De granger a sir historiador

Durant els últims 20 anys de la seva vida, Raymond Carr, l'historiador, hispanista i extravagant professor d’Oxford es va convertir en sir Raymond Carr. El títol li esqueia molt. Més enllà del nomenament honorífic amb el qual es reconeixia la seva aportació a la cultura, semblava que sempre hagués representat la quinta essència de l'aristocràcia britànica, camallarg, amb aquella figura estilitzada, la seva excentricitat, un toc d'elegant desdeny, i la seva afició als clubs de cavallers i els viatges d'aventura. Amb el seu característic sentit de l'humor es definia a si mateix com a “granger, historiador, assimilat per la noblesa”.

Al nostre país, era conegut i admirat per la seva obra seminal España 1808-1939 (1968), una obra que va marcar una nova manera de fer i entendre la història d’Espanya en un moment en què aquesta seguia emmordassada pel franquisme. Per a una generació d'espanyols, assedegats de “normalització” historiogràfica, va suposar una glopada d'aire fresc i un estímul nou. Per a d’altres posteriors, una investigació referent, plena de suggeriments i qüestions obertes que encoratjaven a la reflexió i que, en les seves ampliacions, encara conserva actualitat i una qualitat inalterable.

A Anglaterra, se’l citava a les enciclopèdies i cercles acadèmics com a “prestigiós hispanista”, i gràcies a la seva influència els estudis hispànics es van estendre en diverses universitats britàniques. Però, a diferència de la popularitat derivada de la seva faceta d'historiador que gaudia al nostre país, la seva fama a Gran Bretanya era notablement menor, però més enriquida amb altres tons. Va pertànyer a un reservat (i enigmàtic) club de l'elit d’Oxford. Se l’esmentava com un dels últims membres d'una “generació llegendària” d’aquesta universitat, en què s'incloïa els seus amics Isaiah Berlin, Hugh Trevor-Roper, Anthony Quinton i Alfred J. Ahir... Va ser el warden del college més internacional d’Oxford. També se’l coneixia com un brillant articulista, bon vivant i extravagant.

Raymond Carr va néixer el 1919 a Bath, al sud-oest d’Anglaterra. La seva família era de procedència humil i la seva infància es va desenvolupar en un ambient profundament rural. Un entorn de simplicitat pintoresca i enganyosament idíl·lica marcat per la pobresa quotidiana. Emparat per la seva intel·ligència i el recurs del seu encant, es va convertir en emigrant social i vianant d'un fascinant univers en decadència. Va ser passatger fortuït de l'últim vagó de primera classe –que realment no li corresponia– d'un tren que s'allunyava cada vegada més ràpid d'una atmosfera plàcida i daurada. Com a estudiant i gràcies al seu amic Simon Asquith, nét del primer ministre liberal, va viure els últims anys d'un Oxford ple de màgia i mystique que va desaparèixer després de la guerra, encara que rebrotés de manera recurrent en les seqüeles imitatives dels admiradors de l'ambient Brideshead, i dels clubs exclusius. Va assaborir, sense pertocar-li (gate crashing), els últims centelleigs d'esplendor d'una aristocràcia de balls de debutants i salons. En el Londres de la guerra i la postguerra, amb el seu saxo tenor i la seva sempiterna simpatia, el professor de public school i privilegiat fellow d’All Souls va alternar amb l'alta bohèmia que es reunia en el Gargoyle Club del Soho, on es barrejaven espies glamurosos de Cambridge, actors, aristòcrates que ballaven el seu primer rock descalços, play-boys, intel·lectuals continentals i algun que un altre filòsof d’Oxford.

Paral·lelament, i des dels seus anys d'estudiant, feia viatges apassionants d'exploració historiogràfica. Dels seus primers passos amb la història medieval britànica va saltar a la història econòmica de Suècia, va escriure una (inèdita) biografia del rei Gustau Adolf i li va temptar la història de Sicília. Es va establir sòlidament amb la història d’Espanya i es va atrevir amb la llatinoamericana els anys de la guerra freda. Encara que el llibre amb què s’ho va passar més bé a l’hora d’escriure’l va ser un peculiar estudi social sobre la caça de la guineu a Anglaterra.

Com a bon liberal, sempre va defensar la importància de l'atzar, l’“accident” com a element de pes en la història. La seva pròpia trajectòria com a historiador, deia, estava perfilada per aquests “accidents”. Havia estat la seva trobada romàntica amb una jove sueca a Alemanya el 1938 el que l’havia fet investigar i escriure sobre Suècia. De fet, estava treballant en aquest país amb prou feines dos mesos abans de casar-se i quan encara ell i la seva futura dona, Sara Strickland, estudiaven on anar de lluna demel… Sicília, Venècia o potser Espanya?… sota una dictadura venia poc de gust. Per animar-los, uns amics de l'aristocràtica família de la núvia els van oferir la seva mansió a Torremolinos. Però, a més, Pitt Rivers, l'antropòleg estudiós de Grazalema, va acabar de convèncer Raymond amb les seves converses i una recomanació: el llibre de Gerald Brenan, El laberinto español. “La història d’Espanya és el més apassionant que he llegit en anys”, escrivia entusiasmat Carr. “Quan anem allà passaré temps intentant contactar amb gent del vell partit anarquista”. No va fer res d'això. Tampoc es va enamorar d’Espanya en el sentit dels viatgers romàntics. El país simplement el va fascinar com a enigma històric. Com era possible que aquest impressionant imperi, a qui els anglesos temien i odiaven (com li havien ensenyat de nen a l'escola) hagués arribat a una situació de pobresa i degeneració política, econòmica i cultural semblant?

Aquesta qüestió clau esperonant la seva curiositat, l'impacte viu de les estimulants i contradictòries imatges de la seva llarga visita al nostre país i una “oportuna” negativa de Gerald Brenan per escriure un volum sobre història d’Espanya d’Oxford University Press, va portar Carr a postular-se entusiasmat per fer-ho. Així va néixer l'hispanista.

Però l’hispanista, que es resistia a ser qualificat així, "perquè això implica una identificació emocional amb l'ànima d’Espanya", que ell no sentia, va transitar altres universos intel·lectuals i vitals. Va freqüentar alguns dels pensadors de la seva època més importants. Va viure temps difícils com a warden d'un college creat els anys de la guerra freda i vinculat a les àrees d'estudi internacionals més conflictives (Rússia, Orient Mitjà, Amèrica llatina, la Xina…). A més, va crear l’Iberian Centre, on es va formar una generació d'historiadors espanyols brillant. Va viatjar per tot el món, i va recórrer amb la mateixa fruïció metròpolis i ruïnes, selves i manglars. Va passejar amb la mateixa naturalitat per la Cort, l’Acadèmia Britànica i els clubs de St. James i Pall Mall. Va cavalcar a la caça de la guineu, intrèpid i temerari, “com els indis” –deien–“abraçat al coll del cavall”.

Amb la seva extrema vitalitat es resistia a envellir igual que es resistia a deixar d'aprendre i descobrir. Encara conservava molts dels seus exalumnes com a amics. Tots ells, i amb qui debatia alguna qüestió intel·lectual, admiraven la seva ment activa i original: “No deixava mai un tema com l'havia trobat, tenia l'art de ser seriós sense ni tan sols ser solemne”. També tenia una part provocadora, iconoclasta i contradictòria: “Sóc un ateu compromès, per l'amor de Déu!”. Raymond Carr era tot un caràcter.

María Jesús González és historiadora i biògrafa de Raymond Carr.