Selecciona Edició
Connecta’t

Buscant a Cuba el nou Eldorado

Delegaciones d'empresaris de tot el món arriben a l'illa per explorar possibles negocis davant la perspectiva d'un aixecament de l'embargament

El governador de Nova York al costat d'empresaris a Cuba. Ampliar foto
El governador de Nova York al costat d'empresaris a Cuba. EFE

Les ulleres del ministre de Comerç Exterior i Inversions Estrangeres, Rodrigo Malmierca Díaz, són pronunciades perquè amb prou feines descansa rebent delegacions que arriben a Cuba gairebé diàriament per explorar els espais polítics i econòmics oberts per la distensió amb els Estats Units.

El governador de Nova York, Andrew Cuomo, i el seu seguici van fer-hi aquesta setmana una visita de 26 hores. “No donen l'abast. Vénen de tot el món”, diu un empresari que va acompanyar el secretari espanyol d'Estat de Comerç, Jaime García Legaz, en el seu recent viatge. Homes de negocis i polítics s'ajunten per accedir al Govern de Raúl Castro amb proposta inversores, les Illes Salomó i els Emirats Àrabs han obert ambaixades, i són molts els cubans de la diàspora que conceben fabuloses emprenedories i transfereixen diners als seus parents a l'illa per comprar terrenys, pisos i locals. El conte de la lletera és supervendes: “Jo he comprat dos locals. Els vendré a turistes americans quan vinguin per 20 vegades més”. Benvingut al Carib, mister Marshall.

Però el turisme no és l'únic sector desitjat pels executius, que des del 17 de desembre, data del desglaç binacional, negocien desembarcaments empresarials al nou Eldorado del Carib. També hi aterren banquers, instal·ladors de fibra òptica, concessionaris, empreses mineres, distribuïdors de làctics, farmacèutiques... “Aquest país està verge”, resumeix un cubà resident a Roma que tramita la repatriació per aventurar-se en el sector immobiliari. Legalment els nacionals a l'estranger no poden comprar propietats, però ho fan a nom de parents, amics i còmplices: arriscant-se.

Jo he comprat dos locals. Els vendré a turistes americans quan vinguin per 20 vegades més

El dinamisme és intens. Com que no necessiten instal·lar-se a Cuba, aprofitant les noves tecnologies diverses companyies nord-americanes s'han avançat. Com la plataforma de pel·lícules i sèries online Netflix, que ja opera amb subscripcions mensuals d'uns set euros. Algun abonat guanya diners revenent House of Cards, Orange is the New Black o Marco Polo en sessions de cinema veïnal. No importa que la llar que contracti el popular videoclub hagi de tenir connexió de banda ampla d'un mínim de 2,3 megabits per segon i que menys del 3% de la població tingui Internet a casa; tampoc que el salari mitjà no arribi als 30 euros. Tot arribarà, la banda ampla i més capacitat adquisitiva, si el procés liberalitzador, que no inclou l'obertura política, es consolida.

L'aposta de l'empresariat i dels fons d'inversió que ofereixen infraestructures digitals, urbanitzacions, camps de golf, i grans superfícies comercials és de futur: per a quan els EUA aixequin l'embargament i Cuba s'enlairi cap al desenvolupament. El repte és ardu i està subjecte a turbulències. Només el dèficit d'habitatges del país ronda les 700.000 unitats i, d'un cadastre de 3,3 milions de llars, el 57% estan molt deteriorades. Alguna constructora espanyola estudia entrar al sector si fructifiquen les negociacions. “El principal problema és la legislació laboral, l'obligatorietat de contractar els treballadors que ells diguin, i la dualitat monetària. Tampoc és fàcil entendre's amb els militars que controlen les principals empreses cubanes”, confessa una font que està al corrent d'aquests moviments.

La inversió estrangera explora les oportunitats en macroprojectes, mentre que el mig milió d'autònoms i els extreballadors estatals agrupats en cooperatives batallen en els sectors de serveis i agropecuari. “Les cooperatives sonen a socialisme marxista però són les futures pimes. El sector privat agafa força”, diu un empresari espanyol establert a Cuba.

Molt a prop d'un restaurant de format novaiorquès i diligent servei, la Laura, de 30 anys, ha reconvertit la bella casa familiar d'El Vedado en un hostal que ofereix al portal nord-americà Airbnb, on s'hi lloguen més de 1.000 habitatges de l'illa. La Laura cobra entre 40 i 45 CUC (equivalent al dòlar) per habitació. “Si haig de servir menjar aviso la meva mare i la meva tia”, explica. L'ancià James, de Kansas, i la seva esposa podrien ser els seus clients. Van arribar al tròpic amb una curiositat de mig segle: “Sóc molt vell i volia visitar Cuba”.

L'arribada de delegacions respon a una realitat. Sense estalvi intern per emprendre projectes de desenvolupament que exigeixen vora 2.000 milions d'euros anuals, l'illa necessita capital estranger. La seva sortida de la llista de països patrocinadors del terrorisme probablement faciliti el seu accés al crèdit del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i el Banc de Desenvolupament fundat pel Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica. Silenciosament, funcionaris de l'FMI han viatjat a Cuba.

Sense rics ni classes socials

L'acceleració de la iniciativa privada és intensa i de vegades abruptament interrompuda. Dues fonts diferents relaten una mateixa història, sense confirmació oficial, però pot ser certa perquè el Govern ha establert límits a l'acumulació de riquesa. No vol nous rics, ni classes socials. Un emprenedor de Bejucal, municipi proper a l'Havana, va acumular una petita fortuna fabricant mobles.Per quedar bé davant les autoritats, va dedicar part dels seus guanys a finalitats benèfiques. Va viatjar en avioneta fins al municipi del donatiu i en tornar va ser detingut: enriquiment il·lícit i ús il·legal de l'avioneta, segons els relators de l'episodi. Un altre emprenedor ha triomfat amb el seu restaurant i volia obrir-ne cinc més. No l'hi van autoritzar.

Qui són els inversors cubans? Fonamentalment, aquells que reben diners dels seus familiars a Madrid, Miami o Hèlsinki per invertir-los en negocis o habitatges; els cubans amb destinació a l'exterior, entre ells metges, esportistes, diplomàtics i artistes que cobren en divises i n'estalvien una part; i estrangers casats amb nacionals que escripturen propietats a nom de la seva parella.

MÉS INFORMACIÓ