Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La història reuneix, la memòria divideix?

No podem servir-nos de la història per blindar l'ordre constitucional, santificant una Transició que va deixar molts caps per lligar

Aquest és l'interrogant que sorgeix quan intentem repensar el nostre present recorrent al passat. Com més inestabilitat i incertesa travessem, més busquem certeses i arguments en el passat per sostenir les nostres expectatives. En ple debat sobre si ens trobem o no en una segona Transició, sorgeix la necessitat d'avaluar la primera. I en aquest context són moltes les controvèrsies no resoltes que reapareixen.

Fa pocs dies, per exemple, José Antonio González Casanova presentava el seu premiat llibre de memòries, aprofitant per polemitzar amb Miquel Roca Junyent i Rafael Ribó sobre els avatars d'aquells anys i les seves conseqüències actuals. En ple procés de construcció de llistes per a les properes eleccions, són constants les controvèrsies sobre el paper que juguen vells protagonistes de batalles anteriors davant de nous paladins de la renovació i el canvi. Cadascun juga amb les seves pròpies motxilles, que uns presenten com a avals i altres, com a lloses que arrosseguen. La confusió augmenta en la mesura que ens falta distància històrica per objectivar errors i encerts, i anem sobrats de memòria amb la qual seleccionem uns episodis i en descartem altres.

González Casanova escollia aspectes que li permetien defensar el seu punt de vista extremadament crític amb el que va passar durant els primers anys de la democràcia, mentre que Roca Junyent esgotava la seva mirada positiva sobre aquests mateixos aspectes, i Ribó respectava qui va ser el seu mentor en els inicis de la seva experiència com a acadèmic i polemitzava amb qui va compartir consensos i dissensos. Alfred Bosch es permet anar més enllà, i compara la pugna entre Trias i Colau amb la que va enfrontar la Lliga i la FAI, situant-se ell mateix en un impossible paper d'intermediació, si tenim en compte el que va ser aquella contesa.

Recorrem a imatges, paral·lelismes i metàfores, per enfortir les pròpies posicions, però si s'exagera, el que s'acaba fent és el ridícul més espantós. Ens serveixen d'alguna cosa la història i la memòria en el context actual? No sembla forassenyat afirmar que els punts de fricció i els dilemes en joc en el moment present no tenen gaire a veure amb els que es van plantejar a finals dels setanta o als anys trenta. En la Transició entre franquisme i democràcia, si bé és cert que es mantenien obertes moltes ferides procedents de l'escenari tràgic de la Guerra Civil i de la postguerra, la força normalitzadora que representava Europa i el seu model de democràcia assentada era molt influent.

Davant la fragilitat del present i la incertesa del futur, busquem ancorar expectatives en diagnòstics compartits sobre el passat

Els pactes de la Transició van prioritzar aquest aspecte davant dels qui intentaven passar comptes amb el passat i desemmascarar els transeünts camuflats del franquisme. Els dilemes avui són molt diferents. No hi ha model europeu al qual ens puguem acollir. Mirem al nord, però som conscients que la trajectòria històrica que explica la seva resiliència social i política, no té res a veure amb la nostra i aquest dèficit no s'improvisa. I a més, qualsevol que conegui aquests països, sap que els interrogants que tenen plantejats davant del canvi d'època en què ens trobem tenen tanta rellevància com aquí.

Vivim en un període en què predomina una memòria àmpliament compartida sobre la deterioració sobtada de les nostres condicions de vida i les responsabilitats dels grans partits tant en la connivència amb el model que ens ha portat a aquest declivi, com en la gran capacitat d'una part significativa dels seus quadres i dirigents per aprofitar-se'n personalment. I aquesta memòria col·lectiva es construeix sobre aquesta experiència comuna i genera, al mateix temps, un horitzó d'expectativa de canvi.

Davant la fragilitat del present i la incertesa del futur, busquem ancorar expectatives en diagnòstics compartits sobre el passat. Construïm aquesta memòria col·lectiva en la interacció amb els altres, molt condicionats pel context i el moment en què aquesta interacció es produeix. Som conscients que el passat com a història ens servirà poc per afrontar un present i un futur en el qual les claus d'anàlisi que teníem resulten cada vegada més i més obsoletes i quan, en canvi, només podem confiar en nosaltres mateixos per afrontar el que ens ve al damunt.

No podem servir-nos de la història per blindar l'ordre constitucional santificant una Transició que va deixar molts caps per lligar i el procés de la qual ens serveix de poc en un moment en què necessitem una democràcia que no exclogui desitjos que van més enllà del que ja s'ha constituït. Una democràcia que permeti la connexió entre l'esfera social i la del polític en un procés constituent creatiu, dinàmic i obert. La història no ens reuneix ara. La memòria que molts compartim sobre els límits del que estem deixant enrere ens pot permetre aprofitar les oportunitats per fer viable el que és nou.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB