Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

I, a sobre, se’n fot

Cinc anys després sense cap rastre d'autocrítica, Zapatero reapareix per demanar a CiU que torni a l'Estatut pactat del 2006

Entre tots els presidents del Govern de l'Espanya contemporània, José Luis Rodríguez Zapatero passarà a la història com un dels més frívols, imprevisors i poc consistents. Aquell a qui el ponderat notari Juan José López Burniol va anomenar, en un article memorable i sarcàstic, “la sorpresa de Damasc” es va caracteritzar durant la seva estada al palau de la Moncloa (de l'abril del 2004 al desembre del 2011) pel tacticisme extrem, per la incapacitat per preveure les conseqüències a mitjà i llarg termini de les decisions que prenia, per la superficialitat. I això en qüestions de tota mena: la crisi econòmica, que va negar fins que va tenir la troica al coll; la llei de la dependència, que va impulsar amb la recessió a les portes i traslladant la factura a les comunitats autònomes; o la inenarrable Aliança de Civilitzacions, de la qual havíem de ser el nucli dur juntament amb la Turquia del nacionalislamista i autoritari Erdogan, el mateix que continua negant el genocidi armeni i situa el papa Francesc a l'“eix del mal”.

Pel que fa a la qüestió catalana, la primera frivolitat de Rodríguez Zapatero va tenir per data el 13 de novembre del 2003 i per escenari el Palau Sant Jordi. Allà, durant un gran míting del PSC, el llavors líder del PSOE a l'oposició va llançar alegrement la promesa: “Donaré suport a l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya”.

Sí, pot ser que, aquell Parlament en vigílies de ser renovat, ZP se l'imaginés sota el control dels seus coreligionaris catalans; i és possible que no es veiés a ell mateix en el lloc de president del Govern espanyol al cap de tot just cinc mesos. De qualsevol manera, quan ja ho era i ja sabia del paper decisiu que, en el procés neoestatutari, jugaria Esquerra Republicana, va continuar trivialitzant i menysvalorant les reivindicacions de més autogovern que arribaven des de Barcelona. Recordeu la frase que li va etzibar a Joan Puigcercós aquella primavera del 2004: “A la meva Espanya plural us hi sentireu tan còmodes, que fins i tot tindreu problemes per sentir-vos independentistes”.

El 30 de setembre del 2005, el Parlament català va aprovar un projecte d'Estatut votat també pel PSC, que es jugava la continuïtat del Govern tripartit. Però Zapatero, en comptes de donar-hi suport, es va proposar esmenar-lo i rebaixar-lo durant el seu pas per les Corts Generals. I, en un moment donat, va creure que la digestió de les retallades exigia un gran renversement des alliances: marginar Esquerra, pactar amb Convergència i desempallegar-se d'un Pasqual Maragall massa díscol i catalanista. Tot això es va executar amb molt poca finezza; tan poca, que el líder del PSOE ni tan sols va voler o va poder impedir que Alfonso Guerra es vanés d'haver-se “carregat” l'Estatut, amb el mateix desdeny que si parlés d'una llei de foment de la canaricultura.

Com és ben sabut, aquest Estatut disminuït va ser confirmat sense entusiasme per la ciutadania, i tot seguit el PP el va recórrer davant el Tribunal Constitucional. I durant quatre anys menys un mes (el recurs es va formalitzar el 31 de juliol del 2006 i la sentència es va fer pública el 28 de juny del 2010), el president del Govern espanyol que, primer, havia ovacionat el canvi estatutari i, després, n'havia orquestrat la rebaixa, no va ser capaç d'aconseguir que, entre deu magistrats, n'hi hagués sis disposats a validar el text aprovat pel Congrés, el Senat i els votants catalans. No, no estic retraient a Zapatero que no vulnerés la sacrosanta independència del Constitucional. Déu me'n guard! Només deploro que no obtingués el que ha aconseguit Rajoy des de finals del 2011: que les resolucions del TC coincideixin sempre, indefectiblement, amb la voluntat i els interessos de l'Executiu del PP.

En fi, la frivolitat zapateril i el seu panglossianisme (“tot va bé en el millor dels mons”) davant l'assumpte que ens ocupa va culminar una vegada publicada la demolidora sentència: amb la seva vicepresidenta Fernández de la Vega celebrant “un triomf del Govern espanyol i una derrota en tota regla del PP”, mentre la seva ministra de Defensa es declarava “satisfeta” amb una decisió que, segons la jurista Chacón, només afectava el 5% de l'Estatut, i ell mateix negava “que el reconeixement i la reafirmació de l'autonomia s'hagin retallat”.

Cinc anys després sense cap rastre d'autocrítica per part de l'expresident, Rodríguez Zapatero va reaparèixer a Catalunya dissabte passat. I, durant un míting a Tortosa, va voler gastar aires d'home d'Estat demanant a Convergència i Unió que, en comptes d'impulsar un procés sobiranista, “torni a l'Estatut del 2006, aquell que va votar el poble català, que va ser acordat després d'una àmplia negociació i diàleg i que és la llei d'autogovern que més autogovern ha tingut i tindrà Catalunya”.

No, senyor Zapatero, no. L'Estatut actualment en vigor no és el que vostès van negociar a Madrid, ni el que els catalans vam votar, sinó un altre, el del Constitucional. Fingir que no ho sap suposa agreujar la frivolitat amb la conya.

Joan B. Culla i Clarà és historiador