixar parlar sense traves a l’intel·lectual, assenyat o il·luminat, mentre el polític escolta i digereix sense perdre el control dels comandaments de l’aparell

En les revoltes d'aquesta espiral interminable, les condicions materials de formació i educació a Europa propicien la dignificació de la política i els seus acords amb els intel·lectuals, i tots a l'una estem a favor perquè qui més qui menys fa gala d'intel·lectual per qualsevol de les múltiples vies d'intervenció social de l'opinió, en caràcters curts i lluminosos o en cartells pintats o en llibrots solvents i interminables. I una vaga conformitat aureola l'opinió per arribar per fi al centre de les nostres responsabilitats, comprometre'ns amb el mal de la política i plantar-hi una llavor diferent.

I comencem a tremolar, o jo començo a tremolar, perquè l'escarment ha estat llarg i profund, perquè d'escriptors de la talla ètica d'Albert Camus n'hi ha hagut pocs i perquè l'espiral de la política i l'intel·lectual s'embulla sense remei quan el poder és a prop i la capacitat de decidir també.

Llavors comença el somni d'un món millor o, més modestament, comença el torn de l'equip intel·lectual sense comandament directe que aconsella un polític amb aptitud i formació intel·lectual. L'equació modèlica sembla per fi a l'abast de la mà, transformada en un tracte intel·ligent entre l'un i l'altre, conscients tots dos de les funcions respectives, pactades, assumides i fins i tot blindades: deixar parlar sense traves a l'intel·lectual, assenyat o il·luminat, mentre el polític escolta i digereix sense perdre el control dels comandaments de l'aparell i sense cedir tampoc les seves pròpies armes intel·lectuals.

Aquest polític és potser el polític òptim de la democràcia, tan caut amb el somni radical (perquè és verbal) com aprensiu amb el poder dels comandaments que té a les mans. La llavor del mal (que és la irresponsabilitat) es marceix i podreix perquè l'afany de l'intel·lectual es recondueix amb l'afany del polític, amb els seus càlculs tècnics i tàctics d'efectes i conseqüències. I llavors decideix, i torna a decidir, i se'n desdiu i es corregeix, perquè aquesta és la seva funció: administrar l'art de governar somiant (però només somiant) en un bé major mentre es blinda cautelosament contra la propensió arcaica a la fantasia i rumia una vegada i una altra el somni del bé, sense rastre de la petulància del redemptor enfrontat amb la llança al drac.

Jordi Gracia és professor i assagista