Selecciona Edició
Connecta’t

Autisme o cosmopolitisme

Exposició sobre Dubuffet, un dels grans artistes francesos del segle XX

'Société d’outillage', una de les obres de Jean Dubuffet, que va reunir milers de creacions d’Art Brut.
'Société d’outillage', una de les obres de Jean Dubuffet, que va reunir milers de creacions d’Art Brut.

La Galeria Marc Domènech fa un altre tour de force per presentar a Barcelona un dels grans artistes consagrats francesos del segle XX, Jean Dubuffet (Le Havre, 1901 - París, 1985). Amb això continua la tasca iniciada en l’establiment del passatge Mercader; la seva exposició inaugural va estar dedicada a André Masson, i ja abans, a la desapareguda galeria Oriol, havia sabut combinar noms internacionals, com Alberto Magnelli, Jacques Lipchitz i Joaquím Torres-García. L’actual exposició Dubuffet, amb obres de mitjà i petit format, fa un repàs a tota la trajectòria de l’artista, des dels seus inicis, a mitjan anys quaranta, fins a la seva darrera producció, als vuitanta.

JAEN DUBUFFET

JAEN DUBUFFET

Galeria Marc Domènech

Pge. Mercader, 12. Fins al 12 de maig

El pintor francès va començar molt tard a dedicar-se de ple a l’art. De jove va estudiar a l’Académie Julien, i va freqüentar l’ambient bohemi dels moderns del París dels anys vint, però va retornar a Le Havre per dedicar-se al negoci familiar del comerç de vi a gran escala. Home solitari, cínic i secret, de jove deia que un home com cal havia de tenir dona, fills, cotxe i gos, i així ho va fer. Val a dir, però, que de la filla amb prou feines se’n va cuidar, i la primera dona, Paulette, el va deixar perquè la gelosia se la menjava de viu en viu, sobretot per l’íntima amistat que el seu marit tenia amb Max Jacob, obertament homosexual. Després del desastre de la vida convencional, Dubuffet va provar sort amb Lily, model de Montparnasse. Amb la nova parella hi va viure per sempre més i va ser una bona col·laboradora. Als 42 anys va decidir dedicar-se de manera exclusiva a la pintura començant en blanc i sense cap escola, mogut per l’interès que li despertaven l’obra d’aficionats i la terapèutica dels malalts mentals, com també la de la gent sense estudis artístics, que ell anomenaria Art Brut i de la qual seria un defensor a ultrança. L’esquizofrènica suïssa Aloïsse, el mèdium Joseph Crépin o el perruquer anarquista exiliat espanyol Fernando Hernández serien alguns dels artistes celebrats per Dubuffet. Al llarg dels anys va reunir milers i milers d’obres d’Art Brut i va oferir la seva col·lecció al Musée des Arts Décoratives de París, aquesta institució l’hi va refusar i al final la va donar a Lausana, que en faria un museu.

El Macba s’hauria d’haver dedicat a la història de l’art català des de 1950

La recerca de l’Art Brut, pur i visceral, lluny de l’infantilisme del naïf i de l’art ètnic, era una declaració de principis per a Dubuffet, un posicionament que el situava al marge de tothom, per més que la seva pintura, de manera inevitable, es relacionés amb altres experiències que es donaven de manera simultània a Europa o als Estats Units, un fet que ell sempre va negar. Va ser, precisament als Estats Units, el lloc on l’artista francès va ser més apreciat en un primer moment. El prestigiós galerista Pierre Matisse —fill del cèlebre pintor i també marxant de Joan Miró— des de Nova York va situar de seguida Dubuffet entre els grans artistes europeus del moment. D’esperit inquiet, però, no es va quedar amb l’èxit immediat i va anar evolucionant del primitivisme virulent cap a l’abstracció total i matèrica per després, sota una certa influència de Fernand Léger, i coincidint amb la irrupció del Pop Art, crear el 1963 L’Hourloupe, un sistema de pintar sorprenent amb línies i formes encaixades entre si que seria un dels seus principals encerts i que el duria a aplicar-lo en escultura, escenografia, assemblatge i instal·lacions, sent un precursor de les tendències dels seixanta i setanta.

Tot i que el Dubuffet d’abans de L’Hourloupe té molt a veure amb l’art modern que s’estava fent a l’època a Catalunya, des les ceres primitivistes de Josep M. de Sucre a les textures d’Antoni Tàpies, passant per les figures de Joan Ponç just abans de Dau al Set, o les “maculatures” de Joan Josep Tharrats, la seva obra s’ha vist aquí relativament poc. L’exposició de Marc Domènech és la primera retrospectiva que se celebra al país. Si el Macba no hagués estat una princeseta malcriada que podia fer el que li donés la gana, en ares de ser la façana à la pàge de la Barcelona més presumida, n’hauria pogut mostrar alguna retrospectiva amb els anys que fa que és un museu d’art contemporani, però de fet, encara molt abans d’això, potser s’hauria d’haver dedicat a fer el discurs de la història de l’art català de la segona meitat del segle XX —que és el que en principi li pertocava— i haver-lo sabut col·leccionar per, després, contextualitzar-lo comme il faut amb la resta.