Selecciona Edició
Connecta’t

La plàcida extinció de la Gauche Divine

La retrospectiva de Leopoldo Pomés convida a un passeig per la progressia de Barcelona

Leopoldo Pomés davant d'una de les seves fotografies.
Leopoldo Pomés davant d'una de les seves fotografies.

La retrospectiva de l’obra de Colita a la Pedrera, el 2014, va ser el primer capítol d’un comiat col·lectiu. El comiat d’un món que s’esvaeix plàcidament, a poc a poc, com si fos el protagonista de les elegies a Roma de Goethe. És la retirada de la Gauche Divine, la progressia il·lustrada que neix amb el tardofranquisme i que ha deixat per a Barcelona un patrimoni cultural d’alt valor afegit, malgrat opinions contràries –sovint per part del nacionalisme català que només hi veuen el costat frívol. Colita va ser la primera i ara és el torn de Leopoldo Pomés.

Els actors vius de la Gauche Divine no han secundat les files de l’orgull nacional català, fins i tot alguns han decidit fer costat a les forces unionistes. Potser per això passen desapercebuts ara que cada any es commemoren aniversaris de tota mena. Observant l’obra dels seus fotògrafs, arquitectes, editors o escriptors, tinc la sensació que aleshores, als anys seixanta i setanta, es tractava de lluitar per unes llibertats, però fer-ho jugant; ara es tracta d’ignorar la lluita, perquè els agafa tard i desganats. Óscar Tusquets, íntim de Pomés, em va explicar durant la inauguració de l’exposició que està fart de Barcelona, que vivim en una grisor permanent i que el millor que ell podria fer és mudar-se a l’estranger. Evidentment no ho farà, aquí, per molt que en renegui, viu bé i la situació no és tan catastròfica.

Un martini al Maryland

Per als joves, Flashback, la retrospectiva de Pomés a la Pedrera, hauria de ser un bàlsam apolític. És la joia de viure amb un punt elitista i alhora ingenu. Hi ha un passatge al catàleg de l’exposició, de Julià Guillamon, que retrata bé aquesta manera de ser: “Leopoldo Pomés recorda l’experiència del seu primer martini. Va ser al bar del cinema Maryland de la plaça Urquinaona i no devia tenir més de quinze anys... La descripció d’aquest primer vermut és una obra mestra de la voluptuositat: ...“El licor llisca per sobre els cubs, que li semblen joies esplendoroses. Aleshores apareix una ampolleta, amb un coll de metall brillant, plena d’un licor transparent. El noi té el pressentiment que ha arribat el moment clau. El cambrer deixa caure unes gotetes de ginebra dins del got. Amb una cullereta remena frenèticament, col·loca una peça metàl·lica i n’aboca el contingut. El líquid, d’una densitat luxosa, llisca i va omplint a poc a poc la copa. Fins que enllesteix l’operació amb un cop sec del canell. Al got hi han quedat els glaçons amarats de licor”.

La classe d’El Gallo

L’aproximació al martini del jove Pomés es projecta en la seva obra publicitària. A Flashback us podreu perdre per desenes de campanyes de publicitat que van revolucionar l’estètica audiovisual d’Espanya i també l’adaptació de la societat a l’eròtica intel·ligent. La seva feina com a publicitari és el menys sorprenent de la mostra. Hi ha un recull de fotografies de Pomés sobre el món dels toros, elaborades per a un llibre que havia d’escriure Ernest Hemingway. El llibre no va ser publicat perquè l’escriptor es va suïcidar durant la seva elaboració. De les imatges per al llibre, la meva preferida és un retrat del torero ja retirat Rafael El Gallo en una cafeteria, mirant la càmera de fit a fit, amb ulleres de sol, vestit de cordovès i una cigarreta a la mà. Si hi ha algú que representa allò de “tenir classe”, és Rafael El Gallo en aquesta imatge. Potser és així perquè qui la pren és Pomés.

Flashback també recull les fotografies que va fer Pomés el 1957 de la Barcelona d’aleshores. Era un encàrrec de Carlos Barral que finalment tampoc va ser publicat: “Quan vaig anar a presentar la feina a l’editorial em van dir que finalment no s’editaria perquè als que manaven els semblava que era un llibre massa trist, gris, i que no hi havia prou jardí”.

Empresari i artista

La primera fotografia de Pomés exposada és del 1947, una panoràmica del port de Barcelona ja desaparegut. Pomés la va fer des de les oficines on treballava, a l’empresa de flams Potax. Aquest vessant de Pomés, entre el món dels negocis i l’art, és la que m’atrau més d’ell. A la Pedrera es pot observar una targeta de puntuació que Antoni Tàpies va dissenyar per al primer negoci de Pomés, una bolera al passeig de Sant Joan. La bolera es deia Krok i, segons Guillamon, on era ara hi ha un pàrquing. Pomés té al carrer de la Granada del Penedès dos restaurants que són l’últim reducte de la Gauche Divine, la truiteria Flash Flash i Il Giardinetto. El Flash Flash el sovintejo quan estic de bon humor perquè m’envaeix una melangia de tarda de dissabte plujosa. Il Giardinetto està de moda entre el jovent de poder adquisitiu elevat i ganes de conspirar per fer-hi una copa, tot i que per a mi és el lloc ideal per dinar o sopar i parar l’orella: els senyors que remenen els cèntims a la ciutat el tenen com una parada obligatòria per als seus dinars de negocis o de confidències. A Flashback hi podeu descobrir la feina d’interiorisme que Federico Correa va desenvolupar per als dos locals. Després, no ho dubteu, aneu-hi a fer un mos i a prendre una copa a la salut d’un món que s’esvaeix dolçament.

MÉS INFORMACIÓ