Selecciona Edició
Connecta’t

“He arriscat la vida una vegada al Mediterrani, a Alep ho feia cada dia”

Les experiències de l'Ahmed, un sirià que va poder arribar a Alemanya i aconseguir asil, i del Bilal, que busca 6.000 euros per partir, il·lustren l'esperança que Europa desperta

Alguns viatgers fotografiats per l'Ahmed durant la travessia en un buc entre Mersin (Turquia) i Sicília (Itàlia). Ampliar foto
Alguns viatgers fotografiats per l'Ahmed durant la travessia en un buc entre Mersin (Turquia) i Sicília (Itàlia).

Sis dies i 12 hores és el que va trigar Ahmed a travessar el Mediterrani des de Turquia fins a Itàlia. Va compartir embarcació amb 209 persones, amb qui va sobreviure a una travessia en què cadascú fugia del seu particular infern. Als 25 anys, el sirià Ahmed —nom sota el qual demana ocultar la seva identitat— va emprendre sol el perillós viatge, tot i que comptava amb el suport de la seva família. Avui, altres joves, com el Bilal —també un pseudònim—, que viuen al Líban, intenten reunir els 6.000 euros per intentar fer realitat el mateix somni.

“Quan veus que centenars de persones es queden al mar, t'alegres d'haver arribat viu. Però sincerament, jo vaig arriscar la meva vida una sola vegada per creuar el Mediterrani. A Alep l'arriscava cada dia. Em vaig cansar de veure morir [a gent] al meu voltant”, relata en una entrevista per Skype l'Ahmed, avui fora de perill a Berlín. Segons Amnistia Internacional, més de 3.000 persones van morir el 2014 al Mediterrani durant la travessia cap a Europa buscant refugi. S'estima que un miler i mig han mort des del gener. L'Ahmed diu no que no entén aquestes 2.500 persones que han fet el camí invers, d'Europa a Síria o l'Iraq, per sumar-se a la guerra.

L'Ahmed, fotografiat aquest dimarts a Alemanya. ampliar foto
L'Ahmed, fotografiat aquest dimarts a Alemanya.

Al començament del conflicte sirià el 2011, aquest jove va deixar els estudis de professor d'educació física, va fer el servei militar i després es va quedar sense feina. Fart de la guerra, de les morts i sense ingressos, va decidir creuar el Mediterrani. Va dedicar diverses setmanes a superar els dos obstacles que el separaven del seu passatge a Europa: negociar amb el traficant (el passador, així és com en diuen en àrab) i reunir els 6.000 euros que es demanen. “Tothom coneix els passadors, n'hi ha de més barats, però no són de fiar”, puntualitza l'Ahmed.

El 9 de novembre del 2014 va abandonar Alep i va creuar il·legalment per terra a Mersin, a la costa turca. Va esperar en un hotel altres passatgers durant 12 dies. “El 21 de novembre vam sortir uns 15 nois en una embarcació petita. Després de cinc hores navegant sota la pluja i amb la força de les onades, ens van traslladar a una embarcació d'uns 23 metres d'eslora en ple mar”, relata l'Ahmed. Al buc va compartir viatge amb 209 persones, entre les quals hi havia, assegura, uns 30 nens. Els passatgers eren de nacionalitat palestina, siriana i dues famílies iraquianes. “Portes el teu propi menjar i aigua. Dorms sobre el del costat, amb el cap sobre les seves cames o espatlles perquè no hi ha lloc”.

“Els pobres han d'arriscar la vida en una pastera per arribar a Europa. Els rics ho fan amb avió, amb un visat de turista per després obtenir una residència a canvi de comprar un habitatge”, es lamenta a Beirut un diplomàtic europeu que prefereix no revelar el seu nom. L'Ahmed va acabar internat en un centre per a estrangers a Sicília. D'allà va ser traslladat amb avió a un altre centre a Bolonya, d'on es va escapar amb alguns altres. Un tren el va portar a Milà i un altre fins a Alemanya, la seva destinació final. Va sol·licitar asil a Berlín, on té parents. Fa cinc dies que a l'Ahmed li van concedir l'estatut de refugiat, i en breu començarà els seus cursos d'alemany. “No penso tornar a Síria perquè la guerra no s'acabarà. Aquí no et disparen, ni t'insulten ni et tallen el pas. Puc estudiar i treballar. Necessito posar en ordre la meva vida”. Amb la seva història d'èxit contagia els cosins i amics que va deixar a Síria.

El Bilal, de 22 anys, vol seguir els passos de l'Ahmed, com milers de joves àrabs. Aquest palestí és un dels 75.000 que viuen en els dos quilòmetres quadrats del camp de refugiats d'Ain al-Hilweh, al sud del Líban, on viuen descendents de palestins fugits o expulsats quan es va fundar Israel. Nascut i criat entre els quatre controls militars que delimiten el camp, somia amb emigrar. “Sóc a una hora amb cotxe de Palestina i no hi podré anar mai. Visc en un país on estudiar no em serveix de res perquè no podré tenir mai una feina decent. Millor emigrar i quan tingui un passaport europeu aniré a Palestina de vacances”, afirma.

Després de diversos cursos de formació professional, el Bilal cobra 50 euros a la setmana en una fàbrica d'alumini. “Aquí no tinc futur. Sé que el futur serà tan merdós com avui, demà i demà passat”, murmura. Des de fa mesos intenta aconseguir els 6.000 euros que li permetin creuar el Mediterrani. El seu passador, que penja el telèfon quan sent la paraula premsa, li assegura que el seu visat fals per volar a Turquia està a punt. Vol deixar enrere la seva vida real per una d'idealitzada. Fins i tot si això implica perdre-la en l'intent. “La meva mare em fa costat. Té ulls, veu el que hi ha”, es consola el Bilal. Els seus companys abandonen les fàbriques per carregar un kalàixnikov perquè la feina en les milícies locals es paga millor.