Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Què hi podem perdre?

Els independentistes ho tenim difícil, sí. I els dependentistes catalans, per primera vegada en molt de temps, també

El 22 de novembre del 2012, en un esmorzar en una masia a prop de la Garriga i en plena efervescència de proclames independentistes, se'm va ocórrer preguntar als comensals què estarien disposats a perdre per aconseguir la independència de Catalunya.

La pregunta de l'aixafaguitarres els va agafar per sorpresa. Va haver-hi silencis, empipades i fins i tot la resposta esperada: “I per què he de pensar què hi he de perdre, si jo vaig a guanyar?”. La discussió es va canalitzar quan una de les participants va tercerejar dient que ella estava disposada a perdre-hi molt, que el límit del que podia cedir arribava on començava el futur de les seves filles: “Que puguin anar a la universitat per guanyar-se la vida, la resta va i ve”. Va ser el moment més interessant de tot l'esmorzar, però no m'han tornat a convidar, esclar.

Ha estat una de les preguntes que ha marcat el procés fins ara, una barreja entre assumpció del compromís i definició dels límits de la zona de confort. Els interrogants, perquè siguin vàlids, també han de mantenir la tensió. Una altra manera de formular la qüestió i fer-ho d'una manera civilitzada i contundent seria preguntar quanta gent estaria disposada a començar a pagar els tributs a una Hisenda catalana. Una cosa és sortir al carrer i una altra ficar-se en aquest tipus d'embolics, que pot ser que semblin arriscats però que és el mínim que es pot fer.

Una pregunta porta a una altra. Cada manifestació es podria interpretar com una interpel·lació a Espanya, no sé si tant al seu Govern. La següent pregunta que molts ens hem fet és què podem esperar d'Espanya. Si la rèplica a la pregunta anterior és complicada, aquesta, d'acord amb el que s'ha vist, es contesta amb una sola paraula: res, i aquest res resumeix una gran quantitat de respostes.

Alguns dels meus companys i amics de pàgina s'han esgargamellat intentant-nos convèncer del federalisme. Molts dependentistes diuen que, de fet, l'Estat de les autonomies ja és federal i que quin sentit tindria tocar res. N'hi havia, ja va passar, que van dipositar les seves esperances en Podem per aconseguir un encaix diferent. Uns quants criden que no es tapi la política de retallades amb la independència, però que se sigui tolerant quan es tapa la independència amb les retallades. Els altres demanen comprensió i diàleg, com si la resta fóssim uns inhumans.

Els qualificatius que s’han donat al moviment independentista han tocat fons i no espanten

S'han acumulat articles i esmorzars i les seves conclusions han estat més aviat escasses. No hi ha gaire a oferir. Es fan manifestacions, una rere l'altra, s'explicita el desig de ruptura i, així i tot, la política de desinversió es manté, es tanquen canals de televisió a les Balears i, sobretot, es menysprea qualsevol tipus de reivindicació per més cívica, pacífica i democràtica que sigui. L'únic canvi substancial que hem observat durant els tres últims anys és que de les comparacions amb el nazisme hem passat al gihadisme després d'unes setmanes de dubte sobre el qualificatiu correcte en cas que la comparació derivés cap a Ucraïna.

El mapa de Catalunya canviarà molt en els propers mesos. Les municipals poden deixar el país ple d'alcaldes i regidors els partits dels quals tindran un mandat clar a partir del 27-S: preparar un procés de secessió democràtic, ordenat i verificable.

Els seus votants són els que cada vegada es pregunten més sovint: què hi podem perdre? La pobresa i els desnonaments també són aquí el pa de cada dia. Des del punt de vista de la percepció de la identitat no es pot anar més lluny. Els qualificatius que s'han donat al moviment independentista han tocat fons i no espanten. Hem assumit que la política d'infraestructures seguirà sent la mateixa que deixa l'autovia de Girona a mig fer, la que es deixa perdre la Daimler a Tarragona perquè li fa por el Corredor Mediterrani. 

Veiem la política de neteja lingüística a Aragó, el País Valencià i les Balears. Repassem una vegada i una altra i any rere any els comptes del dèficit fiscal per arribar al mateix resultat. Tenim les còrnies avesades, però seguim llegint l'opinió publicada, encara que només sigui a benefici d'inventari.

Què hi podem perdre? D'entrada no sabem si en una Catalunya independent els joves tindran accés a la universitat o no, però formant part d'aquesta meravella d'Estat ja sabem els efectes d'una pujada de taxes que afecta independentistes i dependentistes. La pregunta següent es comença a respondre sola: hi perdrem sense la capacitat de decidir sobre el nostre futur? En l'àmbit lingüístic i cultural, sí, però també en infraestructures i economia, en benestar social, en arquitectura política i institucional, en posició al món i en moltes altres coses.

Seguiu publicant, 1.000, 2.000, 10.000 articles sobre encaix i entesa. El federalisme és una quimera, la regressió autonòmica i local, un fet, i vistes les enquestes i les rectificacions dels revolucionaris, el canvi de règim, un acudit. Els independentistes ho tenim difícil, sí, és cert. Els dependentistes catalans, per primera vegada en molt de temps, també.

Francesc Serés és escriptor