Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Jo, a Pujol, li parlo de vostè

Abans de començar la sessió d'aquest dilluns deien pels passadissos del Parlament que ja només falta que compareguin Belén Esteban i el Yoyas. Mentre els arriba el torn, la repetició de les coses, els esdeveniments i fins i tot els compareixents, s'acumula setmana rere setmana com el greix als geps d'un camell del Gobi, per posar un altre paratge aclaparador. El cas és que la comissió oscil·la de l'espectacle a la somnolència, i així no hi ha manera d’aclarir res, que és al que sembla que està predestinada pels seus predestinadors. El despredestinador que la despredestini bon despredestinador serà.

També abans de començar la sessió d'aquest dilluns, els diputats es van posar drets per fer un minut de silenci com a mostra de dolor per la mort del professor assassinat a l’institut i per la mort dels més de set-cents immigrants ofegats al Mediterrani. Últimament, no hi ha sessió o ple que no comenci d'aquesta manera, és a dir, marcada pel dolor. La vida és un lloc injust, però el món no té per què ser així, i per això hi ha la política i els parlaments.

Aquest dilluns es van repetir una absència i una compareixença, totes molt significatives a la seva manera. Per segona vegada, va passar de comparèixer Manuel Vázquez, no el creador de la família Cebolleta, que en la glòria dels dibuixants sigui, sinó el comissari en cap de la unitat de delinqüència econòmica i fiscal de la Policia Nacional. Potser és que no ve perquè la unitat té unes sigles (UDEF) que semblen d'universitat a distància, i per això sempre li queda lluny. El president de la comissió, David Fernàndez, va exposar davant els reunits a la sala de grups que fins aquí s’ha arribat en això de no comparèixer, i que, per primera vegada des que dura aquesta història, es demanarà a la Mesa del Parlament que es denunciï algú a la Fiscalia. A David Fernàndez l’estan traient cada vegada més de la polleguera assembleària. Es posa vermell (de cara, de la resta ja en ve), se li endureix la veu i també la sintaxi, amenaça cada vegada amb més freqüència amb suspendre les sessions, i la setmana passada ho va fer durant uns minuts després d'una enganxada amb el portaveu del Partit Popular. Aquesta vegada va tornar a suspendre-la momentàniament per endur-se a capella Joan Anton Sánchez Carreté, que compareixia en aquesta comissió contra la corrupció per segona vegada. El primer cop (ara fa un mes), Sánchez Carreté (que des del 1983 és l'assessor fiscal de Jordi Pujol, i encara avui continua sent-ho) es va negar a declarar, va armar un escàndol majúscul desafiant els portaveus parlamentaris (vaja, que els va vacil·lar tant com va poder) i va marxar sense obrir la boca. Aquest dilluns Sánchez Carreté tampoc no va accedir a badar boca, en aquesta ocasió utilitzant el que el diputat ecosocialista Marc Vidal va anomenar "fer un Júnior". És a dir, explicar moltes coses que al final no serveixen per a res. L'enganxada la van tenir David Fernàndez i Sánchez Carreté quan l'assessor fiscal pretenia respondre, a una pregunta del portaveu republicà Sergi Sabrià, llegint seguits quatre articles, apareguts en diverses publicacions, sobre doctrina legal, obra dels “catedràtics més significatius del dret tributari de l’Estat espanyol". Ja es feia interminable la lectura del primer, i la sala començava a cabotejar i distreia la somnolència fullejant apàticament (això, per no escoltar-lo) les fotocòpies que s'havien repartit entre els presents, quan el president de la comissió li va dir en llenguatge jurídic que anés al gra, i que si ja estava repartida aquesta documentació no calia llegir-la amb detall, que n’hi havia prou amb explicar-ne el sentit general.

Com a bon líder maoista dels anys de la gasolina amb plom, Sánchez Carreté sap rebentar una assemblea i molt més una pacífica comissió d'investigació, i això és el que va aconseguir, d'una manera delirant, en la sessió d'aquest dilluns. En va tenir prou amb provocar un estira-i-arronsa, en què, com a principal argument, Sánchez Carreté exposava que era una llàstima que no ho pogués llegir tot amb la feina que havia tingut per preparar-ho. Va ser llavors quan el president David Fernàndez no va poder més i es va endur Carreté al racó de pensar. Durant l'absència dels dos, la resta dels diputats va fer una rotllana, com de reunió de veïns d'escala, i van continuar discutint entre ells sobre l'actitud del compareixent. Aquesta manera de procedir només li semblava bé al diputat del grup popular, Santi Rodríguez, que deia que Carreté tenia dret a llegir tant com considerés adequat. Està vist que per als conservadors i els neoliberals això de la llibertat d'expressió és més una qüestió de quantitat que no pas de qualitat. Quan al final es va desfer la rotllana dels diputats i es va fragmentar en altres subconverses com un fractal, un d'ells va exclamar en veu alta: "És per aixecar-se i anar-se’n!". I tot seguit es va asseure al seu lloc i es va quedar esperant com un davanter del Barça, és a dir, estoic, que tornessin el declarant i el president de la comissió.

De corrupció en general, en aquesta sessió, se’n va parlar poc. Amb aquesta ja són vint les sessions que s’han celebrat, de manera que fa la sensació que ara ja poc més se’n pot treure. Potser, quan al mes de juny arribi l'hora de les resolucions, es conclourà que la corrupció (en aquest cas, la corrupció política) és un mirall de l'ànima social.

(Postdata. A Joan Anton Sánchez Carreté el vaig anomenar equivocadament en la crònica de la seva compareixença anterior "camarada Lobato". Ara m'he assabentat que aquest era l'àlies del secretari general del PTE, Eladio García Castro. L'àlies que utilitzava Carreté, com a secretari del partit a Catalunya, era G. Mariné, encara que els seus companys s’hi referien d'una manera més descriptiva d’acord amb el seu pes sobre la terra, no en el partit. Això està explicat al llibre Pan, trabajo y libertad. Historia del Partido del Trabajo de España, ed. El Viejo Topo. La història, segons els autors, és que Carreté va ser expulsat del PTE perquè "es va considerar que provava de posar el partit a Catalunya al servei dels seus interessos personals, per a la seva projecció personal i professional". Més tard, arran de la seva militància a l’Assemblea de Catalunya, va constituir juntament amb Xirinacs el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN). Quan es pregunta a Sánchez Carreté als passadissos del Parlament com, procedint del PTE, va arribar a contactar amb Jordi Pujol, posa precisament com a pretext la pertinença de tots dos a l’Assemblea de Catalunya. Explica que va passar durant els dies de la comissió dels nou, el gener del 1977, de la qual Pujol formava part. A Carreté li va tocar demanar-li –tots dos tenien en comú que eren catalans– que negociés o que intercedís davant el ministre de l’Interior per l'onada de detencions que sofrien aleshores els militants del PTE. I així va sorgir l'amor. "Estàvem tots al mateix vaixell", detalla. I aquest pobre cronista, que es pensava que llavors tots eren al mateix riu, però en diferents vaixells! La literatura és la metafísica dels ingenus. Un hagués pensat, per exemple, que la relació amb Pujol naixia d'una cosa una mica més profunda, del que és veritablement i profundament humà, és a dir, dels diners. M'imaginava Carreté com altres polítics que han utilitzat el patriotisme com a pretext per créixer. Per exemple, el PI d’Àngel Colom i Pilar Rahola, que, igual com els Beatles van demanar una mica d'ajuda als seus amics, va sol·licitar auxili econòmic a Millet al Palau de la Música. A Sánchez Carreté el veia, sí, d'igual manera. Demanant audiència a Pujol, ja com a president de la Generalitat, per solucionar els deutes electorals de les seves formacions patriòtiques acumulades quan tot començava i tot era il·lusió. Però seran les paraules del mateix Sánchez Carreté, primer paladí dels treballadors, després alliberador nacional, després assessor fiscal de Jordi Pujol durant tres dècades "sense haver estat mai de Convergència", després figurant en la llista Falciani i condemnat en dues ocasions per delicte fiscal, seran les seves paraules d'aquest dilluns, als llimbs de l'inici d'unes escales al costat de la porta de la sala de grups, les que plasmin el tràgic destí de la política catalana, les que continguin l'única relació possible entre qui mana i els qui els fan els encàrrecs: "Jo, a Pujol, li parlo de vostè").