Selecciona Edició
Connecta’t

Un neandertal a la universitat

Presentades a la UB les restes d'un nen de l'espècie trobades a la cova del Gegant de Sitges

Fragments de l'húmer i la mandíbula d'un nen neandertal.
Fragments de l'húmer i la mandíbula d'un nen neandertal.

Són dos fragments d'os petits i foscos però constitueixen un tresor d'informació i expliquen una història fascinant. Investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) han presentat aquest matí a l'Aula Magna del mateix centre, en un ambient digne del professor Challenger d'El món perdut, els fòssils de 55.000 anys d'antiguitat trobats a la cova del Gegant de Sitges (Garraf), un jaciment extrem a la vora del mar al qual cal accedir –valentament amb tècniques espeleològiques. Són trossos de mandíbula –el costat dret, amb dents, una de llet–, i d'húmer –l'esquerre, la part inferior–d'un nen neandertal (Homo neanderthaliensis) d'entre cinc i set anys. La cova, que llavors es trobava diversos quilòmetres terra endins, va ser alternativament refugi de neandertals i cau de hienes.

Les restes, publicades per l'equip en un article a la revista Journal of Human Evolution, han estat posades sota l'objectiu de les càmeres en una taula i sostingudes com veritables relíquies a les mans enguantades dels científics. Es tracta d'uns dels escassíssims fòssils de neandertal trobats mai a Catalunya i els primers que han estat desenterrats en el context d'una excavació científica moderna, per tant amb totes les garanties i perfectament emmarcats en la cronologia. Són també, segons han remarcat els descobridors, les restes més antigues d'un individu de poca edat trobades en territori català, la qual cosa fa del petit neandertal, i vet aquí un títol, “el nen més antic de Catalunya”, 50.000 anys més vell que el següent, que seria l'infant d'un enterrament neolític de fa uns 5.500 anys.

Els investigadors no descarten que els ossos pertanyin en realitat a dos individus, tot i que la proximitat en què han aparegut i la coincidència d'edat anatòmica (entre quatre anys i mig i cinc anys la mandíbula i entre cinc i set l'húmer) apunta al fet que pertanyen al mateix nen. Els estudiosos qualifiquen els fòssils de “l'evidència més clara d'aquesta espècie a Catalunya” i recorden que fins ara totes les restes de neandertal trobades en territori català havien estat resultat de troballes aïllades, casuals o d'excavacions antigues, a banda del fet que de la resta més popular, la mandíbula de Banyoles, de 45.000 o 50.000 anys, es discuteix si veritablement correspon a l'espècie o a un humà més modern.

En la presentació de les restes del nen, el veterà prehistoriador Josep Maria Fullola ha subratllat la importància de la troballa, per tractar-se d'un neandertal i un individu infantil (nen i no nena, ja que hi ha elements que defineixen el seu sexe). Ha assenyalat que a Catalunya “hi havia un buit” amb molt pocs fòssils de l'espècie –malgrat que es coneixen nombroses ocupacions– i estrictament cap resta trobada amb els requisits que exigeix la ciència moderna. Ha recordat el cas de la mandíbula de Banyoles, localitzada per obrers d'una pedrera el 1887 i portada al farmacèutic local, i d'altres, com la dent de Mollet, que no procedien d'excavacions metòdiques. Les restes del nen, en canvi, “permeten llegir tota la pàgina”.

Els directors de l'equip que ha fet la troballa, els arqueòlegs Joan Daura i Montserrat Sanz, han explicat en profunditat els fòssils. Sanz, una jove d'aire prerafaelita però veu molt ferma, ha mostrat reconstruccions en 3D dels fòssils realitzades a partir de tomografies computades i ha assenyalat que a part del molar definitiu i la dent de llet de la mandíbula, per sota hi ha tres dents més, dues premolars i un ullal. El forat mentonià de la mandíbula, pel qual passen els vasos que la irriguen, és la demostració que es tracta d'un neandertal, ja que està en la posició retardada característica de l'espècie pel que fa a nosaltres, els humans anatòmicament moderns. La tomografia de l'húmer mostra clarament també el gruix de la paret de l'os, molt superior al dels humans moderns i propi de la robustesa dels neandertals.

Reconstrucció d'un nen neandertal. ampliar foto
Reconstrucció d'un nen neandertal.

Les noves restes s'anomenen Gegant 4 i 5, pel nom de la cova i per ser els que s'han trobat després d'una mandíbula de 52.000 anys que es va trobar als anys 50 però que no va ser identificada fins fa poc, i dues dents. En total, procedeixen de la cova cinc fòssils de quatre individus, la qual cosa fa que sigui el jaciment amb més restes de neandertals de Catalunya, i les úniques identificades clarament i incontrovertiblement, segons ha recalcat Fullola.

Els ossos del nen, ha explicat Sanz, van aparèixer al fons de la cova i barrejats amb restes d'activitat de les hienes (excrements fossilitzats i ossos d'animals rosegats). Però també associats a activitat domèstica humana: evidències de fogueres, ossos animals descarnats i eines de sílex. “Pensàvem que les ocupacions humanes es feien a l'entrada i que els carnívors preferien els interiors, perquè la zona profunda, estreta i fosca, sembla menys habitable. Però els neandertals van ocupar aquí també les parts internes, encara que fos esporàdicament”. Les dues hipòtesis són que les restes del nen van ser portats a l'interior de la cova per carnívors, com a presa o carronya, encara que els ossos no mostren evidències d'haver estat mossegats, o bé que van ser dipositades, “enterrades” intencionadament –els neandertals no practicaven generalment l'enterrament i els carnívors les van remoure. Noves excavacions haurien d'ajudar a resoldre aquesta qüestió.

Joan Daura ha explicat que la cova no té nivells més antics, però encara s'han d'excavar sis metres quadrats del nivell en què van aparèixer les restes. El nen de la cova seria un neandertal avançat, però previ al contacte i coexistència amb els humans moderns (el que se sol anomenar els cromanyons, nosaltres, de fet). A l'individu no se li ha posat nom, més enllà de la indicació pràctica de la procedència i el nombre. Fullola va suggerir mig de broma que podria dir-se Bartomeu, pel sant patró de Sitges. Però Daura i Sanz no són partidaris de la moda de batejar restes paleontològiques, a part que al nen neandertal “li semblaria estrany que li posessin el nom d'un sant”.