Joguines per a un temps prohibit

Explica Federico Trillo, que és un home molt sentit, que quan Rodrigo Rato es va oposar a la invasió de l'Iraq al Consell de Ministres, Aznar el va mirar amb una “tristesa infinita”. És impossible que Aznar miri amb “tristesa infinita” i no veure al seu lloc Manu Chao (“infinita tristeza, infinita tristeza, yo siempre seré a tu lado, radio mano papá chango”). Només havien passat dos anys des que Fraga va enganxar els cartells electorals sota una pluja d'ous i Aznar va anar corrents a Vigo a dir que al PP no se'l guanyava “amb ous”. Després, amb un orgull infinit, li va dir a Rato que era el “millor ministre d'Economia de la història d'Espanya molts anys” sense especificar quants: durant l'aznarisme es podia ser el millor de la història durant algunes hores.

Rato llavors era Déu, i ho va seguir sent després de dues derrotes: la seva davant Rajoy i la del seu partit davant el PSOE. Aspirava a ser president del Govern espanyol i va acabar, com a premi de consolació, sent cap d'Estat, que és l'estatus del director gerent de l'FMI. De l'Audi al Lincoln, i de Madrid a Washington. Va tornar als Estats Units, però ja a la Costa Est. En la seva joventut, que no s'acaba mai, la poderosa família Rato l'havia enviat a estudiar a Califòrnia. Rato va tornar de les platges convertit en una mena de Jim Morrison. De l'època es conserven  fotografies que mostren Rato de hippy ric consumit per la nostàlgia, com si estigués a punt de ser arrencat d'un món al qual per un instant pensava que pertanyia. El somni es va esfondrar quan en va començar un altre, en el moment en què Ramón Rato va entrar al despatx de Fraga, li va llançar el talonari a la taula i va dir: “Manolo, el nano vol ser diputat”. Entre els anys que van passar des que a Fraga li llançaven talonaris i li van començar a llançar ous, Rato va multiplicar pans i peixos: va fer el miracle econòmic espanyol, marca registrada.

En tot aquest temps no va perdre de vista la seva vocació, que és la d'actor. Quan dirigia l'FMI es va presentar en un petit teatre de Washington per fer d'Alfons VII a La venganza de Don Mendo al crit de "cese ya el atambor, que están mis nobles cansados de redobles, y yo ahíto de tanto parchear i tanto pito", un llenguatge del qual anys després va beure el PP per anunciar les retallades. Rato va ser un dels millors actors de l'obra, o això va dir la crítica. Anava vestit amb una capa de vellut, un vestit blau d'època amb rivets daurats, una corona de rei i una espasa de plàstic, una indumentària que en el cas de Strauss-Kahn hauria desfermat el pànic.

Això passava el maig del 2006, un punt d'inflexió, perquè Rato ja no va tornar a canviar-se de roba. Des de llavors, cim de la seva carrera política, es va aparèixer mentalment a tots, inclosos els seus companys del PP, com un rei medieval. Tot el que va passar després cal circumscriure-ho a l'exagerada impunitat d'un monarca. En la famosa sortida de Bankia a borsa, quan Rato toca la campana (tocaven per nosaltres), en realitat està brandant l'espasa de plàstic embolicat en la seva capa de vellut.

Xoguetes para un tempo prohibido és el títol d'una novel·la que Carlos Casares, l'enyorat i estimat Carlos Casares, va publicar el 1975. Parla d'una generació brillant plena de somnis que es precipita contra la impotència, la desolació i el desencís de la seva època. Hi ha una mica de tot això en la bombolla econòmica dels noranta, la formidable tramoia sobre la qual havia de créixer Espanya fins a convertir-se en un país moralment higiènic, alliberat de trames perfectament criminals, d'actituds col·lectives que tenien més de sagnant en l'àmbit legal, amb els seus sous milionaris per representació, indemnitzacions excessives malgrat la incompetència i societats superposades, que no pas en l'il·legal, ja que al cap i a la fi l'il·legal ha d'amagar-se i el legal, tot i ser repugnant, havia de passar davant els nostres ulls.

La detenció de Rato no és la demostració que el Govern espanyol no es casa amb ningú, entre altres raons perquè el que es va fer ahir va ser esbombar públicament, amb sobreactuació de telenovel·la, un divorci. És un fracàs en tots els ordres, incloent-hi la posada en escena, aquesta coqueteria de tallar el trànsit, avisar la premsa i plantar dotze agents en un portal per trucar al timbre i dir davant els micròfons: “som la policia, obriu” en una frase molt “Jose, obre, que som nosaltres”. I la mà al clatell per si Rato s'havia oblidat de com s'abaixa el cap, una mà de telenotícies, gairebé d'escaleta (jo vaig patir aquesta mà en una detenció a les Canàries; em van abaixar el cap tan ostensiblement que abans me'l van aixecar una mica, com per agafar embranzida, mentre els veïns –aquests terribles veïns espanyols, que va dir Max Aub– sortien al balcó a demanar que es netegés el barri i em cridaven “terrorista” o alguna cosa encara pitjor, “gallec”, i encara que va ser una mà en tensió hi havia una mica de dolçor, de calfred en el contacte, tant que fins i tot vaig lamentar que l'agent s'assegués davant).

Al final el paper de Rato, com el de Pujol, ha estat el de Boyhood: polítics l'alçada dels quals creix de forma real fins a fer-nos oblidar que es tracten d'una ficció. La interpretació ha estat tan perfecta que ells mateixos dictaven la moral i les lleis en les quals quedaven atrapats. Allí on es va dipositar el poder de manera més sorollosa, a Catalunya, a Andalusia, a València, a Madrid, ha anat devorant-se a si mateix sota la perversió del "no mataràs" de Hanna Arendt desplaçat al setè manament: el mal va perdre la característica de ser una temptació, així que en lloc de tenir la temptació de robar, el que hi havia era la temptació de no fer-ho. Qualsevol mirada al passat és un exercici de nostàlgia i horror. Ni tan sols Rato i les seves antigues declaracions de Robin Hood superen les del pobre mestre de ioga que va dir a El Confidencial: “Si Zapatero medités com Rato no hi hauria crisi econòmica”. O l'eco dels grans caps del PP al balcó de Génova celebrant la victòria del 2011, quan es va omplir de tal manera que algú va començar a cridar: “Que caurà, que no aguanta tanta gent!”. I la imatge de l'exvicepresident detingut, tristesa infinita; l'autor del suposat miracle espanyol a qui li va faltar cridar des del portal, envoltat de policia, la revelació del capellà de Cotobade al seu llit de mort: “Tot era mentida!”.