_
_
_
_
_
Crítica | Sexo fàcil, películas tristes
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El joc de la creació

Alejo Flah ha escrit una pel·lícula que destaca més per la part narrativa i els diàlegs que no pas pel vessant tècnic i la posada en escena

Javier Ocaña
Un fotograma de 'Sexo fàcil, películas tristes'.
Un fotograma de 'Sexo fàcil, películas tristes'.

El joc metalingüístic de Sexo fácil, películas tristes és una mena de disfressa amb la qual s'intenta explicar la història de sempre aparentment d'una altra manera, un juganer artifici amb el qual s'admet caure en l'estereotip tot i que fent-li un homenatge en la seva fase de creació. Alejo Flah, argentí, ha escrit una pel·lícula sobre un guionista que ha d'escriure una altra pel·lícula, centrada en els clixés de la manera de representar la comèdia romàntica, i emparada pels esquematismes i les obligacions de preproducció d'un treball cofinançat entre l'Argentina i Espanya. Un exercici d'autenticitat al voltant del lloc comú, amb el qual es configura una curiosa obra amb tres nivells de representació.

SEXO FÁCIL, PELÍCULAS TRISTES

Direcció: Alejo Flah.

Intèrprets: Quim Gutiérrez, Marta Etura, Ernesto Alterio. Gènere: romanç. Espanya, 2015.

Durada: 91 minuts.

En el primer, Ernesto Alterio (magnífic, com tots els intèrprets) és un novel·lista de gran èxit en la seva joventut que ara, en la mitjana edat i en crisi creativa i afectiva, ha d'escriure una típica comèdia romàntica. És a dir, clixé sobre clixé, però que, tot i així, funciona. El segon nivell el compon la pel·lícula que està escrivint el guionista, tan agradable, senzilla i esquemàtica com (gairebé) totes, protagonitzada per la relació amorosa entre Quim Gutiérrez i Marta Etura. I en el tercer esglaó, gairebé un gest de complicitat cinèfil, la pel·lícula en qüestió, Sexo fácil, películas tristes com a ens, que, com la pel·lícula que s'està fabricant dins, també és una coproducció entre l'Argentina i Espanya, en la qual s'han de ficar professionals dels dos països, i a la qual cal aplicar una escena a França perquè també hi ha un coproductor francès.

Millor en la part narrativa i en els seus diàlegs que no pas en el vessant tècnic i la posada en escena (la direcció de Flah amb prou feines té cap detall, i la fotografia i l'empaquetatge visual no destaquen especialment), aquest peculiar entreteniment romàntic té com a principal virtut un detall d'engranatge inicial que a poc a poc es va revelant i que, a l'hora del desenllaç, la fa virar cap a un to interior diferent i més insòlit que no pas el de l'aparent final feliç: que la història de l'elaboració del guió, la d'Alterio i la seva dona, podria ser una projecció del relat de ficció central, el de Gutiérrez i Etura, on els personatges (amic gras inclòs) podrien ser els mateixos 15 anys després. El que porta al fet que, aquesta vegada sí, s'allunyi de l'estereotip amb el seu esperit ambivalent.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Javier Ocaña
Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_