_
_
_
_
_

Xa sense corona

El fill de l'últim monarca de l'Iran recorda el seu pare, cap d'una família marcada per la tragèdia, i somia un canvi a la seva terra

Marc Bassets
Reza Pahlav, a Washington el juny del 2009.
Reza Pahlav, a Washington el juny del 2009.Getty

Entre els exiliats iranians que aquests dies segueixen les notícies sobre l'aproximació dels Estats Units a l'Iran hi ha un home de 54 anys que viu als afores de Washington i ho observa des d'una posició particular. La seva mare es diu Farah Diba i el seu pare, mort el 1980, era Reza Pahlevi, el Xa de Pèrsia.

Reza Pahlevi fill, al qual els seus col·laboradors donen el tracte de Sa Altesa Reial, és l'hereu del tron persa. Si el 1979 el vendaval de la història no s'hagués carregat els Pahlevi, ara tot seria diferent. Potser Reza Pahlevi seria el Xa, la revolució islàmica no hauria existit, Teheran continuaria sent un aliat de Washington i no s'estaria negociant un programa nuclear perquè el programa nuclear o no existiria o els EUA ho toleraria.

La realitat és que Reza Pahlevi no ha trepitjat el seu país des de fa 36 anys. Ara, després que els EUA i l'Iran aconseguissin un acord sobre el programa nuclear iranià, Pahlevi explica la seva visió de l'acord per Skype, el sistema de videoconferència per Internet.

“El poble de l'Iran com a nació i el règim que ha governat el país durant 25 anys, des del meu punt de vista, no són el mateix. La qüestió ha de ser, estem parlant de l'aproximació entre dues nacions? O de l'aproximació amb el règim?”, diu Pahlevi.

L'hereu sosté que els iranians del carrer volen normalitzar les relacions amb el món exterior. Tenen els mateixos somnis i aspiracions de qualsevol individu que aspiri a la democràcia, els drets humans i la fi de les discriminacions.

El Xa de l'Iran amb Farah Pahlavi i els seus fills a les Bahames el 1979.
El Xa de l'Iran amb Farah Pahlavi i els seus fills a les Bahames el 1979.Getty Images

El problema, continua, és un règim que “ha pres com a ostatge” el país. Si les negociacions entre la comunitat internacional i l'Iran van més enllà del programa nuclear i inclouen qüestions com els drets humans o les llibertats polítiques, argumenta, “llavors són un pas en la bona direcció”.

—Els Estats Units ha de buscar un canvi de règim a l'Iran?

—No sé si es pot dir que qualsevol país estranger hauria de buscar canvis de règims, perquè els canvis de règim corresponen a les persones de cada país. La resposta a la seva pregunta és que el poble iranià vol des de fa temps un canvi de règim.

El fill de l'últim Xa evoca “la modernitat, molts aspectes seculars, el paper de les dones” de l'Iran anterior a la revolució. Però no creu que hi hagi d'haver una restauració.

Me’n vaig anar amb la idea de passar un any fora, però enmig d’aquest viatge hi va haver la revolució”

“Miri l'era post-Franco a Espanya. El que va passar a Espanya a principis dels anys vuitanta va ser un pas endavant, no va ser un pas enrere a l'era pre-Franco. L'Iran ha canviat molt. L'era del meu pare era un món diferent”, explica Pahlevi, que presideix l'organització Consell Nacional de l'Iran per a unes Eleccions Lliures.

El règim del Xa no va ser innocent. Quan se li pregunta a Pahlevi fill per les violacions dels drets humans sota el regnat del seu pare, pels crims de la policia secreta i per les acusacions d'emportar-se una fortuna del país, Reza Pahalvi respon: “En principi jo no aprovo cap acte que hagi estat injustificable i que hagi tingut a veure amb violacions de drets humans, hagin passat ara o abans. Algunes de les crítiques van ser infundades. Així que depèn de si eren fundades. És clar que ningú, ni jo, pot aprovar res així”.

En un altre moment, afirma: “Els excessos de la policia secreta, tal com estan documentats, no poden ser tolerats. Ningú ho fa. No crec que hi hagi una comparació entre els problemes de llavors amb el que tenim ara”.

La família Pahlavi, a la seva casa de Washington el 2008.
La família Pahlavi, a la seva casa de Washington el 2008.Jean-Claude (GettGetty Images)

Sobre les acusacions d'irregularitats financeres, replica: “Hi ha hagut una tremenda quantitat d'acusacions falses que van emanar dels enemics del meu pare. Sempre han estat infundades i no n'hi ha cap que hagi estat provada per cap de les persones que les van llançar”.

Reza Pahlevi no ha oblidat el seu últim dia a l'Iran. Va ser a mitjans de juny del 1978, el dia després de la seva graduació a l'institut. Ell se n'anava a Texas per formar-se com a pilot de la força aèria. Va fer escala a Londres.

“La reina Isabel m'havia convidat a les carreres de cavalls a Ascot”, recorda. “Vaig estar estar-m'hi uns deu dies. Ho recordo bé perquè era enmig del Mundial de futbol [es va jugar a l'Argentina amb Videla al poder]. L'Iran per primera vegada s'havia classificat per al campionat. Me'n vaig anar amb la idea de passar un any fora però enmig d'aquest viatge hi va haver la revolució”. Tenia 17 anys.

Dos anys després, era amb la seva família al Caire, on uns mesos abans el seu pare havia mort. El 14 de setembre del 1980 va enviar un missatge als caps militars de l'Iran jomeinista oferint-se a servir el seu país com a pilot.

“Esclar, no vaig rebre resposta”, lamenta. “Després vaig sentir que en cercles del règim van dir que això era un truc i que intentaven portar-me allà i que s'estava preparant un cop. Jo estava preparat per anar-hi com a pilot i defensar el meu país durant la guerra”.

“Vull servir el meu país tan bé com pugui, en qualsevol funció que sigui adequada”, diu Sa Altesa Reial en un altre moment. “El meu destí personal no és l'important”.

—Somia en ser Xa?

—No és una qüestió de ser algú o no. És una qüestió de ser un iranià orgullós d'un país. I si pogués ser un actor a l'hora de promoure aquest canvi, podria dir: missió complerta. La resta seria potser un bonus, però no necessàriament és el meu desig personal ni el meu objectiu. Com podria algú no sentir-se honrat pels seus compatriotes si un dia li demanessin que tingués un paper en el càrrec més alt? Molts individus van acabar sent líders d'èxit i al principi no tenien l'ambició de ser ningú. Penso en Gandhi, en Mandela, potser fins i tot De Gaulle.

Una família marcada per la tragèdia

Mábel Galaz

La premsa s'ha oblidat dels Pahlevi. Ja no ocupen les portades de les grans revistes del paper couché. Farah Diba, la reina de l'elegància, ja no marca estil. Viu mig retirada entre la seva casa de Connecticut (Estats Units) i el seu apartament de París. Guarda silenci. Només el 2003 va decidir pronunciar-se en unes memòries per explicar a les seves "dues nétes i a la joventut iraniana com va ser l'època del Xa". Excepte aquell moment, només s'ha parlat d'ella en situacions tràgiques. El 2001 per informar del suïcidi, en un luxós hotel de Londres, de Leila, la seva filla petita. Una mort que els seus van atribuir a la malenconia que diuen que envaeix la vida d'aquesta família a l'exili i que a ella, expliquen, li va afectar més que a la resta. D'altres, no obstant això, van atribuir la mort a l'anorèxia que patia i a una sobredosi.

Deu anys després, els Pahlevi perdien un altre dels seus: el gener del 2011, quan Ali Reza, el segon dels fills homes del Xa i Farah Diba, també es va treure la vida al seu domicili de Boston. De nou la família va parlar que va ser per la malenconia. El jove va lluitar durant anys contra una greu depressió també atribuïda a la mort del seu pare, el xa Mohamed Reza Pahlevi. Aquesta mort va ser especialment dolorosa per a Farah Diba ja que poc abans del suïcidi es va saber que la seva parella, Raha Didedar, s'havia quedat embarassada d'ell. Mesos després, l'agost del 2011, Reza Pahlevi, com a primogènit, va anunciar el naixement d'Iryana Leila, la filla pòstuma del seu germà.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Marc Bassets
Es corresponsal de EL PAÍS en París y antes lo fue en Washington. Se incorporó a este diario en 2014 después de haber trabajado para 'La Vanguardia' en Bruselas, Berlín, Nueva York y Washington. Es autor del libro 'Otoño americano' (editorial Elba, 2017).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_