Selecciona Edició
Connecta’t
ANDREU BUENAFUENTE | Xouman, productor i autor del llibre ‘No entiendo nada’

“La cultura és una pedra a la sabata per als polítics”

‘No entiendo nada’ és un llibre amb 150 dibuixos que toquen temes diversos

L'humorista plasma en dibuixos a tinta i il·lustracions el que pensa de mil temes Ampliar foto
L'humorista plasma en dibuixos a tinta i il·lustracions el que pensa de mil temes

Diu que està enmig de la tempesta perfecta: amb un programa de televisió nocturn —En el aire, de La Sexta—, lluitant per sobreviure a la crisi —en la seva faceta empresarial des de la productora El Terrat— i amb una nena de dos anys. Així que Andreu Buenafuente (Reus, 1965) dorm molt poc, una circumstància que ha aprofitat per a una faceta que l’ha acompanyat molts anys i que ara fa pública: la de dibuixant. I ho fa amb el llibre No entiendo nada (Reservoir Books), en què Buenafuente dibuixa el que pensa. De tot: de la crisi, de la política, de la maldat, de la tristesa, d’altres còmics, de les tendències. Són píndoles, pensaments solts d’un monologuista consagrat.

P. Amb aquest títol, la pregunta és gairebé obligada. Què no entén?

R. Per a un còmic, és una bona manera de resumir la seva actitud davant la vida. És més interessant no entendre i dir-ho que no fer una impostura i una gran anàlisi de les coses. A tots ens desborda la realitat, i més ara, i no entenc res del que ens estan explicant.

“No sé si la independència

és el camí, però és

una qüestió apassionant”

P. De què? De la crisi, de la política...

R. Bé, la crisi és com l’espina dorsal que ho travessa tot, de la qual no podem escapar, i estem instal·lats en una realitat que no ens agrada gens i de la qual no ens sentim gens responsables, per cert.

P. Des de quan dibuixa?

R. Des que vaig arribar a Barcelona en la meva primera època de la ràdio. Tenia 25 anys, va ser un temps molt intens, i jo sóc molt inquiet, jo diria que patològicament inquiet, no entenc no estar sense fer res. I dibuixava sempre, mentre veia la tele o parlant per telèfon. Ho segueixo fent, sempre gargotejant. I em vaig anar enamorant de l’art, com si l’art fos una dona meravellosa. Visito estudis, tallers, fins que el dibuix i la pintura han acabat formant part de la meva vida. I ara ho faig públic.

P. Ho ha guardat tot?

R. Sí, sóc com un documentador obsessiu. Em sap greu llençar coses. I no vull exagerar, però dec tenir milers d’originals a casa: caixes i caixes. En arxivadors, mobles sencers. No els vaig tirar mai perquè els tenia afecte. I ara és la primera vegada que els obro als altres i estic entre il·lusionat i acollonit. És com un examen. Cal veure que en diu la gent.

L’humorista emmagatzema

milers d’il·lustracions

des de fa 25 anys

Pagar per continguts

B.C.

“El meu gran projecte vital és la productora El Terrat. Ja gairebé hem complert els 30 anys i l’estic cuidant com un nen que té necessitat del meu afecte en aquests temps complicats. Diuen que estem sortint de la crisi. No sé si ja ha passat, però seguim estant en el panorama, encara que ens hem deixat moltes plomes pel camí (la productora no va poder defugir els ajustos i va tenir acomiadaments). Tenim projectes i anem fent”.

“M’agradaria trobar-me 15 anys més endavant a Internet i que el consum digital ja estigués madur, més evolucionat. Serà una era en què amb un clic tindràs continguts de qualitat i s’haurà interioritzat que per a això cal pagar, cosa que caurà pel seu propi pes, n’estic completament convençut. Estem en tot un canvi d’era, no ens n’adonem i tinc ganes d’arribar-hi. No suporto les interinitats, no m’agraden les mitges tintes”.

P. Per què es va decidir a publicar-los?

R. Hi ha dos culpables, Mikel Urmeneta (el creador de Kukuxumusu, el mateix que va fer de pont perquè Buenafuente publiqués vinyetes al New York Times fa uns anys), que m’hi va animar, i els meus amics de Mongòlia, que em van presentar la gent de l’editorial Reservoir Books, a qui un dia vaig portar 300 dibuixos, dels quals van escollir la meitat, més o menys.

P. Quins referents té? Hi ha alguna influència de Miquel Barceló?

R. Sí, sóc molt fan de Barceló. M’agrada treballar amb tintes aiguades, crec que tenen vida pròpia. Jo no sóc preciosista i busco un estil en el qual em senti còmode. Opto més per l’impacte que pel detallisme.

P. “Tot el que veus, fill, algun dia ho deuràs tu”, diu una llegenda d’un dels dibuixos. Recorda El Roto, no?

R. Sí, sempre dic que el que t’agrada, en el que sigui, t’influeix. No és deliberat, però El Roto m’impacta. Jo intento fer un gènere que podríem anomenar de cop de puny, i per això són durs. Però jo sóc un tipus de 50 anys en un país castigat, encara que ens diguin el contrari. I a aquestes altures... la vida és tal com raja.

Miquel Barceló i El Roto,

dos artistes referents

en els dibuixos del còmic

P. Una altra vinyeta. Es veuen dues bèsties d’esquena, enfurismades i amb les gargamelles obertes. Llegenda: “El debat identitari”.

R. Cal explicar el context. Jo arribo a les dues de la matinada a casa i em poso a escoltar podcasts d’emissores de ràdio de les tertúlies del matí, és a dir, 12 o 15 hores més tard. I en la solitud d’una casa quieta i callada de matinada, tornar a sentir les veus molt reiteratives del debat identitari dia rere dia... deixa un pòsit d’enfrontament. Sembla que l’Espanya actual és completament incapaç d’afrontar un debat identitari constructiu. Per això les bèsties estan girades i agressives.

P. I quina opinió té del tema, de la independència?

R. Jo parlo com a ciutadà, no com un humorista que té projecció pública perquè surt a la tele. Com a ciutadà veig un moment històric d’una altíssima responsabilitat política. I veig una societat catalana que està demanant una redefinició, i unes administracions o institucions que no poden ser les eines polítiques per fer-ho i això em genera frustració. No sé si la independència és el camí, però és una cosa terriblement apassionant, perquè està carregat d’incerteses i s’està movent tot el terra com mai s’ha mogut en els últims 200 anys.

P. L’ha sondejat algun partit polític per a les properes eleccions?

R. No. Hi va haver un temps en què els polítics tenien certa brillantor. Ara que la política està tan desprestigiada, no m’interessaria de cap manera. Jo vull estar al costat d’iniciatives solidàries, socials, de col·lectius. I seguir fent el que faig, sortir de matinada dient el que penso. Jo sóc un còmic.

P. Xouman, dibuixant... Algun projecte més?

R. Cinema. Estem ultimant els detalls d’una pel·lícula amb Berto Romero, serà una comèdia en la qual actuem tots dos, i volem explotar la complicitat en el cinema, tot un repte.

P. I algun programa a TV3?

R. M’agradaria, no ho descarto. Ja fa 10 anys que faig programes en televisions privades. Fa un any vam presentar un projecte a TV3 però no va quallar.

P. I narrativa, Buenafuente novel·lista?

R. No. Sóc un gran lector, però no tinc una novel·la per escriure, i per tant no ho faré. Respecto els que fan de tot. Jo no sóc novel·lista i crec que no ho seré, perquè no tinc temps i segurament tampoc el talent per muntar un món de mil pàgines. Jo sóc exigent amb tot, amb el cinema, amb la televisió. Sobretot si tens 50 anys, has d’escollir bé.

P. Veu brots verds a la cultura?

R. No sé què dir... La cultura no morirà mai perquè el talent sempre sobreviurà i perquè commou i emociona. I és tan fort que està aigualint la mesquinesa dels dirigents polítics, que penso que sempre l’han menyspreat, la veuen com una pedra a la sabata, perquè fa pensar la gent. I això als polítics no els agrada. Dissimulen, fan veure que sí, però no els agrada. I sobreviurà fins i tot amb un IVA cultural que sembla una de les metàfores més aberrants. Malgrat tot, s’està fent més teatre que mai amb millors idees, i seguirem així fins que arribi gent amb més altura política i vegin que la cultura no és enemiga, sinó el complement de la vida.