Selecciona Edició
Connecta’t

Tres de tertúlia

Jordi Basté, Mònica Terribas i Josep Cuní debaten sobre l’evolució i els riscos del format mediàtic

Dels programes de Josep Cuní, Jordi Basté i Mònica Terribas han sortit la majoria d'opinadors que Elpaís.cat ha perfilat a la sèrie El procés és una gran tertúlia. Terribas i Basté són els referents de la ràdio matinal, la primera al capdavant de Catalunya Ràdio i el segon, de RAC-1. Des de 8TV, Cuní ha aconseguit competir als vespres amb TV-3. Terribas va assolir el prestigi com a entrevistadora incisiva a TV-3; després va ser directora de la cadena. Basté és el paradigma dels comunicadors que han triomfat procedents del planter de la ràdio esportiva. Cuní és l'home que ha fet tots els papers de l'auca.

Pregunta. Què aporten tantes tertúlies, matí, tarda i nit, a Catalunya?

Mònica Terribas. El gènere de la tertúlia hauria d'aportar, teòricament, pautes de coneixement a la gent, de tal manera que hi hagi veus amb formació i amb contingut que ens ajudin a interpretar les coses que passen al món. Persones amb perfils diferents que contrastin la seva interpretació del que passa. N'hi ha moltes perquè és un gènere que funciona bé en els temps que estem vivint. Els mitjans estan sota una pressió econòmica important per rendir al màxim. La tertúlia, com que genera polèmica, amb persones que pensen diferent, aporta rendiment d'audiència. La televisió i la ràdio viuen cada vegada més amb menys recursos, i les tertúlies ocupen molts minuts amb un cost molt més assumible que fer reportatges, enviar unitats mòbils o qüestions que requereixen més mitjans. Per això n'hi ha més que abans.

Les tertúlies ocupen molts minuts amb

un cost molt més assumible”

Mònica Terribas

Jordi Basté. Hi ha més tertúlies perquè som més mitjans. Les primeres tertúlies van ser les de Luis del Olmo, en castellà, i de Josep Cuní, en català a Catalunya Ràdio. Amb la Mònica hem intentat no repetir tertulians. El que hem mirat d'acotar els matins la Mònica i jo no s'acota en el que serien les ràdios i les teles, matí, tarda i nit, del país. Més que una saturació del gènere, hi pot haver una saturació de cares i veus. Discrepo una mica amb la Mònica pel que fa al preu. Sí que, en una empresa pública, el fet de tenir més mitjans encareix el cost; en una emissora privada, en què el cost de per si ja és més baix, el cost de la tertúlia és car. Tenir quatre persones a sou durant una hora, una hora i vint, té un cost que, tot i ser assumible, no et permet blindar un tertulià com si fos un esportista d'elit, per tenir-lo només per a mi o per al grup on treballo. Això no pot passar, i et veus obligat a pagar uns preus que provoquen la dispersió dels tertulians arreu del mercat. Hi ha un tercer tema, que ens hauria de preocupar més, i és que cada vegada hi ha més gent que pensa diferent. Si seguim la realitat parlamentària del país, et falta gent, abastes una part, un sector, i has d'abastar més sectors aportant uns tertulians que et garanteixin més pluralitat.

Terribas. Això ens passa ara perquè estem molt centrats en política. En altres èpoques, quan l'economia era protagonista, vau buscar perfils que us poguessin aportar coneixement.

Josep Cuní. La tertúlia va néixer a la ràdio com una voluntat de proximitat amb l'oient. Efectivament, va ser Del Olmo, i en català devia ser el 1985. Aquesta proximitat amb l'oient en aquell moment era indispensable, ja s'havien obert els telèfons, ja podia opinar tothom, però vam pensar que l'oient no veia reflectida la seva opinió en unes persones que d'una manera fixa estiguessin en un estudi de ràdio. Això no és res més que traslladar el bar o el pedrís de la plaça a un estudi de ràdio. Tot això s'ha desbordat. Primer, perquè aquelles tertúlies es van anar ampliant i van tenir tant d'èxit que les empreses les van començar a fer matí, tarda i nit. Estic d'acord amb la Mònica que també és pel rendiment econòmic. És obvi que per a una empresa privada no és barat, però el nivell de rendibilitat cost-benefici és desproporcionat amb qualsevol altre moment o programa per molt èxit que aquest tingui. Si no fos així, les tertúlies no ocuparien el prime time. Tot això ha entrat en una dinàmica una mica perversa i pervertida, perquè les grans empreses ja no hi poden renunciar, pel seu èxit, però perquè a partir de l'èxit, la influència política hi ha fet el seu forat. Conec diversos casos en què els polítics han trobat en tertulians els interlocutors que han deixat de ser els periodistes. Els tertulians els surten molt més a compte, perquè no han de marcar cap equanimitat. Aquest país té un problema gravíssim amb les quotes. L'empresa pública és la principal perjudicada, però l'empresa privada també en surt perjudicada perquè ha gestionat el seu temps informatiu a partir dels referents que ha sigut la pública. No hem sabut crear una alternativa, i som víctimes dels nostres propis errors.

P. Aleshores, accepten que els tertulians siguin portaveus dels partits?

Terribas. En el moment que els tertulians es converteixen en persones que tenen capacitat d'incidir en la visió que la gent té de les coses, automàticament tenen poder. Aquesta persona s'acaba convertint en un actiu públic. No només són persones susceptibles de rebre inputs per part dels agents polítics, sinó que ells es poden convertir en actors polítics, candidats o formar part de llistes. Els partits ja tenen la feina feta, els han fet populars els mitjans de comunicació. Les tertúlies s'han convertit en la projecció de persones que els partits veuen que poden combregar amb ells en un moment en què la societat civil demana que els seus representants siguin de la societat civil. On van a buscar-los els partits? En aquelles persones que ja són referència de la ciutadania a través de la televisió o de la ràdio.

Cuní. Si a això hi afegeixes el nivell de popularitat que et dóna la televisió, que entres en un cafè i et coneixen, hi afegim un altre element, que és l'ego.

Terribas. Igual que el nostre, que també en tenim.

Més que saturació del gènere, hi ha saturació de cares i veus”

Jordi Basté

Cuní. Efectivament, perquè sense aquest ego no ens podríem dedicar al que ens dediquem, als mitjans audiovisuals, i al periodisme en general. Però cap de nosaltres es dedica a aquesta feina per voluntat de ser populars. Hi hem anat a parar.

P. Sobre aquest paper dels tertulians en el món públic, creuen que han creat monstres polítics?

Basté. Crec que ens hem de sentir orgullosos de fer uns programes dignes en el moment que els partits busquen aquests tertulians, tot i que no passa amb tots. Estic convençut que ni el Josep ni la Mònica ni jo hem trucat a cap partit perquè ens falta algun tertulià d'aquesta idea. Però com que poden ser aparador del que són els partits, als partits sí que els pot interessar lligar curt aquests tertulians.

Terribas. Els partits s'han adonat que les eleccions no es guanyen en mítings, o en espais de discussió de programes electorals. Les eleccions ara es guanyen en la projecció de missatges monitoritzats, repetits, reiterats, on el discurs verbal és molt important i intens, a través de debats, tertúlies. La política s'està trobant en els mitjans. Nosaltres intentem contenir que això sigui equilibrat, que sigui gent formada, que tothom tingui temps de parlar, que ells mateixos no es converteixin en personatges. I que no ens allunyem de la idea de donar criteri a la gent.

Basté. La mare dels ous és l'aparició de la tertúlia televisiva creada com a plataforma política d'engrandiment de personatges extraordinàriament potents, com Pablo Iglesias o Albert Rivera. El primer és clar: neix d'una tertúlia política on no hi ha una gran varietat política i on apostes, o per Pablo Iglesias, o per Eduardo Inda i Paco Marhuenda. Albert Rivera no ha sortit de cap tertúlia, però té una frase extraordinària: "Jo vaig on em conviden", se sent còmode en l'amalgama tertuliana.

Cuní. Estem parlant de persones d'una generació determinada. Són fills de l'audiovisual. Saben a on van i tenen un principi polític imprescindible: no els espanta debatre d'allò que pensen. Els polítics en aquest país, històricament, no han volgut debatre mai. Sempre han anat posant condicions.

P. Quins dels seus tertulians han acabat sent polítics?

Cuní. Em surten ràpidament quatre noms, no cal anomenar-los, que han sortit de les meves tertúlies i han saltat directament a la política. Si mires en perspectiva aquests personatges, i veus quan salten a la política, obeeix a moments d'un cert trasbals polític i social.

Basté. Jo sí que puc dir tres noms que han estat a la meva tertúlia i han saltat a la política: Gemma Calvet, Francesc Vendrell i Oriol Junqueras.

P. En el cas concret del procés sobiranista, quins són els límits que s'estableixen per ordenar el debat en un assumpte tan delicat?

La dinàmica és perversa, les grans empreses ja no hi poden renunciar”

Josep Cuní

Cuní. Jo sempre he posat un sol límit: la desqualificació personal. Primer: no cal. Segon: personalment no m'agrada. Tercer: a l'oient i l'espectador, més enllà que en pugui fer molt safareig, no li agrada, a Catalunya. Hi ha un fet diferencial. Hi ha coses que la nostra audiència no ens perdona, la qual cosa no vol dir que després no vagi a buscar allò que no ens perdona a un canal espanyol. Això també és Catalunya.

Terribas. Aquest fet diferencial s'està perdent. S'està perdent per la pressió que tenim, públics i privats, pels resultats. Preguntaves pels límits. Per descomptat, els insults. Una altra cosa que intento a la tertúlia, moltes vegades en detriment del resultat, és que ningú s'enganxi en converses que no s'entenen perquè es trepitgen els discursos. Això no és útil.

Basté. La mare dels ous és l'audiència, de la qual vivim, malauradament, públics i privats. Què fas per aconseguir-la? Crear un clima. Què vol dir un clima? Que la gent et vulgui seguir, i que es puguin crear una mena de complicitats, siguin en positiu o en negatiu; que la gent digui: "Aquí està passant alguna cosa".

La tertúlia de 8 al dia ampliar foto
La tertúlia de 8 al dia

Terribas. L'oient, l'espectador, vol conèixer les persones que parlen amb ells. Els volen identificar. La nostra aspiració com a periodistes seria: "Avui, de què hem de parlar? D'economia? Doncs portem economistes. Hem de parlar de la guerra de Síria? Doncs parlem amb entesos en la guerra".

Basté. També ho fem.

Terribas. No ho fem. No ho fem perquè hem de fidelitzar l'oient. Perquè l'oient vol saber que dilluns tindràs Rahola-Sardà. I els tertulians també s'organitzen la seva vida en funció de les tertúlies, compaginen dues o tres activitats. Amb la qual cosa, mires al teu voltant i conclous que millor no treure aquell dia la guerra de Síria.

Basté. No, no és veritat. Un exemple d'ahir: porto Eduardo Martín de Pozuelo i el conseller. I més tard entren els tertulians.

Terribas. Però tu els pots abordar sobre el gihadisme al mateix nivell que als experts? No, perquè seria una irresponsabilitat. Per això tots entrem els experts abans de la tertúlia.

Basté. És important que la gent sàpiga què hi ha cada dia. Això tampoc està malament. El problema de la tertúlia del matí és que l'hem desviat cap a la tertúlia purament política.

Terribas. Però fa dos o tres anys parlàvem d'economia tot el dia. D'aquí van sortir tots els tertulians acreditats en economia, perquè necessitàveu economistes que sabessin de què parlaven.

Basté. Jo crec que li hauríem de canviar el nom. La paraula tertúlia ha quedat clarament desgastada.

Tinc dubtes que estiguem ajudant la gent a interpretar el que passa"

Mònica Terribas

Cuní. La tertúlia és un gènere que a les facultats, segurament per un recel intel·lectual, no s'ha volgut admetre com a tal. Però de la mateixa manera que durant molts anys ningú ha gosat dir que el gènere de l'entrevista és la mare de tots els ous del periodisme, perquè tots per conèixer una notícia fem preguntes, i si fem preguntes, fem una entrevista, per què costa tant acadèmicament?

Terribas. Perquè no se n'ha fet la tesi doctoral. Jo fa molt temps que als meus estudiants els dic que és urgent fer una tesi doctoral sobre l'evolució de la tertúlia. Urgentíssim. Fer una comparativa amb altres països. A Anglaterra, per exemple, aquest gènere no té el pes que té aquí, pràcticament és inexistent.

P. Twitter és una pressió que pot portar l'opinió al límit? Pot provocar una exageració de segons quina realitat?

La tertúlia de RAC1, aquest dimecres ampliar foto
La tertúlia de RAC1, aquest dimecres

Basté. Twitter és un acompanyament, l'amanida del filet. Una altra cosa és el cas que li fas. Twitter estaria molt bé si cada quinze dies canviéssim la gent que hem de seguir, perquè així veuríem la realitat que ens envolta, no la que ens interessa veure. És una posició d'extremismes: o et maten o et lloen. Com a acompanyament està bé, perquè és una realitat que no es pot negar. Gràcies a un tuitaire, un oient en aquest cas, em vaig assabentar que hi havia un vagó descarrilat a la Vall d'Hebron..

Terribas. Una cosa és la informació i l'altra l'opinió dels extrems. És obligació nostra ponderar Twitter, perquè estàs amplificant un missatge. Hem de ser responsables quan donem cobertura a un tuit.

Cuní. Des d'un punt de vista de presència mediàtica, Twitter no en té més que l'SMS abans. Sembla que abans no passàvem missatges, i els SMS funcionaven. Jo sóc més radical: Twitter ha acabat amb la independència real de l'opinador. Perquè l'opinador sí que és víctima de Twitter. És víctima dels que l'aplaudeixen i dels que el critiquen. Twitter és trinxera, i com que és trinxera, qualsevol persona que participa en una tertúlia i té una dimensió pública a Twitter, abans d'entrar consulta Twitter, i quan acaba, el primer que fa és consultar Twitter.

Terribas. Això també ens passa als periodistes. Tens un perfil de Twitter i tens tanta gent que t'estima com que t'odia.

Cuní. Però l'opinador que diu que és independent, abans de començar està consultant sobre el tema del qual es parlarà i intenta quedar bé amb aquells que l'aplaudeixen. Això ho veig físicament al plató.

P. Quines diferències troben entre les seves tertúlies?

Terribas. Ens falta molta reflexió sobre el gènere, i segurament ens falten acords professionals perquè això no descarrili. Tots hauríem de fer un esforç en aquest sentit. Tinc dubtes que estiguem fent un servei al nostre ofici, d'ajudar la gent a interpretar el que passa. A vegades apliquem criteris d'espectacle i competència, cosa que és legítima, però ho hem d'admetre. I estic d'acord amb el Josep, les quotes d'aquest país són l'altre desastre. La competitivitat, el rigor, que tothom s'hagi de sentir representat, que hi hagi totes les sensibilitats de tot ordre... Això no existeix.

La tertúlia de Mònica Terribas ampliar foto
La tertúlia de Mònica Terribas

P. Però quines diferències hi ha entre la seva tertúlia i les d'ells?

Terribas. La meva és un work in progress. Vaig fent canvis. Aquest any he introduït el tertulià puntual. Una persona anònima que un cop a la seva vida s'asseu amb tertulians professionals. És la cosa més diferent que fem.

Basté. La meva diferència principal segurament és "L'espectacle de la paraula", com va dir una amiga meva...

Terribas. Et va arribar al cor! L'únic que vaig dir és que el Jordi domina molt més l'espectacle de la paraula. Em va enviar un whatsapp a les quatre de la matinada: "La mare que et va parir!".

El problema de la tertúlia del matí és que l’hem desviat només a la política”

Jordi Basté

Basté. La de dilluns és més complicada de portar. Dimarts és supertranquil·la; la del dimecres, tres quarts del mateix. La de dilluns ve d'èpoques pretèrites; si tens la Rahola i el Sardà, és una topada de camions, com quan hi era Paco Marhuenda. El que fem diferent és el crític dels tertulians, que crec que ja ho feia l'Antoni Bassas amb el Quim Monzó.

Cuní. La tertúlia del Jordi, estic d'acord amb la Mònica, té la capacitat de l'espectacle de la paraula. La tertúlia de la Mònica té el gran valor del control en el mitjà públic i la meva tertúlia té el defecte dels anys acumulats de fer-ne.

Basté. I on el Josep és un tertulià més. Segurament en Josep és, dels tres, el que hi intervé més.

Terribas. El que sap provocar millor. Aquest home té moltíssimes virtuts. En té una que és que sense prendre mai mal, ni una ferideta, provoca.

Basté. Amb aquella frase "M'estàs dient...?".

Cuní. Són uns exagerats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ