Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

El secret més ben guardat de Houellebecq es diu Inez

Després de la compareixença de l'escriptor a Barcelona, s'ha deixat veure la seva parella

Dins d'aquest autor feroç, hi dormia un romàntic

Michel Houellebecq, avui a Barcelona. Ampliar foto
Michel Houellebecq, avui a Barcelona.

“Veurem la seva parella?”, m'ha incitat Xavi Ayén, col·lega de La Vanguardia. La seva parella? La de Michel Houellebecq? Campió de masculinitats descarnades dignes d'un marquès de Sade lúcid, cru, postmodern? L'home que ha analitzat les contradiccions de la societat occidental a través del turisme sexual en la seva enlluernadora Plataforma? El mateix que clama a través dels seus personatges addictes al porno contra el que assegura és l'esport nacional de la França contemporània: la hipocresia? Michel Houellebecq té parella…?

Se suposa que havia de ser una crònica entre literària i policial sobre l'arribada a Barcelona –entre àmplies mesures de seguretat– del fuet nihilista amenaçat de mort per islamistes radicals que el consideren el dimoni. Sobre com ens van citar des de l'editorial Anagrama un dia abans perquè ens dirigíssim finalment a l'Institut Francès, on ens escorcollarien, ens obligarien a identificar-nos a l'entrada i després accediríem, sota l'amable però sempre suspicaç mirada dels seus guardaespatlles, a preguntar a aquest fenomen controvertit de les lletres europees: el mateix que va posar potes enlaire l'opinió pública, amb la càrrega de l'atemptat a Charlie Hebdo per mitjà, tot just presentar a França la seva nova novel·la, Submissió.

Al llibre, un professor universitari que passa de tot menys del menú diari, el sushi a domicili, el formatge o el foie gras i les dues ampolles de vi que obre en cada àpat, assisteix mig atònit a la caiguda de la Republique a les mans d'un partit musulmà amb un líder alletat pels socialdemòcrates i esperonat pel feixisme identitari, anomenat Mohammed Ben Abbes. No patiu, no és per ara. Sarkozy, en el seu retorn de superheroi amb alces i Manuel Valls, en el seu socialisme liberal de mascle alfa, poden estar tranquils. Marine Le Pen, amb el seu somriure zorrupia i el seu pare pit bull devora immigrants, també. El pronòstic de Houellbecq és per al 2022. Tots apareixen com a tals en la novel·la. Per l'autor, tots són culpables.

Se suposa que havia de ser una crònica en la qual lluís la seva verborrea corrosiva: “Els economistes no haurien d'existir, són uns bocamolls”. La de sempre, tot i que ara temperada amb un gir benèvol cap als catòlics: “Pensàvem que havien desaparegut, però continuen existint i a França han dut a terme un canvi molt profund. Eren allà, callats, reproduint-se, i ara els seus fills, educats en aquests valors, es van organitzant…". Tampoc li espanta tant la profecia: “No veig un partit islàmic, estan molt dividits. Però un president musulmà seria factible”, ha assegurat.

Que el sentiríem bramar contra la seva pròpia família: “La meva mare va ser quatre anys musulmana i l'última vegada que vam parlar de religió s'havia convertit en cristiana ortodoxa, és el cas més evident de zàping espiritual que conec”. També contra França: “Els francesos som estranys, contradictoris, tan aviat ens deprimim com ens reproduïm més que qualsevol altre país d'Europa”. O: “Sempre hem estat desertors, això és cert”.

Però heus aquí, que ens passarem al gènere rosa, encara que només sigui un o dos paràgrafs. Per explicar-vos que una vegada conclosa la compareixença i el moment fotogràfic digne de la seva condició de “primera star literària francesa des de Sartre”, en opinió de Le Nouvelle Observateur, s'ha presentat la Inez. Sí, la Inez, la seva parella. La parella de Houellebecq. En el fons, dins d'aquest escriptor feroç, dormia un romàntic que tot i que coqueteja amb la realitat ficció, desapareix del mapa –mai se sabrà si expressament o no–, toreja els mitjans i es riu de tot déu, ha endolcit el seu aspecte malgirbat, ha impartit una càtedra d'amabilitat davant dels periodistes i ha aparegut somrient amb el seu recent amor pels carrers de Barcelona.

La Inez, m'ha comentat ella mateixa, va admirar primer de tot la seva poesia: “Però em fascina tota la seva obra”. Segons Herralde, l'editor del francès, és molt llegida. Controla a la perfecció els seus parteners generacionals i els més grans que ell. No sabem si J.M. Leclezio es troba entre les seves preferències després de la diatriba que manté amb la seva parella, a qui acusa d'haver escrit Submissió per fomentar l'odi. Li deu ser igual, almenys a Houellebecq, que ha assegurat que no ha llegit mai el seu compatriota. Qui sí que llegeix la Inez és el Nobel més recent, Patrick Modiano, Jean Echenoz i Emmanuel Carrère.

Vestia de negre, de conjunt amb la seva mitja melena, sembla que ha superat fa poc la trentena, sense arrugues marcades, ni rastre d'ombrívola tendència al turment –el que sovint mostra l'escriptor– a la pell de la cara. Portava maquillatge de rostre pàl·lid i un vermell molt marcat als llavis. Esperava l'autor per sortir a dinar i s'han perdut –amb el seu guardaespatlles– rambla de Catalunya avall.