_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Temps d’apostolat

L'ANC ha decidit sortir a evangelitzar terra d'infidels. Una marxa recorrerà la Meridiana el dia d'inici de la campanya

En alguns cercles poc interessats en el creuer a Ítaca, al complex format per l'ANC, Òmnium i l'Associació de Municipis per la Independència se'l denomina Tietes Party. No poc deu haver-hi contribuït la caricaturització que del trio dirigent d'aquestes organitzacions es fa al programa de sàtira política Polònia, poc sospitós, d'altra banda, de simpaties espanyolistes. No aniré per aquí. No sóc donat a la utilització de l'aspecte, de les característiques físiques o del nom o el cognom cridaners d'algú com a forma d'abordar les seves posicions polítiques. Em sembla primari i de mal gust, i a més denota falta d'arguments propis de més substància.

No diré res en aquesta línia, per tant, de l'insubstancial Josep Maria Vila d'Abadal o de la, sent clements, extraviada Muriel Casals, exemple d'una determinada esquerra que potser mai no ho ha estat. Quant a la lideressa de Xerta, que aviat farà mutis pel fòrum de la presidència de l'ANC, sempre la recordarem com a algú que, sense cap legitimitat, s'atribuïa el dret de donar ordres al president: posi les urnes en no més de tres mesos, ar! Cal dir que Artur Mas no li va fer cas; tampoc n'hi va fer Oriol Junqueras en l'exigència de gran llista patriòtica per a les eleccions que el president no es va dignar convocar en el termini que ella havia exigit.

Que no li facin gaire cas no vol dir que Carme Forcadell no hagi estat una dona útil en el seu càrrec. Cal reconèixer que ha sabut treure profit a la propaganda sistemàtica que li han proporcionat TV3, Catalunya Ràdio i RAC1, i als incomptables suports institucionals de la Generalitat i els municipis estelats. Qui ho havia de dir d'una persona que, quan es va presentar com a número dos de la llista d'ERC a l'Ajuntament de Sabadell el 2007, va ser cruelment ignorada pels veïns als quals pretenia representar. Però així és la vida i tot esforç acaba tenint la seva recompensa. Falta per veure com es concretarà aquesta recompensa a partir del 27-S. Les persones passen i les organitzacions es queden. Amb o sense Carme Forcadell, l'ANC ja ha fixat l'espectacle amb el qual ens entretindrà la propera Diada, dia neutralíssim escollit pel molt honorable com a inici de la campanya electoral de les eleccions autonòmiques. I és que el president sempre derrota amb gran sentit democràtic.

L'ANC ha decidit sortir a evangelitzar terra d'infidels. Una gran marxa recorrerà l'avinguda Meridiana, des de la plaça de les Glòries Catalanes fins als límits mateixos de la ciutat de Barcelona, allà on no es veu ni una sola estelada penjant de les balconades. Territori comanxe. En una inversió curiosa, es tracta d'una variant amable de les marxes orangistes d'Irlanda del Nord. Només que allà són els unionistes els qui desfilen pels barris secessionistes en una barreja de provocació i de reafirmació del domini britànic sobre els sis comtats que configuren aquell territori.

Descartada aquí la intenció provocadora (Déu em lliuri tan sols de pensar-ho), queda la de reafirmació dels qui manen en un territori que els és sistemàticament hostil. La interpretació oficial, és clar, no és aquesta. Es tracta, ens diuen, de portar la bona nova als qui encara no s'han adonat del que s'estan perdent no sumant-se a l'onada il·lusionant d'aquests últims ja gairebé tres anys. Ara bé, es pot creure que algú canviarà la seva posició sobre la independència de Catalunya perquè una gran marxa patriòtica passi per sota de la seva finestra?

Em temo que el sentit de la performance és un altre, i que apunta més a la manifestació de força en uns districtes on, una vegada i una altra, la gran majoria dels ciutadans nega el seu vot als partits nacionalistes (catalans), en general, i independentistes, en particular. A Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí, aquests partits van tenir uns resultats més que discrets en les eleccions del 2012, en plena maror nacionalista, i va ser on menys participació va haver-hi el 9-N i on els percentatges del sí-sí van ser dels més baixos de tota la ciutat de Barcelona.

El procés té un seriós problema als barris populars de Barcelona i a la seva àrea metropolitana, on centenars de milers de catalans continuen pensant que el viatge que els estan proposant no té cap sentit ni cap interès per a ells. Per això la batalla municipal que s'acosta és tan important. Algú s'imagina una frenètica cavalcada de 18 mesos cap a la independència amb la capital de Catalunya desenganxada de la cursa?

Aquí li dol a l'encara alcalde Trias, que fins fa tot just una estona pensava que això de la independència era pura extravagància: si tiba la corda independentista en la seva campanya, se li poden rebotar els barris que no vibren amb l'estelada i on no ha fet absolutament res durant el seu mandat; si no ho fa, serà poc menys que un traïdor a la causa. Ja ho veurem.

Francisco Morente és professor d'història contemporània de la UAB. 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_