Adulteri al tub d’assaig

Una sentència britànica mostra les esquerdes del control de la identitat a la reproducció assistida a Espanya. La llei no exigeix protocols a les clíniques

El senyor X va ser enganyat per la seva esposa, que el va suplantar per un altre home durant una inseminació in vitro en una clínica barcelonina.
El senyor X va ser enganyat per la seva esposa, que el va suplantar per un altre home durant una inseminació in vitro en una clínica barcelonina.

Sis anys després de veure néixer el seu fill, cuidar-lo i pagar-ne la manutenció, el britànic senyor X va descobrir “amb horror” que la seva exdona l'havia enganyat: el nen era d'un altre. Vella història, nou gir. La infidelitat no va passar en un motel, sinó en un tub d'assaig d'una prestigiosa clínica reproductiva catalana. L'embolic va acabar en una recent sentència d'un jutjat londinenc. Els fets provats es llegeixen com una telenovel·la...

En xifres

  • Es calcula que el 3% dels naixements provenen de tècniques de reproducció assistida (a Espanya, 16.000).
  • A Espanya es realitzen 60.000 cicles cada any, el 10% dels tractaments europeus.
  • El ritme de tractaments a Europa creix entre el 5% i el 10% cada any.
  • La Llei 14/2006 espanyola és una de les més avançades, però no ha estat prou desenvolupada per reglaments ni normes de rang inferior.


Acomodada parella anglesa acudeix el 2004 a l'Institut Marquès de Barcelona amb la intenció que el semen del senyor X fecundi in vitro un òvul donat que serà transferit a l'úter de la senyora Y. Se'ls entrevista, se'ls demana la documentació i tots dos signen un consentiment sobre el que passarà. El semen del senyor X es congela. Quatre mesos després, la senyora Y torna a la clínica amb un altre home —la seva exparella, el senyor P— que, fent-se passar pel senyor X, produeix una nova mostra de semen. La clínica no en confirma la identitat i registra la segona mostra —la que finalment es va usar—, com si fos també del senyor X. Uns dies més tard, els embrions es col·loquen a la senyora Y. Al cap de nou mesos, a la tardor del 2005, neix un home al qual anomenarem Z. Per protegir-lo, la jutgessa ha ordenat l'anonimat dels implicats.

La sentència no va en cap moment contra la clínica, però revela la falta de protocols obligatoris a aquests centres. Com va poder acabar el semen d'un amb el nom d'un altre amb tanta facilitat? “La llei és molt vaga, així que cadascú controla la identitat a la seva manera”, respon Esther Farnós, professora adjunta de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra i especialista en consentiments de reproducció assistida i falses atribucions de paternitat. Resultat: “Es donen enganys que es podrien evitar simplement exigint el DNI i una mica de diligència”.

“No hi som per evitar aquestes coses... I ens són igual”, diu la clínica

Consultades diverses clíniques, espanyoles i britàniques, algunes diuen que el demanen cada vegada que es diposita una mostra; d'altres no, o no sempre. “Ja els coneixes de cara”, “resulta violent”, repeteixen, “i si te la volen colar, te la colen”. Moltes fan fotos als pacients, però alguns s'hi neguen. Totes accepten que sigui una altra persona que porti la mostra de semen (per exemple, la dona), però mentre en algunes és necessari que l'home signi presencialment i amb DNI una autorització prèvia, en d'altres n'hi ha prou que la senyora arribi amb el paper (o el pot) signat.

“Una signatura és fàcilment falsificable... Però què hem de fer, tenir un perit?”, es pregunta la doctora Marisa López-Teijón, cap del servei de reproducció assistida de l'Institut Marquès, que treu excepcionalitat al cas del senyor X i enumera enganys “inevitables”: casades que diuen que són solteres s'inseminen i fan creure al marit que les va embarassar de forma natural; marits que “per fotre” la seva dona donen el semen d'un altre; personatges coneguts que arriben amb parelles que evidentment no són els seus cònjuges; musulmanes inseminades pels germans dels seus marits estèrils, com dicta la seva religió; fins i tot “boris beckers” (dones que intenten inseminar-se amb el que recullen en una fel·lació). “Els enganys entre parelles són continus, ha passat i tornarà a passar”, diu López-Teijón. “L'única cosa que ens preocupa és no equivocar-nos nosaltres, no que s'enganyin entre ells. Els metges no som la policia”. I tornant al cas del senyor X: “No és un error, no hi ha responsabilitat legal. No hi som per evitar aquestes coses... I ens són igual”, assegura.

“Encara que no hi hagi responsabilitat, va haver-hi mala praxi”, opina Esther Farnós. “És cert que alguns fraus no es poden evitar, però aquest sí”. “Una mostra de semen té conseqüències en matèria de filiació, és molt fort que sent una cosa tan seriosa no s'exigeixi una cosa tan simple com una identificació”, diu. “El problema és que no hi ha reglaments, ni tan sols directrius voluntàries... I sí un lobby molt fort al qual aquest buit legal li ha vingut bé per fer negoci”. “Jo no seria partidari d'obligar les clíniques a demanar el DNI cada vegada”, contraposa Fernando Abellán, assessor jurídic de la Societat Espanyola de Fertilitat. La raó: “Burocratitzaria el procés, complicaria el modus operandi comú per evitar un cas excepcional”. I matisa: “El normal és que la clínica hagués detectat l'engany i avisat... Però pot passar, un centre ha de ser proactiu aclarint identitat i estat civil, però no pot fer-ho a escala policial”.

De vegades les alarmes sí que salten. La doctora López-Teijón recorda una vegada en què una dona va arribar amb una segona mostra de semen signada pel seu marit, perquè la primera no donava qualitat. Al laboratori van veure que era impossible que el fèrtil semen acabat de lliurar fos del mateix senyor. Sospitant joc brut, la clínica va avisar l'esposa. Li van dir que “la mostra havia caigut al terra” i que en necessitarien una tercera del marit. Ella no va tornar. En el cas del senyor X no es van adonar del canvi, “perquè el semen de les dues mostres no era tan diferent”.

Per fer encara més rocambolesc el cas que ens ocupa, el 2005, mentre la senyora Y i el suplantador eren a Barcelona, la clínica va trucar a la casa de la dona a Londres. Va agafar el telèfon el senyor X. “Em van preguntar qui era jo i van semblar sorpresos”, diu. La trucada va deixar el marit amb dubtes. I ho va preguntar a la seva esposa. “Hi has anat amb un altre?”. Ella va confessar, i després, sempre segons X, va inventar que, penedida, havia demanat que fessin servir el primer semen. Ell la va creure.

Esther Farnós: “Hi ha enganys que es podrien evitar només exigint el DNI”

Anys després, el 2007, quan la parella ja s'hi havia divorciat, una desconfiada parella del senyor X el va incitar a confirmar amb la clínica que efectivament van fer servir la primera mostra. Li van contestar que sí. “Una informació errònia”, diu la sentència. Per què? “No saps la de ximpleries irrellevants que ens pregunten”, respon la doctora López-Teijón. “El senyor hauria d'haver subratllat que la seva pregunta era important”.

La versió de la senyora Y al judici (EL PAÍS no va poder contactar amb ella per l'anonimat) és que el senyor X sempre va saber que havia anat a Barcelona amb P i ella mai el va enganyar. Diu que, si de cas, va ser la clínica qui el va confondre. “El senyor X va confiar en la paraula i els actes de la seva dona i la informació aportada per la clínica simplement va corroborar el que ell ja creia”, conclou tot i això la sentència. També el Señor X: “Mai vaig pensar a denunciar la clínica, la meva ex els va enganyar com a mi”, diu ara el senyor X. “Potser van cometre un error, i la seva incompetència va consolidar la meva creença que el nen era meu, però no ho van fer a propòsit”.

El nen va portar el cognom del senyor X i, després de la separació, ell va pagar durant anys la manutenció que li corresponia i va exercir de pare. El senyor X va descobrir que no era el pare de Z el 2011. L'hi va explicar la mare quan la va demandar per irregularitats en el règim de visites. Va haver de fer-se una prova d'ADN per creure-ho. A la sentència no queda clar quan ho va descobrir el nen, però sí que P sempre va estar més o menys present a la seva vida, i que ara és el seu pare oficial.

“Els enganys en reproducció assistida passen almenys tant com al carrer”, diu la Doctora López-Teijón, barrejant un estudi que calcula que entre el 5% i el 10% dels fills no són dels seus suposats pares. “I cada vegada hi ha més gent a les clíniques”, afegeix la jurista Farnós, “on es funciona per assaig i error amb casos com aquest que mostren les esquerdes del sistema”.

Per una d'aquestes esquerdes va néixer Z. Resumint una complexa història de mentides, diners, mostres de semen i venjança, un tribunal familiar va retirar el 2013 la pàtria potestat al senyor X (deixant les visites a discreció de la seva exdona). X va decidir demanar una indemnització per danys i perjudicis i una sentència del març passat va obligar la senyora Y a pagar-li 54.000 euros. La suma no inclou la manutenció pagada (19.500 euros anuals; els dos cònjuges, dedicats a la formació d'alts executius, tenien ingressos de més de 140.000 euros). El jutge va entendre que durant aquests sis anys X havia gaudit de la criatura. Els últims 18 mesos, X i el nen s'han vist 10 minuts. “Espero que quan faci 18 vingui a buscar-me”, diu X. “És tràgic: van arrencar un nen del costat del seu pare i n'hi van posar un de nou”. Aquell que un dia va lliurar un pot de semen amb un nom que no era el seu i va colar.