Amb la fe no n’hi ha prou

Era improbable que Mariano Rajoy respongués a una pregunta sobre el seu futur sense declarar-se candidat a la reelecció, com va fer ahir en un fòrum públic. Però ni va desvelar les idees amb què pensa escometre l'operació –més enllà d'insistir en les perspectives de millora econòmica– ni tampoc l'equip amb què pretén fer-ho o la seva voluntat de pacte. Només va dir que “els anirà bé” als que l'escoltin, com si confiar en la seva persona fos l'única opció raonable enmig del panorama actual.

La declaració del president del Govern respon a la seva coneguda al·lèrgia als canvis, inspiradora de la poca importància que ell i els seus col·laboradors han donat al tremolor polític que s'ha gestat sota els seus peus. No van reaccionar en el seu moment a les enquestes que els anunciaven una pèrdua de confiança de part dels seus antics votants, ni tampoc a dues eleccions que van certificar aquesta realitat (les europees del 2014 i les més recents d'Andalusia). Ni Podem era un grup de frikis, ni Ciutadans és un partit inventat en mitja hora. En el cas que la recuperació econòmica es torci, Rajoy sembla tenir ja previstos dos responsables: la inestabilitat política i Grècia.

A més de la novetat que suposen les forces emergents, el PSOE ha abordat una operació de renovació interna. La mateixa prefectura de l'Estat s'ha mostrat sensible a la necessitat de respondre al nou clima ciutadà. L'únic que continua immòbil en l'escenari polític és el cap del Govern i líder del PP, que intenta fer l'efecte que ell és el millor d'entre els seus. És possible, però per què? Després d'haver deixat passar totes les oportunitats d'abordar els escàndols de Gürtel i dels papers de Bárcenas quan se sentia més fort políticament, ara tampoc se'l veu disposat a aclarir les ombres que envolten la detenció de Rodrigo Rato i la seva gairebé immediata posada en llibertat, en el context de les conseqüències d'una polèmica regularització fiscal. Tot el que suposa conflictiu queda ajornat per a més endavant, malgrat els estralls d'imatge.

Guanyar temps, aconseguir un segon mandat, per a què? Espanya ha estat a prop de veure intervinguda la seva economia, l'amenaça de l'independentisme català no ha estat conjurada i els escàndols continuaran pesant sobre els pròxims mesos i anys. Diferir els problemes converteix en una tasca molt difícil fer política, tret que s'entengui com a tal la insòlita idea d'aprovar 40 lleis d'un cop de ploma a l'estiu, aprofitant les últims brases de la majoria absoluta parlamentària.

Cal entendre la declaració presidencial com un advertiment al seu partit perquè calli encara que els resultats del 24 de maig siguin dolents. Però demanar un acte de fe no és prou. És difícil mantenir-se a La Moncloa sense explicar per a què es vol el lloc –alguna cosa més estimulant que la suposició que els seus rivals són pitjors– i en què serà diferent el nou mandat del que s'encamina a l'estació terminal amb tants problemes acumulats.