El lloc del cervell que fa fracassar les dietes

“Si preguntes pel carrer quin és el motiu que una persona sigui obesa, la majoria de la gent et respondrà que és perquè menja massa, i tenen raó. Però la pregunta important és: per què menja massa?”. La pregunta la plantejava Jeffrey Friedman en una entrevista amb EL PAÍS. El 1994, aquest científic nord-americà havia identificat l'hormona que ens diu quan hem de menjar i quan és el moment de parar. Aquest tipus d'estudis van mostrar que el pes era un tret regulat per gens, d'una manera similar a l'alçada, i que pensar a manipular-lo d'una manera significativa a partir de dietes pot ser una mica més complicat que no pas una qüestió de voluntat i bons hàbits.

Milions d'anys d'evolució ens han llegat una herència genètica que busca un equilibri entre els riscos de morir de gana i els inconvenients d'estar massa grassos per caçar o fugir dels depredadors. El centre de control d'aquest mecanisme es troba al cervell, encarregat de gestionar els senyals que envia l'organisme i l'entorn per mantenir-nos amb vida el màxim de temps possible. Un dels mecanismes clau d'aquest sistema és la gana, un estímul necessari per enfrontar-se a la caça d'un mamut, però un enemic mortal en un món amb menjar per tot arreu.

Aquesta setmana, dos equips independents de científics publiquen dos treballs que han intentat descobrir quines xarxes de neurones gestionen la informació i els impulsos relacionats amb l'aliment.

Un dels grups, liderat per Bradford Lowell, investigador de l'Escola de Medicina de Harvard és un dels descobridors de les neurones AgRP, unes cèl·lules nervioses que detecten la falta de calories i emeten una sèrie de senyals que fan que ens calgui menjar. Aquestes molècules tenen nivells més elevats entre les persones obeses i més baixos entre les primes.

Ara, en un article que es publica en la revista Nature Neuroscience, expliquen el descobriment d'un circuit que inhibeix i controla les ganes de menjar. Aquest mecanisme, regulat per una proteïna batejada com a MC4R, podria convertir-se en una diana per crear un fàrmac que ajudés a controlar la gana i l'obesitat, i reduir així el patiment de la gana associada a la dieta.

Una vegada identificades les neurones que controlen la sacietat, situades a l'hipotàlem, la zona del cervell que regula els nostres mecanismes bàsics de supervivència, els investigadors van observar que els senyals d'aquesta regió es comunicaven amb una altra de situada a la part de darrere del cervell coneguda com a nucli lateral parabraquial. Després, els investigadors van dissenyar un experiment per identificar la manera en què es transmetien aquestes ordres. Ho van fer a través d'un sistema que, emprant ratolins modificats genèticament, permetia activar neurones a través de làser blau que actuava sobre un implant de fibra òptica al cervell.

Amb aquest sistema, van introduir ratolins amb gana en un espai amb dues càmeres, una de normal i una amb una llum blava que activava l'implant dels ratolins modificats. A més, van utilitzar ratolins sense modificar. Aquests últims no van mostrar preferència per cap de les dues habitacions, però els manipulats van preferir clarament la blava, on el làser activava la regió del cervell relacionada amb la gana i els disminuïa la necessitat de menjar.

Les neurones de la gana s’activen quan es perd entre el 5 i el 10% de la massa corporal

Ara, Lowell i el seu equip treballen per aplicar el que han après amb aquests experiments a la salut humana, tot i que reconeixen que implantar fibra òptica en humans pot ser que no sigui la millor solució per a l'obesitat. “Idealment, aquestes neurones s'estimularien amb un fàrmac. Ara estem treballant per identificar tots els gens que expressen aquestes neurones de la sacietat i esperem que expressin alguna cosa que pugui ser emprada com una diana terapèutica”, explica Lowell a EL PAÍS.

En un treball que buscava comprovar una part relacionada d'aquest mecanisme, Scott Sternson, investigador de l'Institut Mèdic Howard Hughes, també va analitzar la funció de les neurones AgRP. Segons l'investigador, aquests interruptors de la gana s'activen quan la pèrdua de pes és d'entre el 5% i el 10% de la massa corporal, i explicaria en part perquè al principi una dieta pot funcionar per després acabar en fracàs a causa d'una gana permanent que ens vol retornar al que considera el nostre pes normal.

“Estem estudiant diferents maneres en què el cervell controla l'apetit”, afirma Sternson, que ha publicat el seu estudi a Nature. “Durant més de 60 anys, tots els estudis neurobiològics han estat consistents amb la idea que la gana fa que el menjar tingui més bon gust, i això és cert, sens dubte. No obstant això, hem identificat un grup de neurones diferents que provoca la gana per un altre mecanisme: produeixen un senyal que genera un sentiment desagradable i els animals aprenen a menjar, en part, per fer callar aquest senyal”, afegeix. “Per tant, aquestes neurones contribueixen als aspectes emocionals negatius de perdre pes, ja sigui a causa de la inanició, que aquestes neurones van evolucionar per prevenir, o a causa d'una dieta per perdre pes”, conclou.

Fins ara, Sternson i el seu equip, que com Lowell han desenvolupat els seus experiments amb ratolins, manipulen les neurones de la sacietat a través de virus, d'una manera similar a com s'insereixen nous gens en la teràpia gènica. “Aquesta podria ser una manera en què es podria fer en les persones, però també, podríem entendre prou coses sobre els receptors i els enzims expressats en les neurones AgRP per ser capaços de desenvolupar fàrmacs que els modifiquin en el futur”, apunta.

Els dos enfocaments presentats aquesta setmana servirien –si es poden traslladar amb seguretat als humans– per reduir la ingesta excessiva de menjar i, al mateix temps, evitar els efectes desagradables de la gana que acompanyen la dieta i que, com explicava Friedman, sembla recordar-nos que el nostre pes, com la nostra alçada, està escrita als gens i no hi ha gaire cosa que puguem fer per fer-lo canviar a llarg termini.