Al Pacino és un gran artista, encara que de vegades se n’oblidi
Cal fer esforços notables per recordar les ultimes vegades que les interpretacions d'Al Pacino van estar a l'altura del seu inqüestionable art, de la seva capacitat hipnòtica, de la confirmació que part del gran cinema nord-americà dels setanta i dels vuitanta no hauria estat el mateix sense ell i sense Robert de Niro, un altre que va costa avall fent ganyotes des de fa massa temps. I penso que el comiat del cinema d'Al Pacino hauria estat grandiós després d'haver creat el policia de Heat i el productor de televisió d'El dilema, aquell impagable regal que ens va fer als admiradors sota la batuta del millor Michael Mann.
Expliquen que en la seva gran passió, el teatre, ha realitzat creacions memorables, però això només ho poden certificar els seus testimonis. A la pantalla, utilitzant el format del documental, ha dirigit coses interessants homenatjant els seus estimats Shakespeare i Wilde, però la distribució d'aquests experiments ha estat restringida.
L'Al Pacino que més m'enlluerna és el més contingut, profund, subtil, gens histriònic, el que expressa el màxim amb el mínim, amb escasses empremtes del fatigós Mètode. O sigui, un tal Michael Corleone en la sèrie d'El Padrí. Que els amfetamínics enamorats de les intensitats hagin convertit en ídol el molt passat Tony Montana d'El precio del poder és problema seu. Jo prefereixo la tempesta interior, la implacabilitat, i la tragèdia d'aquell paios que va intentar lluitar contra el seu destí, que no volia ser el Padrí.
Ell és el principal imant d'aquesta pel·lícula tan estranya com interessant
És transparent que Al Pacino no protagonitza La sombra del actor per raons mercantils, que és un projecte en el qual creu a cegues, en què s'implica a fons. Em passo en això d'a cegues. Ho fa amb els ulls molt oberts: escollint una novel·la del brillant Philip Roth titulada La humiliació, que utilitza parcialment; encarregant el tragicòmic guió a l'inquietant Buck Henry; deixant-se dirigir per Barry Levinson, algú que sempre ha pretès l'autoria, amb resultats irregulars, enmig de pel·lícules de gran pressupost. Aquesta pel que sembla la van rodar en 20 dies i la majoria de les seqüències estan rodades a la casa del mateix Levinson.
El resultat final és més que acceptable. I, sobretot, suposa un luxe per a tots els admiradors d'aquest actor llegendari constatar que el seu mestratge segueix intacte quan creu en el que està fent, amb un personatge que posseeix en cos i ànima.
Com en el preciós i malenconiós títol de la novel·la de Mishima, es tracta d'un mariner que va perdre la gràcia del mar. Bé, aquí és un actor que creu haver perdut l'etern estat de gràcia amb el qual va ser beneït pel teatre. I l'estupefacció deixa pas a un dolor insuportable, la sensació d'estar acabat. I vell. I sol. Que sense tenir valor o eficàcia per suïcidar-se, la negror més tenebrosa inundarà els seus present i futur que es pot llençar a les escombraries. Que el que atorgava cert sentit a la seva existència, la seva facultat impressionant per expressar sentiments, crear personatges i emocionar els receptors de la seva màgia ha desaparegut per sempre.
Però en la davallada apareixerà un agafador per al deprimit amb causa. Serà un amor problemàtic amb una dona desassossegant, juganera i lesbiana que podria ser la seva filla, fins i tot la seva néta. Una cosa repetida en l'obra de Roth. Li donarà sexe, joventut, companyia, complicitat en el riure, potser fins i tot amor. I el que ja no té gairebé res a perdre s'interna en un terreny tan arriscat com miraculós. Sabent que ha d'enginyar-se-les per pagar les factures. També que podria recobrar la màgia a l'escenari.
El que explica Levinson és dramàtic i patètic, però no renuncia al to de comèdia, al sentit de l'humor, l'autoparòdia, les situacions esperpèntiques. I no pots desviar la mirada del rostre d'Al Pacino ni desinteressar-te del que deixa anar aquesta veu entre sedosa i trencada. Ell és l'imant principal d'aquesta pel·lícula tan estranya com interessant.
