Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Rebuig social a la banca

El rescat del sistema financer ha requerit una xifra astronòmica de diners públics en un temps de grans necessitats socials

Els anys de crisi han aconseguit desemmascarar la perversitat del negoci bancari i el dany social que han provocat i continuen provocant les entitats bancàries. Els bancs han traït la poca confiança que els ciutadans hi van dipositar com a intermediaris financers encarregats de captar l'estalvi i de canalitzar-lo de manera eficient cap a la inversió productiva. Es van equivocar quan van destinar l'estalvi a inversions de dubtosa productivitat (privada i social), i quan va esclatar la crisi van tancar l'aixeta del crèdit, van deixar tirades petites i mitjanes empreses, van continuar esquilant sense miraments els clients més vulnerables i van dedicar els recursos a tapar els forats negres ocasionats per les seves males pràctiques i la seva cobdícia obsessiva.

La reestructuració de l'inepte sistema financer espanyol ha comportat dues greus conseqüències: una xifra astronòmica de diners públics destinats al seu rescat en un moment de necessitats socials excepcionals, i una gran confusió sobre el total de recursos utilitzats i sobre l'import que no retornarà. Segons el Tribunal de Comptes, s'han destinat més de 100.000 milions d'euros, dels quals 40.000 com a mínim ja no es recuperaran, cosa que converteix Espanya en un dels pocs països que ha perdut diners amb el rescat dels seus bancs. En contrast, i com a burla als contribuents, els cinc principals bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell i Popular) van registrar el 2014 un benefici net d'uns 10.000 milions d'euros.

El deute públic, que sobretot genera l'Administració central (77%), està sent un magnífic negoci per als bancs, ja que amb els diners que obtenen del Banc Central Europeu a un interès anual proper a zero, compren deute públic i obtenen un interès de prop del 3,5% de mitjana i milers de milions de guanys l'any. El desembre de 2014, el deute públic espanyol, segons el Banc d'Espanya, va ascendir a 1.020.236 milions d'euros (gairebé el 98% del PIB) i, segons el Tresor Públic, les entitats bancàries tenien uns 200.000 milions de deute públic a les seves carteres. Del 2008 al 2014, el crèdit a les administracions públiques es va incrementar un 129%, mentre que es va reduir un 21% el crèdit a les empreses i un 16% a les llars.

El cercle pervers del negoci bancari i la seva capacitat per lucrar-se de la misèria social i per vampiritzar les administracions públiques, ha provocat una indignació ciutadana generalitzada que es tradueix en la convicció que la banca és una institució molt corrupta, que no mereix cap confiança i que està dirigida per uns banquers pèssimament valorats.

Segons el baròmetre de l'octubre, d'un total de 14 grups professionals,  els banquers són els que susciten menys confiança als catalans

En els dos baròmetres del CEO del 2014, de l'abril i de l'octubre, es va preguntar per primera vegada als catalans sobre el grau de confiança que mereixen una sèrie d'institucions. La llista ascendeix a gairebé una vintena: governs, parlaments, tribunals, policies, partits, sindicats, Església, monarquia, etcètera. La que mereix menys confiança en els dos baròmetres és la banca, que obté un 1,49 i un 2,18 sobre 10, i que fins i tot està més mal valorada que els partits, el Govern espanyol i la Monarquia. En percentatges, el 88% i el 82% dels catalans suspenen en confiança la banca (gairebé vint punts per sobre del suspens als partits polítics).

Segons el baròmetre de l'octubre, d'un total de 14 grups professionals (polítics, periodistes, funcionaris, militars, jutges i empresaris, entre d'altres), els banquers són els que susciten menys confiança als catalans. Concretament, obtenen una puntuació mitjana de 2,09, just per sota dels polítics (2,62), Si examinem la intenció de vot dels enquestats, observem que, en tots els electorats, els banquers obtenen una puntuació inferior a 3 i que tots ells, amb alguna excepció, consideren que és la professió que mereix menys confiança.

Finalment, una altra xifra reveladora: pel 84% dels catalans la corrupció és pràctica habitual de les entitats financeres. Segons el baròmetre 2014 de l'Oficina Antifrau de Catalunya, aquest és el percentatge de catalans que afirma que la corrupció està molt (44%) o bastant (40%) estesa en aquestes institucions. Entre el 2010 i el 2014, segons l'opinió dels catalans, on més ha augmentat la corrupció és en les entitats financeres (molt més que en els partits polítics).

La banca continua estenent els seus tentacles per controlar-ho tot. Al deute de les administracions públiques, cal afegir-hi els centenars de milions d'euros que els partits i els mitjans de comunicació, actors clau del sistema polític, també deuen als bancs i que en molts casos els converteixen en encobridors. Els consells d'administració dels bancs coopten elits sectorials que, a canvi de desorbitades remuneracions, consenten i justifiquen els abusos bancaris i els foscos procediments per obtenir beneficis. Però el poder omnímode de les entitats bancàries contrasta amb el menyspreu i la repulsa social que generen.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.