Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Defensa de la institució

Moltes institucions tradicionals estan deslegitimades, però són necessàries i fins i tot es poden convertir en factor de renovació

Aquests dies es pot veure als cinemes National Gallery, un fascinant documental de Frederick Wiseman sobre el clàssic museu de Londres. El film narra el dia a dia d'aquesta institució del segle XIX a través de les reunions estratègiques del seu equip directiu, el treball minuciós dels seus restauradors, la vocació del seu servei educatiu i el vincle del museu amb els seus visitants. El que podria ser una simple peça per als amants de la gestió cultural s'acaba convertint en una experiència estètica i política inoblidable, que demostra la vida i el potencial utòpic d'aquesta institució centenària.

La pel·lícula serveix per reflexionar sobre el concepte d'institució en un moment en què està sotmesa a diversos factors que la qüestionen. Però abans d'entendre per què està en crisi, com s'ha de definir una institució? En un sentit molt ampli, una institució és l'organització estable d'una sèrie d'accions o relacions socials vinculades a valors, necessitats o problemes d'un grup, col·lectiu o societat. D'acord amb aquesta definició, les institucions no es limiten a les estructures clàssiques d'un règim polític (partits, parlaments, administració de justícia), sinó que engloben organitzacions no governamentals, associacions, cooperatives, mitjans de comunicació o universitats. D'aquesta manera, tota institució té tres característiques fonamentals: una certa estructura organitzativa, la vocació de ser estable en el temps i una funció de mediació i representació social. Aquests són els trets que, almenys sobre el paper, fan de la institució un pilar fonamental de la democràcia. La institució és l'espai intermedi entre l'individu i l'Estat, la base de la societat civil, la fortalesa de la qual determina el dinamisme i la qualitat de la democràcia (Alexis de Tocqueville). Arrelada en un context i projectada cap al futur, la institució encarna el principi de pluralisme, perquè és un nexe d'unió entre el jo i el nosaltres i crea espais col·lectius a partir de la suma d'interessos individuals.

No obstant això, moltes institucions tradicionals estan avui deslegitimades. En alguns casos, han estat afeblides per l'austeritat i l'excessiva dependència del poder. I això malgrat que a Catalunya existeixen exemples positius com el de la Mancomunitat, que va apostar per crear una xarxa estructural d'institucions culturals, educatives, tecnològiques i ferroviàries com a instrument d'articulació del territori i de modernització.

La deslegitimació de les institucions també té a veure amb la corrupció, que ha aprofundit en la desafecció ciutadana i ha estat clau en l'actual crisi del sistema. La crisi i la corrupció han tingut com a efecte col·lateral pervers l'aprovació de lleis centralitzadores que, en el cas de les entitats públiques, redueixen la seva autonomia i augmenten els controls burocràtics. Paradoxalment, aquesta asfíxia de la institució incentiva la ineficàcia que pretén aturar, i aguditza la tendència a la burocratització i la resistència al canvi, pròpies de tota organització.

Les noves tecnologies han transformat les formes de mobilització política i les estructures més horitzontals de vinculació social s'han multiplicat

Tot això es produeix, a més, en el context d'una crisi de les figures de mediació, en què les noves tecnologies han transformat les formes de mobilització política i les estructures més horitzontals de vinculació social com les cooperatives i els ateneus s'han multiplicat. A la crisi de la representació política s'hi afegiria, doncs, la idea que els intermediaris clàssics ja no són necessaris perquè la societat té mecanismes més flexibles, espontanis i autogestionats per a la transformació social.

Tots aquests factors condueixen a un cert clima d'antiinstitucionalisme de signes polítics molt diversos que obliga a preguntar-se per la vigència dels valors clàssics de la institució. Es tracta d'una crítica a la forma o al fons de la institució com a fórmula d'organització social? La institució és una entitat obsoleta? Entre un món completament estatalitzat, una societat dominada pel control polític de les institucions i un context sense intermediaris regit per la gestió comunitària del col·lectiu queda espai per reivindicar la vigència de la institució. Amb tot el seu potencial democràtic, la institució cristal·litza l'esperit d'un temps, articula la societat civil i és una síntesi entre passat, present i futur.

Seguint Jacques Derrida, es pot fins i tot defensar el potencial de canvi i transgressió inherent a tota institució. Instituir significa crear, i aquesta força creativa fundacional dóna a la institució una capacitat de renovació i contestació que ha de ser alimentada. Tota institució conté una contrainstitució, defensa Derrida. I, en aquest sentit, estableix un paral·lelisme amb les festes, en què els rituals i l'ordre són compatibles amb la improvisació, l'espontaneïtat i l'excés. De la mateixa manera, la institució és llei, seguretat i experiència, però també la condició de possibilitat d'allò imprevisible, l'ampliació dels límits i l'experimentació. La institució es mou en aquesta tensió constant entre fixar, ordenar, donar estabilitat i la seva capacitat per qüestionar-se, renovar el seu sentit, ser flexible i evolucionar per adaptar-se a un entorn canviant. Explorar aquesta tensió i no voler eliminar-la és el que li retornaria la seva veritable càrrega democràtica.

Judit Carrera és politòloga