Selecciona Edició
Connecta’t

Afrontar l’emergència

La UE fa els primers passos per encarar el drama del Mediterrani, però ha de ser persistent

Els acords adoptats en la cimera urgent celebrada ahir a Brussel·les pels caps d'Estat i de Govern són un bon símptoma: demostren que la UE reacciona a un drama humà sense precedents al Mediterrani. Cal celebrar que, tot i que sigui després de la tragèdia que va costar la vida a més de 800 immigrants en el naufragi de diumenge, fins i tot països reticents a reforçar les mesures de salvament com ara Alemanya i el Regne Unit es mostrin ja disposats a fer tot el possible per evitar aquests desastres. L'experiència més recent desfigura la teoria que els dispositius de rescat propiciaven un efecte cridaLa reducció dels efectius, amb la substitució del programa italià Mare Nostrum pel comunitari Tritó, limitat a les tasques de control de frontera, no ha disminuït la pressió sinó tot el contrari.

L'acord per triplicar el pressupost per a vigilància i rescat, tant del programa Tritó com el Poseidó (a l'Egeu), és una bona decisió, tot i que és possible que es quedi curt en poc temps. Alguns informes sobre el terreny pronostiquen que podria haver-hi desenes, fins i tot centenars de milers de persones disposades a intentar travessies incertes, perquè la seva vida corre més perill si es queden als països d'origen, lacerats per conflictes sagnants. La UE sembla assumir per fi que no només estem davant una crisi migratòria, sinó davant una emergència de naturalesa política: la major part dels fluxos es nodreixen ara de persones susceptibles d'acollir-se a l'estatut de refugiats. És molt positiu que un dels acords adoptats sigui augmentar en 5.000 la xifra de refugiats acollits en origen, és a dir, als campaments gestionats per l'ACNUR. Això suposa gairebé duplicar la xifra de refugiats acollits el 2014, que en van ser 7.600, però continua sent una resposta mesquina i molt allunyada dels 57.000 refugiats que l'any passat va acollir els Estats Units, un país que té la seva responsabilitat en algunes de les causes bèl·liques de l'èxode cap a Europa, però que no pateix com ella les seves conseqüències més immediates.

Menció a part mereix l'anomenat front militar contra les xarxes de traficants. La idea d'un bloqueig naval i altres mesures a la costa líbia per evitar la sortida dels grans vaixells de la mort, plantejada per Itàlia i altres països del sud i defensada per Espanya en el Consell de Seguretat de l'ONU, pot arribar a ser operativa, però ha de superar dos esculls: trobar una fórmula per sufragar el seu elevat cost i superar les limitacions legals. En principi, una operació d'aquest tipus requeriria el permís de Líbia, ara mateix sense un Govern digne d'un nom com aquest, o un mandat de les Nacions Unides.

En general, les mesures acordades ahir són necessàries i, per tant, han de ser benvingudes, per bé que tant les tasques de rescat com la política de refugiats han de ser completades, amb calma però sense demora, amb una estratègia a llarg termini destinada a intervenir en les causes que originen aquest èxode massiu cap a Europa.