Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Tòpics i errors

Guionista de Fellini i Berlanga, els apunts d’Ennio Flaiano estan plens de saviesa

Ennio Flaiano. Ampliar foto
Ennio Flaiano.

En les lletres del continent hi ha una llarguíssima tradició de llibres dedicats a presentar allò que en cada moment històric s’entén com “errors vulgars”, o errors del vulgus, és a dir, del comú del personal. Quan Horaci parlava de l’odi profanum vulgus no pretenia erigir-se en elitista —categoria estètica que, llavors, encara no existia— sinó en defensor de l’originalitat sàvia, la reflexió intel·ligent, i enemic de les idees fetes i els tòpics que ensibornen.

L’edat mitjana, cristiana, no és massa procliu a oferir textos d’aquest ordre, perquè totes les seves opinions deriven d’una escriptura sagrada que no admet gaires bromes ni discussió; però els evangelis contenen un munt de frases que no cal acceptar amb els ulls tancats: “estimeu-vos els uns als altres” és una màxima molt discutible, perquè hi ha gent que no mereix cap estimació; i posar la galta esquerra perquè us clavin una bufa, després d’haver rebut la primera a la galta dreta, és gairebé una manca de perspicàcia i autodefensa. Però el fet és que les societats tendeixen a forjar uns tòpics dels quals costa desentendre’s. Per què les botifarres catalanes més excelses han de ser de la Garriga? Qui ha demostrat mai que els habitants de Mataró tenen el cap més gros que la resta? Per què s’ha fet general la idea que les dones morenes són més catxondes que les rosses? Flaubert va resoldre la qüestió, al seu cèlebre Diccionari de tòpics, amb aquestes dues entrades: “Morenes: més calentes que les rosses. Vegeu Rosses”; “Rosses: més calentes que les morenes. Vegeu Morenes”.

En realitat, els inventors a l’engròs de la crítica dels errors vulgars van ser els humanistes posteriors a la Reforma (influïts pels Problemata d’Aristòtil?) i, en general, de l’època barroca. Gracián no para de discutir-ne la veracitat. La Silva de varia lección, de Pedro Mejía —encara que estigui plena d’equivocacions científiques—, el Vergilio Polidoro que esmenta Cervantes al Quijote, i en especial dos textos famosos, la Pseudodoxia epidèmica, de Thomas Browne i el Diccionari de tòpics, del ja esmentat Flaubert, en són mostres prodigioses.

Ara una editorial de llibres molt ben triats, segurament per a un públic que hauríem de destriar amb molta acuïtat entre les actuals masses de lectors, Días Contados, acaba de publicar un llibre esplèndid d’Ennio Flaiano (1910-1972), un personatge pintoresc i genial, que va col·laborar, entre altres sagacitats, en els guions de pel·lícules de Fellini i de Berlanga: Ennio Flaiano, Diario de los errores, prefaci i traducció de J. A. González Sainz (Barcelona, 2015). El llibre, que es va publicar a títol pòstum, és un conjunt d’apunts que no pretenen adoctrinar, sinó presentar amb gran intel·ligència observacions quotidianes d’aquelles coses que o bé passen desapercebudes al passant, o bé són interpretades d’acord amb tòpics generals. Per exemple: “Turisme, trista invenció. No hi ha salvació fora de la pròpia cova. Quedar-se quiets”, que podria ser una màxima d’Epictet; “Hi ha gent que lluita per les Idees, encara que no en tingui”; “El catolicisme, a França, és un moviment literari” (vegeu Claudel, Péguy o Mauriac); “Quan ens abandona la vanitat, arribem a la conclusió que ja s’ha fet tot, i que no cal afegir-hi res”; “Tot amor és un malentès”; “Les trompetes sempre fan pensar en l’Apocalipsi” (això podria ser de Flaubert); “Els que viuen el nostre temps són víctimes de neurosis. Per viure bé, cal no ser contemporanis”; “Em sento ofès per com va el món, per la vulgaritat de les masses”; “La família està destrossada d’ençà que les dones treballen, els nens contesten i l’home somia en fugir de casa”. De vegades s’hi llegeixen magnífiques epifanies, a l’estil de Joyce: “Un cotxe s’atura en una pineda. En baixen sis captaires, que agafen cada un una direcció diferent”.

Enrique Vila-Matas va ser el descobridor de Flaiano a casa nostra, i li hem d’estar agraïts. Per sort per als lectors, Días Contados ja va publicar el Diari nocturn d’aquest autor, en català, i ara ens regala aquests apunts ocasionals plens de saviesa i d’un pensament singular, insubornable davant les opinions trillades.