Selecciona Edició
Connecta’t

“Katmandú és a terra. No existeix. El patrimoni històric està destruït”

Els primers 36 espanyols evacuats del Nepal arriben a Nova Delhi

Un soldat al costat d'una esquerda al terra de Katmandú. Ampliar foto
Un soldat al costat d'una esquerda al terra de Katmandú. EFE

Taciturns, amb ulleres, exhausts, com si sortissin d'un malson, els primers 36 espanyols evacuats del Nepal, també, els primers europeus, van arribar la matinada passada a l'aeroport de Nova Delhi. Primer ho va fer un grup amb 36 adults i un nadó, i més tard un altre grup amb 78 persones. Molt pocs tenien ganes de parlar, però els qui ho van fer no podien contenir la tristesa i la ràbia. “Ens han tractat com gossos”, exclamava Jonathan Herranz, un extremeny de 27 anys, que viu a Barcelona. El terratrèmol el va sorprendre en un taxi, camí de l'aeroport. El cotxe es va encastar contra una casa, ell va tenir el reflex de sortir, estirat del braç per un nepalès. El taxista i els seus dos companys de trajecte van morir aixafats al vehicle.

“Vaig córrer durant 45 minuts en xoc cap a l'aeroport i només es veien caps, braços, rius de sang i gent superpreocupada. La ciutat és a terra, no existeix, el patrimoni històric s'ha destruït totalment”, explica.

Les 50 hores següents les va passar confinat a l'aeroport, custodiat per guàrdies armats i sense poder sortir perquè l’obligaven a pagar una nova visa. “Cada ampolla d'aigua costava 10 dòlars, em van robar i no només a mi, a tothom”. La prioritat, assegura, la tenien indis i xinesos, a qui van separar de la resta i els donaven menjar i beguda, al contrari que als altres estrangers. “Van ser 50 hores a la pista, plovent, en màniga curta, sense mantes…feia molt de fred. I jo sóc un adult, però allà hi havia nens”.

En Jonathan argumenta que ha arribat molta ajuda humanitària a Katmandú, però que l'única cosa que han rebut els nepalesos és una ampolla d'aigua només un dia. “La mercaderia va arribar a l'aeroport, però no va sortir d’allà”. Arremet contra el Govern nepalès, de qui diu que és “la pitjor escòria que he vist en la meva vida”, i es confessa “deprimit” però “orgullós per tenir un Govern com el meu que almenys m'ha tret d'una catàstrofe com aquesta i no intenta estafar-me, com han fet ells”.

Al contrari que en Jonathan, que només feia 19 dies que estava Katmandú, Mikel Aingueru Leizeaga, un guipuscoà de 49 anys, viu a Katmandú des de fa 22 i està casat amb una nepalesa. A les 11.57 de dissabte, quan es va produir el sisme, era a la seva agència de viatges a Thamel, “el barri de turista de motxilla per excel·lència, sense possibilitats de fugida, perquè són tot edificis junts, amb carrers per on no passa un camió i amb prou feines entra un taxi. No tens escapatòria”.

Al seu costat es va esfondrar un edifici de set plantes i ell va buscar refugi en un jardí públic. Les dues últimes nits les ha passades en un camp, on es van reunir tots els veïns i cadascun col·laborava aportant el que podia: mantes, algun matalàs, una màrfega, galetes, una mica de te, coses bàsiques.

El pitjor han estat les més de 70 rèpliques que van seguir el terratrèmol. “Són hores eternes, no pots dormir, cada vegada que notes una vibració al terra penses que pot ser pitjor que la primera, és una angoixa total”.

Alguns familiars de coneguts d’en Mikel han mort. D'altres no ho sap, perquè no ha pogut contactar amb ells. El que més el preocupa és que, en poc temps, sense electricitat, sense aigua, s'esgotaran els aliments i el combustible i poden arribar les malalties. Tot i així, pensa tornar: “Tan bon punt ens traiem l’ensurt de sobre”. Allà hi ha tota la seva vida.

MÉS INFORMACIÓ