Desaparició de la infància, naufragi de l’adolescència

La matança perpetrada per dos adolescents a l'escola de secundària de Columbine (Colorado), el 20 d'abril del 1999, i l'esfereïdor cas Bulger, en el qual dos nens de deu anys van segrestar, van torturar i van assassinar una criatura de dos als suburbis de Liverpool, el 1993, han sobrevolat com espectres l'escenari del drama viscut dilluns passat a l'institut Joan Fuster de Barcelona. També era un 20 d'abril.

La teoria de la desaparició de la infància sota l'impacte de la televisió i el big bang de la tecnologia de la comunicació, defensada pel sociòleg nord-americà Neil Postman (1931-2003), s'obre pas de nou en el debat social arran d'aquest episodi, el primer en el seu gènere produït en un centre escolar a Espanya. La primícia ha posat novament a prova la capacitat d'assimilació i judici de l'opinió pública, desbordada per la successió de violència i mort arreu i aclaparada per l'incessant relat del desastre des de l'espai multimèdia.

Brot o símptoma?

"El que ha passat no té res a veure amb el fenomen de les agressions als mestres i als alumnes per altres motius relacionats amb la integració social dels estudiants", sosté malgrat tot La Vanguardia a l'editorial. El diari qualifica els fets com "un fet aïllat dramàtic" que, en tot cas, planteja la necessitat que "els mestres i tot el personal disposin d'un protocol d'actuació".

"No hi ha res més desconcertant que allò a què no aconseguim donar una explicació. Poques coses més terribles hi ha que la impotència davant la bogeria aliena". Així s'expressava Màrius Carol en al·lusió a la hipòtesi inicial d'un brot psicòtic com a desencadenant de l'atac amb ballesta i arma blanca protagonitzat per un alumne de 13 anys que va matar un professor i va ferir de diversa consideració dos docents més i dos escolars.

Al mateix diari, però, Pilar Rahola apuntava responsabilitats en l'entorn més immediat del petit adolescent. "Costa d'imaginar que no es pugui fer res en aquest trajecte previ abans de la tragèdia; que ningú s'adoni que els gustos, les idees, les frases d'un nen que expressa tant amor per la violència no suscitin cap reacció", escrivia l'articulista.

"Un suïcidi, un brot psicòtic són resultat de malalties les conseqüències de les quals no tenen cap sentit", argumentava per la seva part Salvador Cardús a l'Ara. "A les malalties és difícil buscar-los culpables i és una gran mesquinesa aprofitar aquesta expressió de la fragilitat humana per començar a fer sermonets moralistes sobre els valors que s'inculquen als nostres joves", deia Cardús, professor de sociologia de la UAB.

Els mitjans, un cop més

"Les referències a les aficions de l'estudiant tampoc han de servir com a base per a la criminalització de certs llibres o sèries", escrivia en aquesta mateixa línia l'editorial del diari. "Potser és pertinent obrir un debat sobre el tractament de la violència als mitjans de comunicació i el seu efecte sobre els menors d'edat", afegia, però. Les imatges dels mateixos alumnes de l'institut Joan Fuster protegint amb la seva roba i estris la seva identitat davant la voracitat de les càmeres evoca els contorns del problema.

La diada de Sant Jordi va actuar com una mena de bàlsam col·lectiu 

"No trivialitzem tampoc en el perquè d'aquesta tragèdia, res no és tan senzill com la violència que veuen en la ficció", deia per la seva banda Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. "Els deures que hem de fer, també nosaltres, els mitjans de comunicació, és no estigmatitzar ni l'estat de salut d'un menor, ni els hàbits quotidians que volem que expliquin el que sovint és inexplicable", deia la periodista en el seu intent de racionalitzar les claus de la tragèdia. "Aneu a escola i allà trobareu els mestres amb l'autoritat moral que tots els hem de donar per defensar a les aules la feina més difícil de totes", afegia després d'alertar sobre el risc de buscar "solucions màgiques".

"Resulta desconcertant que la mateixa societat que exigeix que el periodisme no violi la intimitat dels que pateixen una tragèdia hagi acceptat que tothom –i sobretot els nostres fills– posi la seva vida privada a l'aparador de Facebook, Instagram, Twitter i altres xarxes sense manies", assenyalava Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia. "Els joves (i molts adults) no són conscients encara que hem decidit construir un món radicalment nou, amb parets de vidre i focus permanents", afegia l'articulista amb consternació.

Consens sobre la llei

El debat sobre la mediatització de la violència i el seu impacte entre els menors reobre la caixa dels trons sobre el recurs de la llei en aquesta delicada franja de la vida. "Tampoc seria responsable obrir un debat sobre l'edat penal, situada en els 14 anys, pel fet que en aquest cas l'agressor en tingui 13", alertava l'editorial del diari Ara. "La matança de Columbine va provocar que s'instal·lessin detectors de metalls en molts centres educatius nord-americans; però aquesta mesura no va evitar la massacre de Virgínia del 2007, en què un estudiant fortament armat va matar 32 persones", recordava cruament el diari després de reclamar una "reflexió serena" abans de prendre decisions.

"No seria gens convenient obrir un debat sobre la qüestió per l'alarma social que provoca un fet aïllat i legislar en calent", insistia igualment l'editorial d'El Periódico, que citava per la seva banda el cas Bulger. Arran d'aquell succés, el Regne Unit va establir la responsabilitat penal a partir dels 10 anys, encara que amb un tractament especial fins als 17.

"No hi ha una alarma social amb relació a la violència d'aquesta intensitat en els menors de 14 anys, ni una freqüència elevada de successos que justifiquin una reforma de la legislació", sostenia igualment El Mundo. Fins i tot el molt dretà La Razón deia que "no sembla que reduir l'edat penal" sigui per si sola la panacea per prevenir "els casos de crims precoços" protagonitzats pels menors en l'actual context social, "on estan exposats a tota mena d'estímuls externs per als quals encara no estan prou formats".

"Limbe legal per a un assassinat", clamava però l'ABC. "Des del moment en què es produeix un fet d'aquesta gravetat, el legislador no pot donar-se per no assabentat de la possibilitat que es repeteixi", escrivia l'editorialista. "No és legislar en calent, sinó reaccionar davant d'una llacuna de la llei", al·legava el diari en el seu comentari. "Entre el càstig penal i el buit legal hi ha d'haver un terme mitjà, que ha de discórrer pel terreny de les mesures administratives de control, teràpia i reeducació, sota supervisió judicial si comportessin restriccions sobre la persona", precisava l'editorialista.

De la convulsió a l'èxtasi

"Hi ha un crim i hi ha una persona, un noi, tot just entrant a l'adolescència, que l'ha comès; malalt o no, és un humà com nosaltres, en procés de socialització", escrivia a l’Ara Josep Ramoneda, en un intent de temperar el debat mediàtic i obrir camí a la reflexió i la pràctica. "Després del moment àlgid de la informació, segur que aniria bé el silenci, sempre que serveixi per protegir i no per abandonar aquest nen, que s'ha de poder fer gran", deia.

La diada de Sant Jordi va actuar com una mena de bàlsam col·lectiu després de la commoció social produïda pel tràgic episodi. Mentre a Lleida era acomiadat en la intimitat Abel Martínez, el docent mort després de ser apunyalat per un alumne del centre de 13 anys, Barcelona i Catalunya en general es bolcaven un any més en la gran litúrgia del llibre i la rosa.

"Sant Jordi torna a ser un oasi", titulava la crònica de l'Ara, on Carles Capdevila exhibia sense embuts la seva complaença. "Que bé, ser d'aquí, quan és Sant Jordi", escrivia el director del diari, que va celebrar la diada amb una edició especial de ficció a base de relats i motius literaris, fins a un total de 51 contes de 51 firmes del món del llibre. "Més de tot", titulava l'endemà amb entusiasme en observar "l'inici de la remuntada del sector", en sintonia amb la resta dels principals diaris i mitjans de comunicació.

"El llibre es recupera", titula La Vanguardia com a síntesi de la jornada, qualificada a l'editorial del dia com "la diada més culta". "Un Sant Jordi per a l'esperança", opinava per la seva banda El Periódico, que també exhibia satisfacció plena. "Pletòrics", resumia el diari a primera pàgina. "Sant Jordi porta per fi il·lusió al sector del llibre", afirmava la crònica de la jornada. "Diada de satisfacció", certificava El Punt Avui. Tots feliços i contents, doncs.

Herois i dracs

Satisfacció ma non troppo. El president de la Generalitat va posar un pessic de sordina a la festa amb les seves al·lusions a la volatilitat del 27-N per culpa dels seus "socis" d'ERC, a més d'alertar de nou sobre l'enemic exterior. "Són molts els dracs del món als quals ens hem d'enfrontar [...], com la manca de respecte per la nostra identitat com a poble i per la nostra voluntat de governar-nos", va afirmar Mas en el seu missatge oficial, on va demanar "heroïcitat" als catalans per fer front i derrotar la bèstia.

"Jugada de risc la de Mas, que en la seva pugna amb Esquerra pel vot independentista –i pel favor de les entitats sobiranistes– llança el missatge que la cita amb les urnes del 27-S és per a Catalunya al mateix temps històrica i ajornable", escrivia Enric Hernández a El Periódico. L'última paraula de la setmana en l'arena política, però, va ser de l'ANC amb la seva nova exhibició de força al Palau Sant Jordi. En efecte, gairebé tot encara ha d'arribar.