Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Universitat pública en demolició

L'augment de les taxes ha provocat que la participació de les famílies en la despesa universitària hagi passat del 12% al 20%

A diferència del que ha passat en altres països com Alemanya i França, els anys de crisi s'han convertit a Espanya i Catalunya en l'oportunitat per desmantellar la universitat i els centres d'investigació públics. Amb l'excusa de guanyar eficiència, eliminar les barreres burocràtiques, etcètera, els governs de CIU (+ERC) i PP, en un matrimoni de conveniència incomparable, s'han entestat a reduir la universitat pública. El propòsit no és desmantellar-la totalment, ja que de moment no disposen de recanvi, però sí afeblir-la fins al punt que pugui deixar espai perquè prosperin les universitats privades, les úniques que s'han creat noves durant els últims anys.

Aquest procés s'està fent de forma sibil·lina des de tres àmbits: 1) les reformes universitàries continuades i antagòniques; 2) la burocratització dels sistemes de selecció i avaluació del professorat; i 3) des de la reducció de la inversió pública i l'augment del preu de les matrícules.

1) El 2007 es va iniciar la implantació del decret que es va anomenar Pla Bolonya, on s'intentava harmonitzar el sistema espanyol amb l'europeu pel que fa a la durada de les titulacions per facilitar la convalidació de títols i la mobilitat dels estudiants. D'una banda, es va adoptar el sistema de 4+1 o 4+2, igual que ho van fer Rússia, Bulgària i alguns països d'Europa de l'Est, en contraposició al 3+2 adoptat per la gran majoria de països de la UE. De l'altra, es va introduir un conjunt de “metodologies pedagògiques”, associades a les TIC, sense cap criteri acadèmic (allò d'“aprendre a aprendre”). El resultat d'aquesta reforma, que es va fer al marge del debat acadèmic, ha estat la trivialització del grau, la mercantilització del postgrau i la dispersió del coneixement (s'ha passat de 153 títols el 2007 a 500 actualment, només entre els de grau).

L'actual proposta de tornar al 3+2 de l'últim decret Wert també es fa sense cap criteri acadèmic. El ministre argumenta que aquesta reforma disminuirà el preu d'una carrera universitària, fet que no passarà ja que els preus dels cursos de postgrau són molt elevats i provocarà que molts estudiants no passin del grau, disminuint així la seva formació. El canvi sí que permetrà reduir les plantilles i privatitzar el segon cicle de postgrau i aquí és on les universitats privades tenen una oportunitat de negoci.

2) La segona línia d'acció dels successius governs del PP i CIU ha estat llançar una reforma permanent dels sistemes de selecció i avaluació del professorat. Té dues bases: la primera, prohibir la contractació via pressupostària i legislativa amb el propòsit de reduir la despesa universitària; la segona, mitjançant un complex mètode de selecció del professorat que actualment s'ha convertit en menys transparent que l'anterior sistema d'oposicions tradicionals. Malgrat que en els seus inicis va haver-hi esperances que els canvis inauguressin un sistema que afavorís una selecció del professorat per mèrits, el procés –especialment a Catalunya (sistema Serra Hunter)– ha agafat una deriva cada vegada més burocratitzada i poc transparent.

3) La tercera línia d'actuació ha estat l'econòmica. Segons l'estudi El finançament de les universitats públiques catalanes (1996-2014) publicat el 2015 per l'Observatori del Sistema Universitari, els decrets de liberalització de les taxes han permès a les universitats augmentar els seus ingressos propis mitjançant un augment del preu de les matrícules ja que els governs d'Espanya i Catalunya van disminuir dràsticament les seves aportacions (un 45% entre el 2009 i el 2012, reculada equivalent a 9 anys en termes reals). La despesa per estudiant va passar de 16.000 euros el 2008 a 12.000 el 2012. A Espanya el preu de la matrícula del grau és de 750 euros; a Catalunya, la matrícula costa entre 1.750 i 2.500 euros; en els cursos de postgrau, el preu ha augmentat a 4.000 euros.

Aquestes mesures han provocat que la participació de les famílies en la despesa universitària hagi passat del 12% al 20% i que el nombre d'estudiants hagi disminuït a Catalunya de 173.000 a 163.000. El pitjor és que aquests augments en la matrícula no han anat acompanyats d'un augment d'inversió en beques. Paradoxalment, als països on els preus de les matrícules són més barats les ajudes a estudiants són més elevades (beques salaris, reduccions d'impostos, etcètera), mentre que en aquells països on les matrícules són més elevades, les ajudes són inferiors. Espanya i Catalunya tenen posicions europees d'honor en aquest últim rànquing.
Totes aquestes polítiques condueixen a la destrucció de la universitat pública i, per tant, d'una institució que genera i transmet coneixement en igualtat d'oportunitats. Si aquesta tendència negativa persisteix, seran menys els que podran fer estudis superiors i serà inferior el capital humà format que el país necessita per a un nou model econòmic més just i sostenible.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història