Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La por ha canviat de bàndol

Mas reconeix per primera vegada la possibilitat d'un fracàs del procés perquè xoca amb enemics insalvables

La consigna del sobiranisme és que no ha variat res des que es va iniciar el procés. Tant li fa que en poc temps s'hagi produït el relleu al capdavant del primer partit de l'oposició espanyol, que hagin irromput noves forces polítiques que, segons tots els indicis, amenacen d'alterar completament el tauler polític del país o, fins i tot, que hi hagi un nou cap d'Estat. Minúcies. Engrunes polítiques. Cap canvi substancial. En conseqüència: no serem moguts.

En públic això és el que els sobiranistes repeteixen de manera constant. Però, realment, els qui no deixen de proclamar a ple pulmó "No serem moguts", no s'han mogut en absolut? No sembla que s'aguanti aquesta afirmació tan rotunda. Com han assenyalat diversos analistes, al full de ruta publicitat fa poques setmanes sembla haver-se renunciat precisament a la reivindicació que havia constituït l'eix fonamental de l'estratègia sobiranista, la consulta. No pot dir-se que es tracti d'una renúncia menor. De fet, durant mesos una de les pancartes que es podia veure més als balcons dels  pobles i ciutats de Catalunya deia (tot sigui dit sense cap mena d'ironia) això: “Votar és normal en un país normal”.

Doncs vet aquí que, potser per evitar que cap graciós (tipus Ramón de España per entendre'ns) pogués afirmar que els precursors de l'eslògan de Rajoy “el PP és el partit de les persones normals” són on menys calia imaginar, han decidit variar l'estratègia argumentativa. S'ha resolt donar per acabat l'argument, tan fals com estès entre nosaltres, que “a qualsevol país democràtic del món” el govern corresponent autoritza sense posar-hi cap inconvenient plantejar cap resistència o ni tan sols arrufar el nas amb lleu contrarietat sobre un referèndum de secessió d'una part del seu territori. En el seu lloc, s'ha optat per abraçar la tesi de l'absoluta excepcionalitat del cas català i aparèixer com a pioners absoluts (compte: a escala planetària, déu n'hi do) en la forma d'accedir a la independència a través d'unes eleccions autonòmiques.

Però el que crida més l'atenció d'aquest canvi ha fet que en passi gairebé desapercebuda altra, sobre la qual val la pena cridar l'atenció. En la magnífica entrevista que Xavier Sardá li va fer a Artur Mas al programa Pla Sardá, de BTV, fa algunes setmanes, el president, ja cap al final de la conversa i a manera de resum, va reconèixer que, si fracassa el procés, això seria degut al fet que hauria trobat al davant enemics insalvables i perfectament identificables, que solament podien ser dos. Un, previsible del tot, el Govern d'Espanya. Però l'altre, mai reconegut fins ara, ni més ni menys que la mateixa Europa.

Ho va dir sense immutar-se, com si mai hagués existit la famosa pancarta del “Catalunya, nou Estat d'Europa”, que va guiar la mobilització de la Diada del 2012, i el massiu seguiment de la qual fins i tot va portar Mas, segons propi testimoniatge, a canviar d'opinió en relació amb la independència. O com si durant dos llargs anys els mitjans de comunicació públics catalans (amb la inestimable col·laboració d'alguns de privats afins) no haguessin bombardejat per terra, mar i aire la ciutadania amb el missatge que nostra permanència a Europa era inqüestionable perquè, com podrien els europeus permetre's el luxe de prescindir de nosaltres?

Vaig creure percebre un cert estupor en l'entrevistador davant la desimboltura amb la qual Mas acceptava aquesta possibilitat, fins ara rebutjada de totes totes. Li va traslladar la seva sorpresa, i la resposta va venir a ser que ja no quedava més remei que perseverar en l'iniciat, per més riscos que pogués tenir (“el camí és incert”, “no té sortida fàcil” van ser algunes de les seves frases) o per més perjudicis als ciutadans que pogués causar. Per què no ha havia altra opció que continuar el camí emprès? Perquè “no fer-ho ens porta a quedar arrasats”. Unes paraules, per cert, molt semblants a les que va pronunciar divendres de la setmana passada en un acte electoral de CiU a Mataró, on va assenyalar que si es perd l'esperança en el projecte secessionista, “estaríem morts”.

Sempre és bo celebrar que s'aclareixin les propostes. Sempre és bo saber si la il·lusió té cap fonament material o, en canvi, no representa altra cosa que pur il·lusionisme al servei dels interessos d'alguns. De moment el que es pot constatar és que, en trànsit d'esgotament aquesta il·lusió, desemmascarada la mentida que una Catalunya independent romandria a Europa sense problemes o, en defecte d'això, s'hi reincorporaria immediatament i per la porta gran, amb el que ens trobem ara és que l'argument de la por, tan injuriat en el seu moment pel sobiranisme, sembla haver canviat de bàndol. No és una bona notícia. Entre la mera il·lusió buida i el catastrofisme apocalíptic més deslligat, els sobiranistes farien millor de dedicar-se a presentar arguments i a debatre'ls a la plaça pública.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.