Selecciona Edició
Connecta’t

L’enamorada Paulina

Xavier Bosch escriu ‘Algú com tu’, premi Llull, sense concessions, amb radicalitat cursi

Un París de regust romàntic serveix de teló de fons de la darrera novel·la de Xavier Bosch.
Un París de regust romàntic serveix de teló de fons de la darrera novel·la de Xavier Bosch.

A finals del XX, als Estats Units es va publicar una novel·la que va causar furor entre la massa neoanalfabeta del món sencer. No semblava que hi hagués cap voluntat estilística, es feia difícil creure que fos la conseqüència d’un diàleg amb altres lectures, i la trama era tan simple que estranyava que omplís les pàgines que omplia: durant un viatge a l’Amèrica profunda per fer un reportatge, un fotògraf coneixia una grangera i s’enamoraven aprofitant que la família d’ella era fora, però trigaven pocs dies a comprendre que la sort d’estar junts els havia arribat massa tard i se separaven amb resignació. La lliçó era diàfana: era lícit que les mestresses de casa avorrides tinguessin una aventura que les satisfés espiritualment i sexualment, i no calia que abandonessin la seguretat i el confort que els proporcionava el matrimoni perquè amb el record de l’aventura serien felices tota la vida.

A Algú com tu, premi Ramon Llull 2015, Xavier Bosch (Barcelona, 1967) deixa enrere el gènere policíac de les seves novel·les anteriors i reprodueix un mecanisme similar: la rutina de Paulina Homs es trenca quan arriba a París per al casament de la seva cosina perquè coneix Jean-Pierre Zanardi, el propietari d’una galeria d’art, i viuen durant quatre dies una història d’amor que els marcarà la vida. Seria de desitjar que tinguessin la mateixa fortuna que Robert James Waller i Els ponts de Madison County, i trobessin també un Clint Eastwood que transformés el llibre en una obra d’art cinematogràfica, perquè, si no és així, el lector només recordarà l’elevació anormal de la glucèmia ocasionada per una novel·la tan endimoniadament ensucrada com el model que segueix.

El galerista i la mestressa de casa barcelonina són fets l’un per l’altre. Ell és solitari i natural, i ella és prou culta i sensible per identificar un home especial tan bon punt el veu: tots els homes que assisteixen al casament van vestits de negre, però “n’hi havia un, això sí, amb una americana clara, atrevida també en les formes. Era l’home que, amb la pipa fumejant a la mà, mirava el paisatge com si fos el capità del vaixell mentre xiulava, com per a ell, les notes d’un sirtaki a càmera lenta”. El galerista, a més, reuneix una sèrie de requisits que el diferencien del seu marit: no li fa por viatjar en avió, no es reuneix cada dijous amb els amics per jugar al pòquer i ven obres d’art en comptes de barnilles per a eixugaparabrises. No cal dir que el galerista també és savi: sap que “la felicitat l’has de desitjar i te l’has de treballar”, sap que “vivim en una època de molt soroll”, i que quan es mira un quadre “descobreixes el que tens a dins”. El galerista també té altres virtuts: li agraden les papallones “perquè mentre t’envolten, per poca estona que sigui, són uns segons màgics”, i, a la segona nit, la mestressa de casa descobreix sobretot que “de fer l’amor, el Jean-Pierre també en sabia. I la Paulina n’estava encantada. Tanta sensibilitat i tant d’art per totes bandes li havien servit per valorar els cossos, i per respectar-los, i per intuir que, més enllà de la penetració, hi ha joc i vida i foc”. La pesadesa de Zanardi és tan incorregible que no seria estrany que en poc temps acabés avorrint fins i tot l’enamorada Paulina.

Bosch escriu sense concessions, i la seva radicalitat cursi no li permet témer que susciti avorriment, indiferència o sarcasme: des de bon començament pensa que els destinataris d’Algú com tu no tenen ni memòria ni imaginació i que el seu bagatge literari pot ser que sigui nul. Des del principi sap que el propòsit no ha de ser la construcció d’una obra mínimament ben feta amb paraules, sinó oferir una atmosfera romàntica —uns carrers emblemàtics de París, una història d’amor amb data de caducitat, un record constant més enllà de la mort, unes cartes del passat, i la investigació de la filla que vol saber com era la mare—, i captar el públic il·lús que, més que delimitar els paranys de la realitat o adquirir una nova experiència estètica, el que vol és veure reproduït el món ideal que ha anat construint a partir d’unes paraules i unes imatges prefabricades i convertides en clixés gràcies al consum incessant de subcultura. Des del seu naixement, el kitsch està destinat a arrasar.