Selecciona Edició
Connecta’t
brou de llengua

Un ‘ironman’ de Joyce, Proust i Kafka

Els missatges que avui ens conviden a la superació personal negligeixen del tot les capacitats lingüístiques

Una noia corre pel lateral de l'avinguda Diagonal.
Una noia corre pel lateral de l'avinguda Diagonal.

Ja no és només pel fet que es faci un programa de televisió dedicat a gent que es prepara per atènyer un objectiu d’entrada impensable (El mur, a TV-3). És per tot. Hem identificat l’assoliment de fites o el trencament dels propis límits exclusivament amb tot allò físic, en qualsevol dels seus vessants (la pèrdua de pes, la finalització d’una cursa, l’encimbellament muntanyenc), en una entronització del factor corpori que ha generat el seu propi star system de la suor. Fins i tot un dels més venuts per Sant Jordi, algú com l’intel·lectual i filòsof Francesc Torralba, sembla ara preferir els beneficis de la cursa a la lectura de Kierkegaard.

És decebedor, però, veure com la prevalença de l’esforç físic com a mètode per “trencar els teus propis límits” ha eradicat qualsevol possibilitat d’identificar aquest mateix objectiu amb l’esforç intel·lectual. Plantejar-se un repte en el qual intervingui la ment com a via per “superar-se un mateix” sembla ben poc engrescador, una futilitat impermeable a la trempera que, en canvi, sí que et garanteix la conquesta d’aquella meta inabastable que t’ha clivellat a cruiximents. D’un temps ençà, l’abundor de propostes per “estar bé amb un mateix” bandeja sempre la connexió neuronal en favor del xut d’adrenalina.

El desprestigi de l’esforç intel·lectual queda palès en el maremàgnum de soroll visual que ens envolta. No sé si dir-ne soroll visual, de l’abundància d’imatges, pròpies i alienes, que il·lustren la nostra vida diària. La pràctica del selfie (divertida, simpàtica, sensacional) s’associa sempre a activitats vistoses, arriscades, com ara participar en una festa multitudinària, nedar entre taurons o abocar-se al cràter d’un volcà actiu. I en canvi, ningú es fa un selfie llegint un llibre, ni consultant un diccionari, ni remenant en una biblioteca. ¿Fer-te una foto mentre passes la pàgina d’un llibre? ¿Posar morrets a la secció de novel·la amb un comentari de l’estil “Buscant llibres de Jesús Moncada”? Sisplau, no fem riure. Tampoc ningú es fa un selfie quan està trist. L’avorriment i el tedi no són coses de compartir.

La cultura de la superació personal s’associa doncs a l’establiment de fetes físiques, evidentment cadascú amb el repte que li és més adequat. Et pots plantejar nedar 1.000 metres d’una tirada, pujar el Turó de l’Home o córrer la cursa dels bombers, perquè en qualsevol cas t’estaràs superant a tu mateix i, per tant, seràs una persona millor. Però és trist que l’afany perpetu pel corpore sano estigui obviant sistemàticament la mens sana. Els antics grecs no negligien l’educació retòrica dels seus més fornits atletes, al contrari, aquests havien de ser tan destres en llançament de disc com en les glosses als déus; ara, en canvi, no hi ha ningú que plantegi reptes que comportin esforços intel·lectuals i ningú pontifica sobre la possibilitat que aquests reptes redundin —com els altres— en el benefici en un mateix. Un triatló de Pla, Segarra i Carner. Un ironman de Joyce, Proust i Kafka.

Es poden trencar els límits de moltes maneres físicament innòcues, com ara llegint un llibre a la setmana, proposant-se d’escriure un parell o tres de contes amb presentació, nus i desenllaç, o provant de deixar de fer faltes d’ortografia quan escrius el comentari que acompanya el selfie més impactant del món. Però és evident que l’imperi de la imatge i del medi televisiu condicionen el missatge que estem llançant: treure uns paios suant i perdent pes és comunicativament un material deliciós, i en cap cas ho és algú amb un llibre de Joan Margarit a les mans, o amb la gramàtica de Fabra provant d’entendre la dièresi. L’emoció externa, visible, commou i genera simpatia; la interna, en la majoria dels casos, genera indiferència.

I no obstant això no podem oblidar que, enmig de la carretada d’imatges que ens plouen cada dia al damunt, continuem sent éssers eminentment lingüístics. I que el domini de l’eina amb què s’expressa la capacitat del llenguatge —és a dir la llengua, cadascú la seva— incideix directament en les nostres possibilitats d’eixamplar la comprensió del que ens envolta. Ens podem proposar de llegir més, escriure més, aprendre mots que no sabíem, anar al diccionari quan dubtem, provar d’expressar-nos millor, escriure sense errors, millorar les nostres competències, i entendre aquestes accions, per què no, com mesures de millorament personal com ho són els reptes físics. I sense posar-nos a suar.

Entre totes les coses que som, també som llenguatge, som paraules enllaçades que ens ajuden, fins i tot, a parlar amb nosaltres mateixos mentre correm.