Selecciona Edició
Connecta’t

Juan Goytisolo: “Diguem ben fort que podem”

L'escriptor fa un gest cap al partit d'Iglesias en el seu discurs del Premi Cervantes

Juan Goytisolo, moments abans de l'esmorzar amb els reis Felip i Letícia.
Juan Goytisolo, moments abans de l'esmorzar amb els reis Felip i Letícia. EFE

A la llana y sin rodeos. Així ha titulat Juan Goytisolo el seu discurs en l'entrega del Premi Cervantes. Minuts després que el rei Felip VI li lliurés aquesta prestigiosa medalla, l'autor de Señas de identidad ha pujat al púlpit del paranimf de la Universitat d'Alcalá, ha desplegat quatre folis i ha llegit un dels discursos més reivindicatius de la història del guardó. També un dels més breus. Clar i sense embuts, per tant, l'escriptor barceloní, de 84 anys, ha reivindicat sobretot dues coses: la justícia social i l'inventor de l'enginyós Quixot. "Tornar a Cervantes i assumir la bogeria de la seva persona com una manera superior de seny, aquesta és la lliçó del Quixot. En fer-ho no ens evadim de la realitat injusta que ens envolta. Hi enfonsem els peus", ha subratllat en les línies finals abans de concloure amb un gest cap al partit que ha revolucionat en tot just uns mesos el panorama polític espanyol: "Diguem ben fort que podem. Els contaminats pel nostre primer escriptor no ens resignem a la injustícia".

"Les raons per indignar-se són moltes i l'escriptor no pot ignorar-les sense trair-se a ell mateix", ha dit després de recordar el "negre" panorama d'una crisi triple: econòmica, política i social. "A l'heroi de Cervantes i als lectors tocats per la gràcia de la seva novel·la ens resulta difícil resignar-nos a l'existència d'un món afectat per l'atur, la corrupció, la precarietat, les creixents desigualtats socials i l'exili professional dels joves com el que actualment vivim. Si això és bogeria, acceptem-la. El bon Sancho trobarà sempre un refrany per defensar-la".

Davant d'un present com aquest, Goytisolo ha recordat que més del 20% dels nens de "la nostra marca Espanya" viuen avui sota el llindar de la pobresa i ha volgut imaginar el Quixot combatent novament problemes i socorrent "els miserables", és a dir, "escometent amb la llança contra els esbirros de la moderna Santa Hermandad que procedeixen al desallotjament dels desnonats, i contra els corruptes de l'enginyeria financera o bé, travessant l'Estret, al peu de les tanques de Ceuta i Melilla que ell veu com castells embruixats amb ponts llevadissos i torres emmerlades, socorrent uns immigrants que l'únic crim que han comès ha estat el seu instint de vida i l'ànsia de llibertat".

A més de la justícia, l'altra gran reivindicació de l'autor de Juan sin Tierra ha estat per a l'escriptor que dóna nom al premi que acaba de rebre. Reivindicació en què ha contraposat les dificultats de la seva existència amb el desplegament per trobar les seves restes al convent madrileny de les Trinitàries: "En comptes d'entestar-se a desenterrar els pobres ossos de Cervantes i comercialitzar-los potser de cara al turisme com a santes relíquies fabricades probablement a la Xina, no seria millor treure a la llum els episodis foscos de la seva vida després del seu laboriós rescat d'Alger?".

“No seria millor treure a la llum els episodis foscos de la vida de Cervantes?”

Goytisolo havia anunciat que intentaria dir moltes coses en poc temps i ho ha aconseguit. L'arrencada del seu discurs ha estat una crítica d'ell mateix. Després de dividir els escriptors entre literats que "conceben la seva tasca com una carrera" i "incurables aprenents d'escriptor" que la viuen com una "addicció", el recentment guardonat ha reconegut que ell ha estat abans dels primers que no pas dels segon. "Vaig incórrer en la vanaglòria de la recerca de l'èxit", ha dit sobre els inicis de la seva trajectòria i abans de distingir, citant Manuel Azaña, "l'actualitat efímera" de la modernitat atemporal. "La vellesa de la novetat es reitera al llarg del temps amb la seva il·lusió de frescor pansida", ha afirmat.

"La veritable obra d'art no té presses: pot dormir durant dècades, com La Regenta, o durant segles, com La lozana andaluza", ha remarcat per recordar una vegada més la sensació agredolça que li produeix el fet de rebre un premi: "Ser objecte d'afalacs per la institució literària em porta a dubtar de mi mateix, ser persona non grata als seus ullsa em reconforta en la meva conducta i tasca".

En un discurs més intens que extens, Goytisolo ha afirmat que la seva condició d'home lliure, "tot just conquistada", el convida a la modèstia. Per això ha ponderat la mirada de l'exili espanyol davant dels "sentinelles del cànon nacionalcatòlic" i s'ha reconegut de "nacionalitat cervantina". "Cervantejar", ha dit, "és aventurar-se al territori incert del que és desconegut amb el cap cobert amb un fràgil elm". Així, cervantejant, l'escriptor –que va marxar de l'Espanya franquista el 1956 per recalar primer a París i després a Marràqueix, on viu va afirmar que dubtar dels dogmes ens ajuda a eludir "el dilema que ens aguaita entre la uniformitat imposada pel fonamentalisme de la tecnociència en el món globalitzat d'avui i la previsible reacció violenta de les identitats religioses o ideològiques" que se senten amenaçades.

"La llum brolla del subsòl quan menys se l'espera", ha dit Goytisolo en un altre moment de la seva intervenció. Els que coneixen l'obra de l'autor de Contracorrientes podien esperar-se la contundència d'un discurs que aquesta vegada no ha brollat del subsòl sinó d'un púlpit. I des d'allà dalt i ben fort, clar i sense embuts, l'últim premiat amb el guardó més important de la llengua espanyola ha dit, encara que fos amb una pe minúscula, que podem. De seguida han arribat els aplaudiments.