Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Quan influir és delinquir

La sentència contra Daniel Fernández descriu un dels delictes paradigmàtics de corrupció, el tràfic d'influències

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del març d'aquest any contra l'exdiputat Daniel Fernández, els que van ser alcalde i regidor de Sabadell, Manuel i Francisco Bustos, i l'alcaldessa de Montcada i Reixac, María Elena Pérez García, tots ells del PSC, és una descripció exemplar d'un dels delictes més paradigmàtics de corrupció, el tràfic d'influències. Els tres primers han estat condemnats a una pena d'una mica més d'un any de presó i altres penes complementàries. L'alcaldessa, per un delicte de prevaricació, a inhabilitació especial per ocupar càrrecs públics a l'Administració local. Si en la conducta dels tres primers l'ètica pública va saltar per l'aire, hi concorria, a més, com descriu amb precisió la sentència, un gravíssim dany dels principis d'“imparcialitat i objectivitat de la funció pública” que encaixa perfectament en aquest delicte.

La posició dels càrrecs públics disposa, per si mateixa, d'un “predomini o força moral” derivada directament o indirectament de les facultats del seu càrrec o de la relació jeràrquica, que inclou, entre altres supòsits, la comunitat d'interessos que es donen en el si d'organitzacions polítiques entre les persones que hi estan afiliades.

Aquesta relació genera capacitat per “influir” en el sentit de suggerir o instigar un altre, en una posició de rang inferior, que adopti resolucions alienes als interessos públics a causa de la pressió rebuda. Aquesta influència és especialment greu quan la resolució dictada sota aquesta pressió afecta negativament els drets dels administrats o el conjunt de la col·lectivitat. En definitiva, quan s'adopta amb la finalitat d'afavorir injustament els uns davant dels altres, com efectivament va passar en aquest cas.

Es tractava de resoldre la cobertura, completament reglada, d'una plaça de director/a de l'Àrea Territorial de l'Ajuntament de Montcada. Era una plaça de "personal directiu professional”, i per tant, havia de fer-se un concurs públic i les proves selectives corresponents. Els candidats s'havien de valorar per un òrgan municipal competent segons criteris de mèrit, capacitat i idoneïtat. En cap concepte pel criteri polític de la confiança personal o per interferències polítiques sustentades per la confiança que es deriva de compartir un mateix compromís o partit polític.Seguint aquest procediment, es va seleccionar una candidata com més apta per a aquest càrrec, i una altra aspirant de menys mèrits va quedar relegada.

La decisió de Daniel Fernández d'imposar el nomenament d'una candidata és l'expressió d'“un absolut clientelisme polític”

A partir d'aquí, aquesta última, amb excel·lents relacions amb els càrrecs municipals de Sabadell i després amb el diputat Fernández, va iniciar una sèrie, cada vegada més intensa, de contactes amb aquells dirigents polítics perquè, mitjançant pressions a l'alcaldessa, aquesta impedís el nomenament de qui havia obtingut justament la plaça i, en el seu lloc, la nomenés a ella. L'alcaldessa va cedir i, finalment, incomplint obertament el procediment reglat que atorgava la plaça a la candidata que havia acreditat més mèrits, la va concedir a qui comptava amb l'apadrinament polític del PSC.

Així ho descriu gràficament la sentència: “L'acusat Daniel Fernández va continuar amb el seu esforç persuasiu en la reunió que va tenir amb ella [l'alcaldessa] a la seu del partit, explicant-li com havia d'actuar vulnerant les regles del procés de selecció que ella mateixa havia contribuït a aprovar…”. Una pressió que, sens dubte, es derivava “de l'alta responsabilitat [de Daniel Fernández] com a secretari d'Organització del PSC”, cosa que va representar, segons la sentència, “un veritable salt qualitatiu en la intensitat de la influència” i “un descarat favoritisme” exercit fins llavors pels germans Bustos, com a alcalde i regidor de Sabadell.

La decisió de Daniel Fernández, sota l'obligació dels càrrecs municipals, d'imposar el nomenament d'una candidata és l'expressió d'“un absolut clientelisme polític”, sabent com sabia que hi havia una altra candidata més ben situada i, per tant, més apta per ocupar el lloc de treball. La sentència aborda la conducta dels acusats amb la duresa que mereixen els delictes de corrupció, en descriure el conjunt de pressions destinades a desviar de la legalitat un determinat nomenament com a expressió “d'un inadmissible favoritisme afavorit i fundat en criteris d'amiguisme polític”. Amb els consegüents i greus perjudicis a l'interès general i al particular, atès que la funcionària injustament designada va arribar a cobrar, durant el període que va estar indegudament en el càrrec, 59.000 euros.

En definitiva, només va ser possible que l'alcaldessa nomenés la “candidata recomanada” a conseqüència del que es qualifica de “veritable setge persuasiu i insidiós” de dites polítiques que, per descomptat, van actuar extralimitant-se en les funcions que li eren pròpies i mitjançant un evident abús de poder. Van ser mereixedors, per tant, del dur retret moral, polític i penal que estableix la sentència.

Carlos Jiménez Villarejo és jurista i va exercir de fiscal anticorrupció