Selecciona Edició
Connecta’t

‘Els internats de la por’, història d’un infern i una impunitat

Un reportatge de TV3 presenta el testimoni de persones que van passar la infància tancats en institucions franquistes i religioses abjectes i brutals

Nenes en un internat.
Nenes en un internat.

Els internats de la por (TV3) va presentar ahir a la nit els testimonis íntims d’un grup de persones que van ser, quan eren nens i joves, infortunats presoners en aquests llocs: asils i sanatoris de la beneficència franquista o institucions religioses. Les víctimes d'aquestes organitzacions, aparentment humanitàries, eren nens pobres, de mares solteres o amb els pares empresonats. Infants desprotegits, extremadament vulnerables.

El recompte de brutalitats que aquests supervivents de l’abjecció van explicar a la càmera, algunes ja conegudes, deixa un paisatge de devastació humana. Un capellà obligant una nena a fer-li una fel·lació perquè “Déu ho vol”; dues criatures enviades al frenopàtic de Sant Boi, a les quals apliquen electroxocs de càstig sense estar malaltes de res; una noia que sotmeten a una operació quirúrgica sense necessitat, probablement per entrenament del metge; un nen venut per cent mil pessetes a un guàrdia civil que l’explota treballant al camp sense cobrar; una nena que tenen dos anys sense banyar-se; tota mena de càstigs corporals... Vivien, com diu un d’ells, en ciutats segregades, invisibles. Segrestats. “No érem res”, “ens van robar la infància”, “érem esclaves del col·legi”, “no els perdonaré mai”, “te hacen sentir basura”. Així s’expliquen sense haver pogut pair, encara avui, lògicament, la humiliació que van patir en aquelles presons de nens.

El documental es pot veure al web de la CCMA. pulsa en la foto
El documental es pot veure al web de la CCMA.

Aquests testimonis no construeixen, però, només la crònica d’uns fets amagats, dels anys seixanta, setanta i fins i tot dels vuitanta. Condueixen a una reflexió, ben actual, sobre la impunitat. A Espanya no ha passat com a Irlanda, on un informe de l'any 2009 establia el catàleg d’agressions sistemàtiques comeses, durant seixanta anys, per sacerdots, monges i personal seglar d’institucions estatals gestionades per l’Església. No hi ha hagut una sentència com la del Tribunal Europeu de Drets Humans del 2014 contra l’Estat irlandès per no haver ofert la protecció que calia als menors que van ser víctimes d’abusos sexuals en escoles religioses durant els anys setanta. Una sentència que subratlla la connivència de les autoritats civils i religioses per tapar aquells escàndols. Aquí, la denúncia que no ha fet l’Estat, l’han feta els periodistes i algunes d’aquelles víctimes. Un exemple d'història oral.

El recompte de brutalitats que aquests supervivents de l’abjecció van explicar a la càmera deixa un paisatge de devastació humana

El reportatge de Montse Armengou i Ricard Belis s’organitza bàsicament amb el testimoni d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama. La mentida institucional per amagar més d’un i de quatre inferns. Uns inferns ignorats perquè els seus forçosos habitants estaven obligats al silenci. I era fàcil obtenir-lo. Com explica un dels testimonis, si deia alguna cosa l’amenaçaven de matar la seva madrastra. Terrible i sense càstig.

(El programa va ser vist per 635.000 persones i va tenir un 19,1 de quota. "El millor premi!", diu Francesc Escribano en una piulada)