Selecciona Edició
Connecta’t

Escòcia decideix el futur del Regne Unit

La batalla a la perifèria de Glasgow, on una estudiant desafia un pes pesant laborista, il·lustra el creixement d'un nacionalisme que pot tenir la clau del Govern britànic

Mhairi Black, candidata del Partidt Nacionalista Escocès (SNP), mira un cartell electoral amb la seva imatge a Paisley. Ampliar foto
Mhairi Black, candidata del Partidt Nacionalista Escocès (SNP), mira un cartell electoral amb la seva imatge a Paisley.

Mhairi Black tenia només tres anys quan Douglas Alexander es va convertir en diputat el 1997. De fet, els pares d'ella el van votar. Avui, ell és el portaveu d'Afers Exteriors de l'oposició i cap d'estratègia de la campanya del Partit Laborista. Però alguna cosa s'ha interposat en el seu camí cap als cotxes oficials i les cimeres internacionals. Aquest obstacle és Mhairi Black, avui una estudiant de Polítiques de 20 anys, que disputa pel Partit Nacionalista Escocès (SNP) aquest escó que es comptava entre els més segurs dels laboristes. La batalla entre el veterà laborista i l'estudiant, que podria convertir-se en la diputada més jove que ha tingut mai el país, il·lustra molt bé el terratrèmol polític que està vivint Escòcia. Un fenomen que pot decidir qui governarà el Regne Unit després de les eleccions del proper 7 de maig.

Amb una estimació del vot per sobre del 50%, l'SNP està escombrant els laboristes del mapa polític d'Escòcia. Hi ha 59 escons escocesos a Westminster. En les eleccions del 2010 els laboristes en van obtenir 41 i els nacionalistes escocesos, sis. Avui totes les enquestes atorguen a l'SNP més de 40 escons. Els laboristes, per la seva banda, tot just en retindrien mitja dotzena. Això pot provocar que el laborista no sigui el partit amb més escons després de les properes eleccions i, per tant, poden contribuir al fet que David Cameron segueixi en el poder. Però alhora pot convertir l'SNP en la tercera força política al Parlament britànic i donar-li la clau per obrir la porta del número 10 de Downing Street a Ed Miliband, precisament el líder del partit que estan fent desaparèixer d'Escòcia.

Mhairi Black, de 20 anys, pot ser la diputada més jove de Westminster

Els laboristes han descartat un Govern de coalició amb l'SNP: suposaria governar el país amb un partit que té justament com a objectiu trencar la unió. Però hi ha més opcions que una coalició formal. Ara com ara, si les tendències no canvien en la recta final de la campanya, un Govern laborista en minoria amb el suport de l'SNP sembla el resultat més probable d'aquestes eleccions, en les quals els dos grans partits es troben en un empat tècnic i amb escons insuficients per formar un Govern en solitari. Una possibilitat que David Cameron, que va presentar dijous a Glasgow el programa electoral dels tories escocesos, va considerar una “coalició del caos” que “amenaça el futur del Regne Unit”.

Projecció de vot

• Hi ha 650 escons a la Cambra dels Comuns, per la qual cosa caldrien 326 per a una majoria de Govern (una mica menys, en realitat, ja que els diputats del Sinn Féin no acostumen a prendre possessió dels seus escons). Hi ha 59 escons escocesos a Westminster.

• Aquesta és l'estimació de vot per a les eleccions generals del proper 7 de maig, segons un agregador d'enquestes de la BBC: Partit Conservador, 34%; Partit Laborista, 34%; UKIP, 14%; Partit Liberal Demòcrata, 8%; Verds, 6%; altres (inclòs el Partit Nacionalista Escocès, l'SNP), 4%.

• Aquests vots es traduirien en els següents escons, segons el web May2015 a partir de diverses enquestes: Partit Laborista, 276 (18 més que el 2010); Partit Conservador, 268 (39 menys); SNP, 54 (48 més); Liberals demòcrates, 26 (31 menys); UKIP, 3 (tots menys); Verds, 1 (mateix resultat); altres: 22 (un de més).

“Si tenim la clau del poder, sota cap circumstància donarem suport a un Govern tory”, reitera Angus Robertson, portaveu al Parlament i director de campanya de l'SNP. “Però si hi ha una majoria alternativa, com sembla que serà el cas, l'avalarem”.

Mhairi Black acompanya a EL PAÍS de passeig per Paisley, el poble on va créixer i que vol representar a Westminster. Territori obrer, feu del laborisme, que va obtenir aquí el 60% dels vots el 2010. L'alarma va saltar quan una enquesta del passat 4 de febrer donava a l'SNP vuit punts d'avantatge en aquesta circumscripció. Aquell mateix dia Angus Robertson va anunciar els últims candidats de l'SNP. Mhairi Black seria l'encarregada de desbancar Douglas Alexander a Paisley. Sang fresca del partit contra l'establishment de Westminster. L'endemà, la mare de Black la va acompanyar al centre comercial a comprar el vestit jaqueta i pantalons que duu avui i que amb prou feines s'ha ret des de llavors.

Black diu que té algun vague record de l'arribada de Blair al poder, el 1997. “Recordo el meu pare mirant la tele entusiasmat, havien marxat els tories!”, explica. “Però a mesura que anava creixent veia el meu pare cada vegada més indignat. Un dia li vaig preguntar: ‘Els laboristes no eren els bons?’. I em va dir: ‘De fet, no’. El nou laborisme s'havia convertit en el vell tory. El partit va perdre la seva ànima”.

El 2011, quan l'SNP va obtenir la majoria al Parlament escocès i es va anunciar el referèndum, els Black van trencar els seus antics llaços polítics. “Si hi ha hagut alguna vegada un moment per afiliar-se a un partit, el moment és aquest”, li va dir el pare a Mhairi. Ella va agafar l'ordinador i tots dos es van afiliar a l'SNP.

L’SNP està esborrant els laboristes del mapa polític escocès

La derrota de l'independentisme en el referèndum del setembre passat no ha fet més que disparar la popularitat del partit perdedor, encapçalat ara per Nicola Sturgeon, que va ser delfí d'Alex Salmond, que va dimitir per seguir ara la seva batalla des de Westminster. Davant el creixement del sí en la recta final d'aquella campanya, els grans partits van prometre més devolució de poders a Escòcia, i l'SNP, des de llavors, ha sabut explotar el sentiment de traïció. Molts escocesos no perdonen als laboristes tres anys de campanya braç a braç amb els tories.

Per tot això, l'SNP ha quadruplicat el seu nombre d'afiliats des del final del referèndum. Supera avui els 100.000 membres (més que la suma de la resta de partits a Escòcia), que constitueixen una poderosa màquina de fer campanya, rodada ja en els mesos previs a la consulta.

El laborista Jim Sheridan fa campanya a Ferguslie.
El laborista Jim Sheridan fa campanya a Ferguslie.

Així es va anar formant Black, fent campanya porta a porta pel sí. “Crec que el que ha passat a Escòcia, i jo en sóc un exemple, és que el referèndum ha forçat la gent a qüestionar-se les coses”, explica Black. “Ens ha fet obrir els ulls, mirar a la societat i dir: ‘Déu meu, per què ningú arregla tot això?’. Comencem a connectar els punts entre els problemes de les nostres vides i la política. Hi ha hagut un despertar polític en la societat i és bàsicament entre la gent jove. Sempre ens ha desil·lusionat el fet que no importa qui hi hagi a Westminster, perquè no canvia es. En aquestes eleccions la independència no està damunt de la taula. Acceptem que Escòcia ha triat seguir sent part de la Unió. La nostra tasca, com a partit escocès, és fer que el sistema funcioni millor per a nosaltres”.

La derrota en el referèndum de setembre ha donat ales a l’SNP

El barri de Ferguslie sembla un decorat tret de la pel·lícula El show de Truman. El candidat laborista Jim Sheridan, que ha estat diputat des del 2001, presumeix que la delinqüència va baixar quan aquests habitatges clònics amb petits jardins van substituir els blocs de pisos. Les enquestes anuncien que Sheridan perdrà el seu escó en favor de l'SNP per un marge escàs, per això avui desafia la pluja trucant a les portes de les cases. “En aquestes eleccions només hi ha dos primers ministres possibles: un de conservador o un de laborista. Aquesta és l'alternativa”, explica a qui el vulgui escoltar. “La gent creu que el laborisme els ha decebut, que va girar l'esquena a la classe treballadora i es va apropar als poders econòmics i polítics”, afegeix. “Per això molts han marxat a l'SNP. Ed Miliband hauria de recuperar aquests votants”.

“Els ‘tories’ són a Escòcia el partit més odiat d’Occident”

No obstant això, a Sheridan li toca fer campanya porta a porta el dia en què el diari local obre a tota pàgina amb aquest titular: “El laborisme ha donat Escòcia per perduda”. Miliband havia presentat la nit abans el programa electoral del partit, que incloïa més gestos cap als votants del centre que no pas cap al vell laborisme escocès, i posava en evidència Jim Murphy, líder del partit a Escòcia des del desembre, que va prometre que no avalarien més retallades al nord de la frontera.

Però a les portes Sheridan no només troba vells votants laboristes desencantats. També li toca explicar a la senyora Humphreys, jubilada, que no haurà de fer les maletes i marxar a Escòcia —com anuncia que farà si el seu partit pacta amb els independentistes— perquè els laboristes han descartat una coalició de Govern amb l'SNP. L'equilibri de missatges a les portes escoceses és tan complex com s'intueix el desenllaç de les eleccions.

Una cosa sí que sembla clara. Escòcia no vol un Govern conservador. “Els tories a Escòcia són el partit polític gran més odiat del món occidental, així de clar”, explica Robertson. L'objectiu, per tant, és comú. La diferència és com aconseguir-lo.

L'últim laborista de Glasgow

William Bain és un dels pocs diputats laboristes que, segons les enquestes, podrien conservar el seu escó després de les eleccions del 7 de maig. Es presenta per la circumscripció del nord-est de Glasgow. Es tracta de l'única de la ciutat que ha estat tradicional feu laborista que no cauria en mans de l'SNP.

Bain rep EL PAÍS a l'oficina de la seva campanya, on dos col·laboradors introdueixen cartes personalitzades en sobres per deixar a les bústies. Un d'ells, apunta Bain, fa campanya pels laboristes des del 1945. “Com veu, no tots els votants se'ns van a l'SNP”, comenta fent broma.

Bain destaca la importància que, en unes eleccions tan ajustades, tindran els duels locals. “Més que mai, aquestes eleccions són 650 [el nombre d'escons de Westminster] baralles individuals i no una sola batalla nacional”, explica. “Per això les campanyes locals són molt importants. Un bon candidat local et dóna un bonus de vots a la circumscripció que pot resultar definitiu. Una dona em deia l'altre dia que li agradava jo, però que també li agradava l'SNP. Per qui acabarà votant?”.

El que s'està vivint a Escòcia, segons el parer de Bain, “és un fenomen que es veu a tot Europa”. “És el mateix que passa amb Podem a Espanya”, afegeix. “Nous partits que atreuen suports pel seu desafiament a la política tradicional. Però en les visites a les cases també estic detectant una sensació que la gent no vol despertar-se el 8 de maig amb un Govern tory que podria haver evitat votant els laboristes. El que li dic a la gent és que miri la història. L'última vegada que el segon partit més votat va formar Govern va ser el 1923, i va durar 13 mesos. És a dir, per fer fora Cameron ha d'haver-hi més diputats laboristes que conservadors, i això no s'aconsegueix votant a l'SNP”.

Recorrent a la història, Bain també qüestiona la creença que aquest sempre ha estat un territori del seu partit. “Hi ha un mite que Escòcia sempre ha estat laborista”, explica. “Però no és així. En els últims 100 anys tots els grans partits, inclosos els tories, que obtenien la meitat dels vots a mitjan anys cinquanta, han tingut el seu període de gran èxit a Escòcia”.

MÉS INFORMACIÓ