Selecciona Edició
Connecta’t

‘Cites’, flirts minúsculs

TV3 estrena una sèrie inspirada en la britànica 'Dates'

Una escena de 'Cites', de TV3.
Una escena de 'Cites', de TV3.

Noi busca noia, noi troba noia. Aquest argument ha servit per construir una gran quantitat de ficcions. Una recepta que té altres variants. Es pot canviar el subjecte, la parella pot ser del mateix gènere i… la trobada pot acabar malament. En tot cas, amb aquesta recepta es poden fer grans relats, pastissos embafadors o, simplement, historietes minúscules, com les de Cites.

Cites, la sèrie que ahir va estrenar TV3, és una altra mostra del gènere. Surt d’una sèrie britànica, Dates (2013), que va tenir bones crítiques. També té una retirada a Impares, una sèrie d’Antena 3 del 2008, i tres de les cinc actrius que van protagonitzar Infidels, a TV3, són a Cites. D’entrada, la primera diferència amb Dates és que els britànics van bastir-la amb capítols de 25 minuts. Cites s’allarga als 45 i per fer-ho presenten dues històries.

Es tracta d’una sèrie econòmica –són temps d’estalvi–, amb una fórmula argumental senzilla, però això no vol dir que sigui fàcil. Una parella es troba per primera vegada després de maniobrar per webs de contactes. I cada un hi va amb intencions diverses: combatre la soledat, passar una nit juganera, etc. Els actors i el director són gent amb molt bon ofici. Per tant, tot el risc és als guions. Per sostenir el vis a vis calen diàlegs que no siguin de nyigui-nyogui. I l’estrena no va ser per tirar coets.

Per sostenir el vis a vis calen diàlegs que no siguin de nyigui-nyogui. I l’estrena no va ser per tirar coets

Semblava com si els personatges estiguessin contaminats per l’artifici de la seva cita telemàtica. Com si no hi hagués hagut temps de construir res més que una anècdota i resoldre l’assumpte central: si el flirt prospera o no. Ahir a la nit, va resultar que un programa complementari, Cites 2.0, on una colla de persones explicaven la seva idea sobre les cites i les estratègies per arribar-hi, va ser més entretingut i didàctic que la ficció, malgrat l’avantatge d'aquesta de poder fabricar les situacions. Hi va haver bons moments, com el final de la segona història, un capgirell a la inevitable decisió de pujar, o no, al pis de l'altre. Però també escenes tovetes o inútils, com la noia demostrant la seva saviesa culer.

Una intrèpida teòrica del que anomena mercat romàntic, Eva Illouz, considera que el creixent èxit de les cites a cegues per Internet “ha animat la gent a actuar com a 'compradors' –demanant, comparant, "constantment intentant aconseguir un tracte millor i fugint de l’instint, que ha ajudat sempre els humans a trobar un company”­–. Es tria com en una mena de supermercat emocional. Internet, a més, fa la sensació que hi ha moltes alternatives disponibles, una aparent opulència que afavoreix seguir triant. Al segle XIX, segueix Illouz, per festejar el noi anava a casa de la noia. Finalment, es va reubicar la trobada romàntica, lluny de la vigilància familiar. El tempteig es fa en altres espais: restaurants, bars, cotxes, cinemes....

Internet fa la sensació que hi ha moltes alternatives disponibles, una aparent opulència en aquest mercat romàntic

Cites vol fer una segona explotació dels seus continguts, proposant una guia dels llocs, barcelonins, reals, on es troben les seves parelles. Una mercadotècnia que és clara en els episodis on la cita acaba bé. Però, una parella voldrà anar al mateix bar on la de Cites s’ha tirat els plats pel cap? No ho sé. Potser sí.