Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÓNICA

20 minuts tot sol amb la catàstrofe

Àngel Rabat va arribar el primer a les restes de l'avió que es va estavellar al Montseny el 1970

Àngel Rabat, la setmana passada, amb una publicació de l'època sobre l'accident.
Àngel Rabat, la setmana passada, amb una publicació de l'època sobre l'accident.

Vaig arribar el primer al lloc de la muntanya on s'havia estavellat l'avió. El silenci era absolut. Ni tan sols se sentia un ocell. Vaig estar vint minuts allà completament sol, mirant a veure si quedava algú viu. Era una cosa dantesca. Trossos de l'aparell i de la gent pertot arreu, a terra i penjats dels arbres. L'únic cos sencer era el d'una nena de deu o dotze anys amb la cara totalment morada, gairebé negra”. Ángel Rabat desgrana els records de manera serena, gairebé notarial, sostenint el parell de fulls de llibreta groguencs escrits amb llapis de la seva declaració d'aquells fets a la Guàrdia Civil, que conserva; però el traeixen la mirada humida i un lleu tremolor de les mans. Som al despatx de casa seva a Viladrau, envoltats de les seves coses. És un dia meravellós de primavera amb la ginesta en flor i els cua-roges volant fora al jardí. A través de la finestra es veu el plàcid perfil del massís del Montseny.

El 3 de juliol de 1970, un dia amb molta boira, cap a les set de la tarda, Rabat va alçar el cap dels terrenys que estava marcant per veure passar un avió que volava fora de ruta i inusualment baix. Va observar amb aprensió que es dirigia cap a la muntanya i va pensar: “On va aquest!, No passarà de Buc d'Oriol”, un serral sota la imponent silueta de les Agudes i el Turó de l'Home. L'aparell, un De Havilland DH 106 Comet 4 de la companyia Dan-Air de Londres que cobria en vol xàrter la ruta Manchester-Barcelona amb 105 passatgers i 7 tripulants, es va estavellar poc després, a 450 quilòmetres per hora, en un paratge boscós, una vessant per sota de la carretera de Sant Marçal a Santa Fe. L'impacte va ser terrible, l'avió es va desintegrar i no va haver-hi supervivents.

Ha passat molt de temps, Rabat (Viladrau, 1931) té avui 84 anys, però la memòria d'aquella antiga catàstrofe torna com un malson a les ales de l'Airbus A 320 que Andreas Lubitz va precipitar el 24 de març passat als Alps. “Oi tant si m'ho ha recordat!”, s'exclama. “Ho he seguit cada dia a la televisió i els diaris. Hi he pensat molt”. Amb les notícies del vol 9525 de Germanwings li ha tornat, diu, la cara de la nena morta en aquell infern entre els faigs trencats i les roques.

“Quan l'avió va desaparèixer de la meva vista vaig pensar que potser havia pogut remuntar el vol perquè no es va sentir cap soroll. Va ser l'endemà, quan va arribar la notícia que havia desaparegut un avió i l'estaven buscant que vaig suposar immediatament que era aquest i que s'havia estavellat. Em vaig traslladar amb l'alcalde, Ramon Arxé, i quatre persones més de Viladrau a la zona on calculava que havia caigut. A Sant Marçal, on ja hi havia gent buscant, ens van enviar a Santa Fe a veure un tinent coronel de la Guàrdia Civil que coordinava els esforços. Però jo, amb Josep Creus i un guàrdia ens vam ficar amb el jeep per un camí que surt de la carretera de Sant Marçal. Per la direcció que havia vist volar l'avió, havia d'haver caigut per aquí. Vam deixar el cotxe en un revolt i ens vam dividir en ventall per cobrir millor el terreny. Hi havia boirina. Al cap de deu minuts vaig trobar les rodes. I una mica més amunt tota la resta”. Rabat fa una pausa; aixeco suaument el bolígraf del paper. “Estava tot triturat. Excepte la nena, no es podia reconèixer ningú, no hi havia cap persona sencera”. Què va sentir? “Com si no existís. Aquell silenci. Vaig cridar i vaig sentir al lluny que el guàrdia civil disparava els trets, dotze, en sèries de dues, que havíem convingut per avisar els altres. Vaig estar aquests vint minuts allà sol, mirant”. I què veia?, li pregunto sentint un antic espant créixer dins meu. Àngel Rabat torna amb la memòria a aquell lloc on mai ha tornat a posar els peus, ni tan sols per contemplar el monòlit instal·lat en record de la catàstrofe per l'Ajuntament d'Arbúcies, terme on pertanyen aquells paratges i al cementiri del qual es van enterrar les víctimes, recollides penosament en bosses de plàstic, en una fossa comuna. “No sé com explicar-ho. Hi havia cossos mutilats penjant de les branques. A alguns els budells, els intestins, els penjaven diversos metres fins a terra. Això m'ha quedat gravat”. A mi també, penso empassant saliva, sense dir res a Rabat, i ho he portat amb mi molts anys. “Aquells vint minuts van ser per tornar-me boig. No em vaig desmaiar de miracle. Però llavors era valent, no com ara. Ara m'hauria desmaiat. Tenia set i no hi havia aigua. No, no, encara no feia pudor, ni senyals de carronyers (Rabat utilitza la paraula feram). Va anar arribant gent. Em vaig asseure un moment a terra i vaig encendre un caliquenyo que portava, per notar alguna cosa familiar a la boca. Després vaig ajudar a recollir restes, i coses. Vam carregar el jeep de màquines de fotos, bosses, papers, roba”. Recorda que en arribar a la carretera es van creuar amb el cap del sector aeri de Catalunya, Joaquín Puig y de Cárcer, en un 850. Rabat conserva un bitllet de cinc lliures que va trobar a terra.

Per a ell no va ser una fallada de navegació com va establir la investigació oficial (la tripulació creia que estava sobre Sabadell i va començar a descendir) sinó falta de combustible

Durant els treballs a la zona zero del desastre algú va cridar la seva atenció: “Mira què hi ha aquí Àngel!”. Era, diu, la gorra del comandant. “Em va sorprendre que l'ornament no fos daurat sinó blanc. En aixecar-la, a sota hi havia una mà”.

Rabat no ha pujat a un avió des que va trobar les restes. “Em va agafar pànic”.

El llavors tinent d'alcalde i després empresari de la construcció i col·leccionista cinematogràfic té la seva pròpia teoria del que va passar aquell funest 3 de juliol. Per a ell no va ser una fallada de navegació com va establir la investigació oficial (la tripulació creia que estava sobre Sabadell i va començar a descendir) sinó falta de combustible. “Per això no hi havia senyals d'explosió, ni foc, i els cossos, malgrat el que han dit alguns testimonis, no estaven cremats”. Rabat, que, aspre i ferreny, adust (com el va descriure el seu oncle, el poeta Felip Graugés, Mestre en Gai Saber), no és home d'adornar el relat, tot i així acredita la teoria tan cara als amants dels misteris d'un passatger desconegut o una víctima a terra de l'accident, en sostenir que es van recuperar restes (caps, única manera d'identificar en aquella època pre-ADN) de 113 cadàvers, un més dels 112 ressenyats oficialment.

Parlem abans d'anar-me'n dels altres accidents aeris al Montseny, que Rabat té ben documentats: el del DC 47 de Transair estavellat al Turó de l'Home el 19 d'agost de 1959 (hi van morir les 32 persones de bord) o el primer, el 9 de maig de 1933, quan va caure a la roureda de Can Gat, prop de La Sala, un Latécoère 28 de la llegendària Aéropostale! (la companyia de Saint-Exúpery i Mermoz), en vol de correu Casablanca-Tolosa, que havia fet gasolina al Prat (van morir els tres tripulants i els tres passatgers).

En sortir de la casa d'Àngel Rabat continuo caminant uns metres fins a la torre veïna. El jardí està completament abandonat i a la casa fa temps que no hi viu ningú. M'enfilo al mur de pedra i creuo la tanca de filferro. Una merla xiscla alarmada. Camino com en un somni apartant esbarzers, observant els vells rosers que tant li agradaven a la meva mare i l'arbre sota el qual jo acostumava a llegir llibres d'aventures. Arribo fins a la terrassa i m'assec a terra amb l'esquena recolzada a la paret. Tanco els ulls i sento parlar a Àngel Rabat, un Àngel Rabat gairebé mig segle més jove. És de nit. Està explicant al meu pare el seu relat, molt fresc, de l'accident de l'avió. Li explica angoixat la imatge dels cadàvers a les branques, les vísceres penjant. Tot. Cap dels dos s'ha adonat de la meva presència, la presència d'un nen que terroritzat i fascinat no pot deixar d'escoltar, i que patirà malsons tot aquell estiu i molt més temps. La primera trobada amb la mort, la por enquistada com un paràsit a la carn. Obro els ulls i entre un esclat de llum veig els deixants dels avions que tracen creus blanques sobre el Montseny.