Selecciona Edició
Connecta’t

La petjada minsa de Rato a l’FMI

Els empleats del Fons creuen que a l'exvicepresident del Govern espanyol li faltava involucració i capacitat

Rodrigo Rato, en una reunió de l'FMI el 2007. Ampliar foto
Rodrigo Rato, en una reunió de l'FMI el 2007. EFE

La seva inesperada sortida del Fons Monetari Internacional (FMI) va suposar l'inici de la caiguda de Rodrigo Rato. Després d'abandonar Washington el 2007, dos anys abans que acabés el seu mandat com a director gerent de l'FMI, l'exvicepresident del Govern de José María Aznar es va endinsar al món financer i allà van començar els seus problemes judicials: pocs mesos després es va incorporar com a assessor del banc d'inversió Lazard, el 2010 a la presidència de Caja Madrid i l'any següent va assumir la de Bankia, fruit de la fusió d'aquesta caixa amb sis més.

Al marge de ser investigat pel seu pas per aquestes tres entitats, Rato s'enfronta des de la setmana passada a una investigació per cinc delictes fiscals, blanqueig de capitals i alçament de béns per haver-hi presumptament amagat part del seu patrimoni a l'exterior i haver realitzat moviments de divises.

Rato (Madrid, 1949) va assumir la direcció de l'FMI el juny de 2004, tres mesos després de la derrota electoral del PP. Era el cim en la carrera, la consolidació internacional d'un dels actors clau del suposat miracle econòmic espanyol.

L'únic espanyol a arribar a la cúpula del Fons va deixar poca petjada al 1.900 de l'avinguda Pennsilvània. Rato és recordat com un director poc involucrat i mancat de capacitat professional, segons el relat de treballadors de l'organisme prestador que van coincidir amb ell durant el seu mandat, que va finalitzar l'octubre de 2007, quatre mesos després d'anunciar la seva dimissió per motius personals.

La detenció de Rato, durant vuit hores el dia 17 passat, va tenir lloc en plenes reunions de primavera de l'FMI, en les quals van participar el ministre espanyol d'Economia, Luis de Guindos, i el governador del Banco de España, Luis María Linde. L'arrest va ocupar la portada del Financial Times, el diari de referència al Fons.

Els treballadors de l'òrgan internacional diuen que va passar

“sense pena ni glòria”

Un portaveu de l'FMI va declinar valorar la nova investigació judicial ni l'etapa com a director de l'exministre d'Economia. Al febrer de 2011, el Fons va difondre un demolidor informe d'autocrítica sobre la seva actuació entre 2004 i 2007 —en què va tenir tres directors però inclou tota l'etapa de Rato—, en el qual va determinar que les deficiències internes van impedir pronosticar la crisi financera. A més, el successor de Rato, Dominique Strauss-Kahn, i l'actual directora, Christine Lagarde, també afronten processos judicials.

Rato va passar “sense pena ni glòria” per l'FMI, segons els empleats consultats. Sostenen que “no era una persona valorada o estimada” tot i que no despertava antipatia. Expliquen que no era accessible i que la seva tasca no és recordada com la d'un “professional i involucrat en temes interns”.

“Era una activitat menys política a la què estava acostumat. No va acabar d'encaixar-hi, en aquesta vida”, assenyala una font externa a l'FMI però coneixedora de l'etapa de Rato a la capital dels Estats Units.

La valoració de Rato entre els treballadors consultats contrasta amb la de Strauss-Kahn, que va ser nomenat director el novembre de 2007 i va deixar el seu lloc el maig de 2011 després de ser detingut a Nova York acusat de violació en un cas del qual va ser absolt. A l'economista francès se'l recorda com una persona “accessible, involucrada, molt bon professional, que manejava molt bé les reunions al directori”. Poc després d'accedir a l'FMI, Strauss-Kahn va intentar millorar les condicions de la plantilla i es va submergir en les polítiques internes, segons el relat dels empleats. De Rato, en canvi, no es recorda “cap fet que liderés quant a canvi organitzatiu, estructural, salarial, el que fos”.

La valoració de l'exministre contrasta amb la positiva de Strauss-Kahn

L'exvicepresident del Govern del PP vivia en una casa d'estil victorià al centre de Washington, al costat de la plaça de Dupont i a set quadres de la moderna seu central de l'FMI. Entre cada dues i tres setmanes, s'anava a tallar els cabells al Diego’s Hair Salon, al costat de casa seva. “Era una persona molt respectuosa i honesta”, rememora Diego d’Ambrosio, un barber italià que des de 1968 talla els cabells a les elits de Washington en el seu petit i humil establiment.

Les parets de la barberia estan plenes de fotografies signades per famosos, entre ells presidents dels EUA. Prop del marc de Barack Obama hi penja el de Rato amb una dedicatòria en espanyol que resa: “Per a Diego amb afecte”. D’Ambrosio parlava amb Rato en una barreja d'espanyol i italià, i diu que se'l veia “molt feliç” a Washington. “Quan es va acomiadar, em va dir: ‘Et trobaré a faltar'”.

Els motius de la sortida de Rato de l'FMI —del qual rep una pensió vitalícia d'uns 80.000 dòlars— segueixen sent un misteri. Els rumors versen des que va dimitir perquè tenia ambicions polítiques a Espanya fins que va ser convidat a marxar. “Les meves circumstàncies familiars i les meves responsabilitats, especialment pel que fa a l'educació dels meus fills, són el motiu per renunciar”, va esgrimir en el seu comunicat de renúncia.

Quan amb prou feines feia un any que era director, van sorgir les primeres crítiques a la seva gestió. En un article del diari International Herald Tribune el juliol de 2005, que citava persones properes a l'FMI, Rato era acusat d'estar poc involucrat en les activitats de la institució, de malgastar el seu temps en viatges i de desitjar la presidència del Govern espanyol. Dos anys després, anunciava la seva dimissió i deixava atònita molta gent. “Aconseguir-ho va ser molt difícil. Va ser una sorpresa inexplicable. Era una base internacional per Espanya”, assenyala la mateixa font.