_
_
_
_
_

Sant Jordi mostra moderació

Vendes bones sense escarafalls, participació massiva, menys visibilitat sobiranista i una selecta representació d'autors estrangers marquen una festa exemplar en l'aspecte cívic

Jacinto Antón
Una parella passeja amb rosa i llibre, durant la diada de Sant Jordi, per un carrer de Barcelona.
Una parella passeja amb rosa i llibre, durant la diada de Sant Jordi, per un carrer de Barcelona.massimiliano minocri

Barcelona es va convertir ahir en un gran jardí de llibres. Milers d'exemplars, de totes les classes, grandàries, qualitats i preus van ser posats al carrer, flanquejats de roses, tractant de trobar lector entre les riuades de gent a la recerca d'un títol que encengui la seva imaginació. El gran ritual de Sant Jordi va tornar a funcionar. Ho va fer amb l'acompanyament d'un dia espectacular, assolellat i d'un cel blavíssim, i un atractivíssim planter d'autors, amb molta (i selecta) presència estrangera, que van contribuir a enriquir el ritual de la signatura. Les vendes van ser bones, tot i que no per tirar coets, i la festa un altre cop exemplar en l'aspecte cívic. Cal destacar que hi va haver menys visibilitat sobiranista en un dia tan assenyalat, sobretot en relació amb l'any passat, que bullia en l'excitació, fins i tot editorial, del Tricentenari del 1714. El cas és que la moderació nacionalista va ser destacada, segurament pel moment baix que travessa el procés cap a la independència. En general, en la diada de Sant Jordi va dominar la moderació (gran virtut caballeresca), fins i tot en la llista d'èxits.

A Sant Jordi no busques només el llibre sinó que, si pot ser, l'escriptor t'ho singularitzi amb una dedicatòria. De vegades això requereix paciència, molta paciència, una paciència de Job, com van provar les llarguíssimes cues davant Kent Follett i Francisco Ibáñez, dos dels més sol·licitats, i a les quals s'arribava al costat de la Fnac Triangle amb un sistema com de corrals d'esquilat d'ovelles (“És aquí on hi ha Chufo Llorens?”). Però la festa és una festa d'amor, d'amor als llibres, i es dóna per bo tot sacrifici –les cues, l'estretor, la despesa, la dificultat de trobar el títol que es busca o de recordar-lo (“Teniu llibres de Jane Eyre?”)–. És també una festa d'amor a seques. Com provaven les roses de tots els colors engalanant les mans i com il·lustrava una parella a la plaça de Catalunya: després de regalar-li la pertinent flor, ell la va aixecar a ella enlaire, amb les bosses obrint-se i llançant al cel el seu contingut de llibres.

Els nombrosíssims turistes assistien a l'espectacle del dia contagiats de l'alegria i el tràfec generals. N'hi ha per a això i per a molt més; no sempre veus un dracc gegantí en ple carrer –excepte en l'Any Nou xinès– o una rossa princesa venent flors. Tampoc et trobes James Ellroy organitzant el seu lloc de signatura com un agent antivici en una comissaria de Los Angeles.

Un britànic que passejava en samarreta imperi per la rambla de Catalunya s'estranyava de ser el centre de les mirades: portava els braços tatuats amb grans roses vermelles. Al mateix carrer, una de les artèries principals que bombaven llibres i roses, desenes d'autors prenien seient a les casetes de signatures, afrontant amb més o menys serenitat l'èxit o la derrota.

Et trobaves, en successió, per exemple, Eduard Punset, Javier Marías, Henry Kamen, Jorge Wagensberg i Risto Mejide, que ja és un bon grup. L'últim capitalitzava l'expectació i els selfies, mentre Wagensberg observava l'escena sens dubte configurant un aforisme.

Javier Marías, amb un pin de Shakespeare a la solapa, firmava sense parar, aturant-se tot just per fer un glop de Coca-cola. L'escriptor, molt generosament vista la qualitat d'algunes propostes, no creu que hi hagi intrusisme, “ni considero ningú un foraster, només faltaria! Benvingut sigui tothom”.

A una senyora li semblava que durava una eternitat la cua davant Follett, que en aquest moment es donava un respir escurant una copa de negre, amb molta parsimònia. L'esforçada dona portava la nova trilogia sencera de l'escriptor sota el braç; més pràctica, una altra fan només portava les cobertes dels llibres.

La signatura d'un exemplar de Ken Follett requeria fer cua una eternitat

Hi havia, sens dubte, espai per a plaers més enllà (o cap aquí) del literari. En una taula al carrer davant de la galeria Alfonso Vidal un plat amb restes d'arròs i gambes havia arraconat els llibres d'art i el feliç comensal prenia el sol tan feliçment.

Entitats socials i polítiques intentaven aprofitar l'efecte Sant Jordi. Fins i tot van muntar paradeta els de la cienciologia o els defensors dels llebrers, amb un gos al costat d'un exemplar d'Anna Karenina. Mereixia un premi la de l'associació de solidaritat amb el Tibet JinPa amb iurtes i banderes d'oració, com si signés el Dalai Lama. Submergir-se en la munió provocava una sensació de massatge continuat i veure't involucrat en converses alienes (“no m'ho llegiré ni de conya”, “because Shakespeare dies this day...”). Era un alleujament topar-se l'espai fresquet del Museu Egipci, un oasi amb les seves familiars mòmies i egiptòlegs. Un altre embús el provocava la massificació davant els llocs en què firmaven Vila-Matas, David Trueba i Milena Busquets. Al noruec Jo Nesbø no el veia per enlloc; es devia haver fos sota el sol o potser era en un bar aixecant el colze amb Harry Hole: celebrant Sant Jordi, amb magnificència.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_