Selecciona Edició
Connecta’t

Ferro, sang i sexe

El secret de 'Joc de trons' consisteix a convertir el material remot en proper

Juego de Tronos
Emilia Clarke, com a Daenerys Targaryen. ©HBO/Courtesy Everett Collection / Cordon Press

Assegut l'altre dia al Tron de Ferro, l'incòmode seient d’Aegon el Conquistador, forjat amb les espases dels enemics caiguts, mil de les quals, escalfades al roent blanc a les forges de Balerion, el Terror Negre, vaig tornar a experimentar tot el poder de la sèrie creada per George R. R. Martin, el simpàtic Falstaff de la fantasia reconvertit en Mides del gènere. No era el tron veritable, per sort, perquè això m'hauria posat en perill –el tron mateix, segons s'explica, era capaç de matar un home– i sens dubte m’hauria portat aviat a engrossir la inacabable llista de morts de la història; sinó que era el que havien instal·lat per fer-te un selfie amb Jon Snow al Saló del Còmic de Barcelona. De la força de Joc de trons, en dóna prova el fet que tot un home madur com jo –i em quedo curt– s'emocionés sense pudor instal·lat en aquell decorat. Vaig estar a punt de preguntar al jove Snow –tan fals com el tron però molt ben caracteritzat– si m'acceptarien a la Guàrdia de la Nit per defensar el Mur i si convalidaven els meus anys de periodista. Probablement, no.

Vaig llegir en el seu moment amb passió els primers llibres de Cançó de gel i de foc i he estat un seguidor inconstant de la sèrie televisiva. Recordo com un llampec d'acer el primer lliurament, rematada amb l'execució d’Eddar Stark (moment comparable, pel punt traumàtic, a la mort de Tom Jordache-Nick Nolte a Hombre rico, hombre pobre), i cert cansament progressiu a mesura que la sèrie, en paper i en imatge, s'anava dilatant molt més enllà dels plans originals de Martin, un autor amb moltíssimes més coses interessants, i no em cansaré mai de recomanar Muerte de la luz –una de les històries d'amor més boniques que s'han escrit mai– i Sueño del Fevre (el mateix, però en amistat).

Joc de trons és, per descomptat, un destil·lat, molt sovint genial, de nombrosos ingredients. S'ha assenyalat mil vegades la clara influència de la Guerra de les Roses anglesa, amb les seves dues dinasties embolicades en una lluita despietada pel tron: servidors de reis que canvien de bàndol, reines infidels i cruels, nens assassinats, monarques febles, i un príncep deforme com un dels grans personatges de la trama (tot i que, curiosament, mentre assistíem a l'arribada al cim del menut Tyrion Lannister, la troballa de les restes del seu inspirador, Ricard III, han revelat que pel que sembla era bastant normal). En canvi, se sol obviar, segurament per la seva adscripció a la ciència-ficció, la influència de Dune, de Frank Herbert, amb les seves cases nobles enfrontades en un joc de poder per la primacia de l'imperi, que em sembla importantíssima (hi ha un text que recita Arya Stark per conjurar la seva por que és gairebé igual que el que repeteix Paul Atreides: “La por fereix més que les espases”).

Un pot riure’s de la petulant èpica bàrbara del Conan de Howard (i Milius) però, ostres!, a veure qui es pren en broma les intrigues dels Lannister

Per descomptat, tota la fantasia heroica –Leiber, Moorcock, Donaldson– es troba a Joc de trons, i també s’hi suma l'amalgama de novel·les de cavalleria, literatures germàniques i escandinaves, relats artúrics, poesia romàntica i contes de terror que han impregnat el gènere des de l’inici. Les espases famoses (qui no en voldria una!), els guerrers, els dracs, les terres fabuloses, els bruixots, són elements que la sèrie comparteix amb una gran quantitat de creacions. Què la fa, doncs, tan conspícua? El secret és haver convertit tot un material remot en una cosa increïblement propera. Un pot riure's de la petulant èpica bàrbara del Conan de Howard (i Milius) però, ostres!, a veure qui es pren de broma les intrigues dels Lannister. Gel és una espasa que talla de debò i no com la fantasmagórica menja-ànimes Stormbringer, d'Elric de Melniboné. Joc de trons raja sang real –en això s'ha beneficiat de la moda de les novel·les (Cornwell, Scarrow) i pel·lícules bèl·liques realistes– i també traspua, amb perdó, sexe. Certament la sèrie en aquest punt s'hi ha esmerçat. Cadascú recordarà la seva imatge eròtica, de les moltes, moltíssimes. Potser les de l'homenot Drogo amb el seu khaleesi o algun incest detalladament. A mi em puja una escalforeta –i mira que ja en fa temporades– cada vegada que recordo el ferit Viserys Targaryen ficat en una banyera amb una joveneta esclava parlant de política fins que ell la fa passar a altres coses, i no em refereixo al sabó. Abans, en el gènere fantàstic el sexe no havia estat mai del tot satisfactori (i valgui la frase). Les princeses i guerreres quedaven una mica de calendari. Vaja, jo no em ficaria pas en una banyera amb Red Sonja, ni tan sols ben armat (!). Per no parlar del granadet pare Tolkien, que té com a imatge més libidinosa la Torre Obscura de Barad-dûr.

Martin també té –sense perdre el sentit de la meravella i de l'èpica– una bona mà per descriure sentiments i emocions, cosa que no va ser mai el fort a la Sword & Sorcery. Vet aquí una delicadesa que no trobarem mai a Cimmeria.