Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La dimensió del procés

Els impulsors de la consulta reneguen avui del seu propi invent i deixen en un lloc incòmode els qui s'hi van sumar de bona fe

En El llarg procés (Tusquets), Jordi Amat explica moltes coses, però ara només em fixo en una. Un dia de mitjans dels anys seixanta, sobre el 1965, Jordi Pujol va comprendre que necessitava contrarestar l'hegemonia cultural de l'esquerra progressista en plena guerra freda. Ho va encertar: l'èxit va començar a somriure-li des de les primeres eleccions democràtiques, de manera que la dreta liberal, catòlica i catalanista es va sentir emparada per un partit de poder, Convergència, fundat per un banquer tan astut per dotar el país d'estructures i institucions que permetessin no només fer país, sinó, sobretot, fer-ne via: la conquesta del poder.

El resultat ineluctable d'aquell pla no era una Catalunya independent, però sense aquell llarg procés no haguéssim viscut el procés curt d'avui. Sense aquella vasta operació a llarg termini, el sobiranisme no hagués assaltat el carrer ni se sentiria amb la urgència de la imminència que exhibeix avui. Més encara: aquest llarg procés s'ha consolidat avui en un procés accelerat que ha aconseguit més coses que assaltar el carrer; ha assaltat les cúpules dels partits que mai no han estat independentistes, però han acceptat les noves regles del joc, en particular alguns sectors del PSC i d'ICV. Ciutadans, en canvi, ha trobat la seva raó de ser contra aquest procés curt –encara que avui encarna més coses que la mera alternativa al nacionalisme a Catalunya i el PPC hi ha trobat la causa del seu propi desastre intern (en gran mesura pel desinterès frívol del nucli dur del PP a Madrid i la seva majoria absoluta).

Un dels casos de dissidència socialista ha estat el de Jordi Martí, fundador recent de MES i mobilitzador del vot que es defineix com a hereu del socialisme catalanista de Maragall. Ras i curt, Martí promou una ruta sobiranista a passes comptades i sense al·legalitats ni dreceres. Precisament per això, el seu article de dijous expressava tant la seva perplexitat com la seva discrepància de l'acord que han subscrit CiU (encara) i ERC. Aquest acord, segons Martí, dinamita la possibilitat d'una ruta versemblant i factible cap a la independència en la mesura que prescindeix del vot de la societat catalana per decidir sobre el seu futur. Si la majoria parlamentària és suficient per impulsar una declaració d'independència, engegaran els mecanismes que culminin en un nou Estat en el termini d'un any i mig.

Fins fa quatre dies, els més babaus de l'indret pensàvem que tota la campanya del dret a decidir estava destinada a demostrar que la majoria de la població s'havia fet independentista. Per això calia votar: perquè fos una prova incontrovertible, encara que ningú no havia parlat de les condicions de la consulta, ni de la manera de llegir-ne els resultats. Ara, de cop, els ciutadans babaus i els que no ho són descobrim que ara ja no cal, que ara n'hi ha prou amb una majoria de diputats al Parlament per iniciar un procés curtíssim i accelerat.

La meva íntima conjectura, mig esbalaïda, és que ni avui ni fa dos anys i escaig la consulta ha estat un objectiu real del sobiranisme en el poder, sinó una estratègia de preservació del poder, encara que això arrossegués al carrer molta gent que sí que va creure en una votació democràtica. Podria haver estat només un recurs tàctic: cridar a la democràcia participativa en un referèndum però sense cap intenció real de convocar-lo. Els impulsors de l'invent reneguen avui del seu propi invent i deixen en un lloc incòmode els qui s'hi van sumar de bona fe, i entre ells gent d'ICV, el PSC i Convergència que dos dies abans ni havien fantasiat amb això.

La clau potser està en un altre lloc igual de fantasiós i sobretot apodíctic, i és que el procés curt neix de manipular i deformar a consciència el procés llarg. De manera fantàsticament mecànica, l'independentisme ha decidit que Espanya ha estat una piconadora de Catalunya els últims trenta anys i, per tant, Catalunya no té més remei que emigrar d'un Estat així: ja no hi ha res a fer ni amb l'un ni amb l'altre perquè tots dos són culpables.

Repetir-ho una vegada i una altra per legitimar el procés curt no dóna ni treu la raó, però sí que mostra l'extensió d'un tòpic fàcilment refutable en termes polítics, legislatius, parlamentaris i fins i tot econòmics. En realitat no és un diagnòstic, sinó la primera pedra d'un relat fictici i autolegitimador, calculadament temerari, reduccionista i de fons apocalíptic.

Les eleccions d'aquest any poden ajudar a provar que ni Espanya és una ni Catalunya tampoc no ho és. I amb una mica de sort, a final d'any s'acabarà la majoria absoluta del PP, de manera que també desapareixerà l'escenari miraculós que ha tingut l'independentisme per inventar-se el passat. Potser fins i tot pensin dues vegades les seves paraules alguns dels comissaris salvapàtries més xerraires del dia.

Jordi Gracia és professor i assagista.