Selecciona Edició
Connecta’t

L’arribada d’immigrants irregulars a Europa es triplica el 2015

L'afluència arriba a les 57.300 persones el primer trimestre i Frontex vaticina xifres sense precedents per al conjunt de l'any

Un grup d'immigrants, aquest divendres a Lampedusa.
Un grup d'immigrants, aquest divendres a Lampedusa. AP

L'última onada d'immigració demostra que Europa s'enfronta a un desafiament sense precedents. Gairebé 57.300 immigrants irregulars han arribat a Europa durant el primer trimestre del 2015. Aquesta xifra suposa pràcticament triplicar la del mateix període del 2014, un any en el qual es van polvoritzar tots els rècords, inclosos els registrats durant les primaveres àrabs. Les fredes xifres de l'agència europea de control de fronteres externes (Frontex), a les quals ha tingut accés aquest diari, confirmen que la UE s'enfronta a un munt de problemes relacionats entre si: l'onada de conflictes al Pròxim Orient (especialment el caos a Líbia), la pressió demogràfica a l'Àfrica, la creixent capacitat de la indústria de traficants de persones, l'emigració econòmica procedent dels Balcans i les mateixes dificultats de la UE per gestionar de manera homogènia les seves fronteres se superposen per conformar uns números de malson.

Darrere de cadascuna d'aquestes xifres hi ha una història personal que desmenteix la gastada etiqueta dels mal anomenats sense papers: un refugiat sirià; una família fugida de la guerra de l'Iraq; un jove del Txad que travessa l'anomenada vall de les gaseles fins a arribar a Líbia amb la intenció de trobar un bitllet cap al continent ric, on siguin més a prop les oportunitats que no tenen al seu país. Però n'hi ha prou amb les dades per fer-se una idea de les conseqüències d'aquest fenomen: 32.400 persones (la majoria kosovars) han entrat a la UE pels Balcans aquest any, davant dels menys de 1.000 de l'any passat. Pel Mediterrani central –bàsicament, Itàlia– n'han irromput 10.200 més, i això sense comptar els 10.000 addicionals rescatats en alta mar els sis últims dies, segons l'Organització Internacional per a la Migració (IOM, per les seves sigles en anglès). Per la ruta del Mediterrani oriental –les illes gregues i Bulgària– n'han penetrat 13.500, gairebé el triple que fins al març del 2014, i per Espanya 1.200 més. Sumen gairebé 57.300 persones, segons les dades de Frontex; el primer trimestre del 2014 eren pràcticament un terç, 22.500.

Les fonts consultades a Frontex asseguren que les xifres es dispararan amb el bon temps al Mediterrani –com ja s'ha vist durant les primeres setmanes de l'abril; com ja va passar el 2014– i aventuren “increments importants que generaran sens dubte un cúmul de situacions preocupants” per al conjunt de l'any.

Cada vegada que els ministres es reuneixen a Brussel·les i cada vegada que la televisió explica una tragèdia es repeteix la lletania que Europa reforçarà l'agència que protegeix les fronteres; però Frontex no és una agència de salvament i rescat, sinó una institució que vetlla per la seguretat d'Europa. “A la pràctica no hi ha prou recursos ni personal, i la disponibilitat dels Estats membres per cedir mitjans –vaixells i avions de salvament– és limitada o molt limitada”, exposa el director adjunt de Frontex, Gil Arias. “Sobren crítiques i bones intencions per part dels Estats membres; falta voluntat política i recursos”, afegeixen fonts diplomàtiques.

L'any passat més de 3.200 homes, dones i nens van perdre la vida en intentar creuar el Mediterrani cap a Europa. Aquestes morts no han suavitzat la marea humana que fuig de la violència dels països en conflicte, o de la falta d'oportunitats de l'Àfrica subsahariana. Europa continua obstinada a encarar un problema humanitari –en gran part una crisi de refugiats, excepte als Balcans– amb una resposta merament policial. Sense ambició per aturar aquesta sagnia en origen, els taps que fins ara eren Síria i Líbia han rebentat i deixen un panorama carregat d'incerteses.

“Els fluxos migratoris cap a Europa no deixaran d'augmentar per les pèssimes situacions en origen, des de l'Iraq i Síria fins a la Banya d'Àfrica”, subratlla Giovanni Grevi, director del laboratori d'idees FRIDE. “Detenir els vaixells d'immigrants no soluciona el problema i provocarà enormes costos humanitaris. Europa hauria d'unir forces amb una política exterior i de seguretat robusta en un moment crític per a la cohesió europea”, afegeix.

Els avenços, on n'hi ha, són tímids. I les amenaces es multipliquen. L'ascens de partits antiimmigració se succeeix a l'Europa rica (Regne Unit, França i Alemanya) i fins i tot a la perifèria. Bulgària pretén aixecar un mur de més de 150 quilòmetres de longitud per contenir la immigració procedent de Turquia. Berlín i Londres plantegen mesures per mitigar l'anomenat turisme del benestar, tot i que no hi ha xifres que avalin que la immigració abusa dels serveis socials. I així ad infinitum.

Europa afronta pressions relacionades amb els conflictes en el veïnatge sud. Els socis aborden el problema des d'un doble vessant, cap dels dos amb gaire èxit. El primer, un major control de les fronteres. Quan es produeixen tragèdies com la de Lampedusa, tots els països (especialment Itàlia) miren a Frontex reclamant mesures per frenar els naufragis. Però Frontex amb prou feines té actius i es nodreix bàsicament dels que aporten els Estats.

Als líders polítics els costa subministrar més mitjans; en molts casos perquè creuen que l'existència de vaixells que a la pràctica salvaran vides provoca un efecte crida en les màfies i en els mateixos immigrants que eleva la magnitud del problema. En d'altres –els països nòrdics o Alemanya– perquè consideren que ells ja pateixen la seva pròpia pressió en rebre més sol·licituds d'asil.

La segona via és un canvi en la política migratòria del club comunitari. Brussel·les pretén estendre els canals legals per accedir al continent: creu que això dissuadirà moltes persones d'adoptar la via desesperada de llançar-se al mar a la recerca de la costa europea. També perquè, a llarg termini, els problemes demogràfics d'Europa faran que necessiti treballadors. Però amb la crisi encara cicatritzant, les capitals no volen ni sentir a parlar-ne.